Sobre la Biblioteca, Garcia Oliver i els noms dels morts

Els darrers dies a Mataró estem en un ball de noms. Propostes per denominar camps de futbol, poliesportius, biblioteques i aviat potser altres equipaments. La pregunta és: Com s’han d’anomenar els espais i llocs d’ús públic (s’entén els de titularitat municipal)? Com s’ha de decidir? Si se’ls dona noms de persona per homenatjar-les, han de ser vives o difuntes? Hauria d’haver passat un temps des de la seva mort?

Primer ha estat la biblioteca de l’antiga Caixa Laietana, anomenada simplement “Popular”, que és un adjectiu però no pas un nom. El juliol de 2016 el Club d’Opinió Jaume Llavina, amb la signatura de M. Roser Trilla i del traspassat Pere Solà es va adreçar a la Fundació Iluro proposant donar el nom del patrici Josep Garcia Oliver (1834-1883) a la biblioteca. L’any següent la mateixa entitat, amb la adhesió d’altres associacions, va fer la mateixa petició a l’Ajuntament, quan semblava imminent el traspàs. 

Finalment l’octubre de 2020 Agrupació Científico-Excursionista, Amics de Ca l’Arenas, Amics de la Ciutat, Aules Sènior, Centre d’Estudis d’Arqueologia i Història, Museu Arxiu de Santa Maria, Òmnium Cultural Maresme i el mateix Club Jaume Llavina van reiterar la petició presentant un ampli dossier que incloïa una nota biogràfica de Garcia Oliver i dos treballs publicats sobre el personatge pels estudiosos Francesc Enrich i Regàs i Montserrat Gurrera, a més de la referència del llibre biogràfic de Garcia Oliver escrit per Francesc Costa i editat per l’Ajuntament. El dossier fou lliurat en mà a l’alcalde David Bote per representants de les entitats signants en una entrevista personal. 

Josep Garcia Oliver va fundar el 1854 la Sociedad de Amigos de la Instrucción (coneguda després com a Ateneo Mataronés), el 1863, la Caixa d’Estalvis de Mataró i el 1866, la Biblioteca Popular, la primera d’aquestes característiques de Catalunya i Espanya. Aquest fet hauria de ser un orgull per Mataró. Com ho son haver tingut el primer tren, alguns dels primers vapors i de les primeres cooperatives. La Biblioteca Popular amb el temps va esdevenir el gran equipament que hem conegut, per dimensió, fons bibliogràfic i documental, la important col·lecció local i nombre de persones usuàries.

La proposta en favor de Garcia Oliver ha rebut altres suports destacats. De Manuel Mas, exalcalde de la ciutat i exdiputat al Congrés, càrrecs que també va ocupar Garcia Oliver. I de Mercè Bosch, Maria Elvira Silleras, Carme Mayol i Amadeu Pons, quatre professors de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la UB –anteriorment    denominada Escola de Biblioteconomia i Documentació-, dues de les quals han estat directores de l‘esmentada escola i dues a més antigues treballadores de la Biblioteca Popular, fent una proposta molt raonada abonant el nom de Garcia Oliver, un dels personatges més grans de la història de Mataró, si valorem –a més de la creació de la biblioteca– el seu suport a la cultura, a la instrucció de les classes treballadores (tan desateses aquells anys) i al foment de l’estalvi, quan els sistemes de previsió social no existien.

Quin nom és més encertat per denominar l’equipament? Estranya que en tot el temps que s’ha negociat el traspàs a l’Ajuntament no hagi sortit el seu nom. I que la Fundació Iluro, que gestiona equipaments i serveis, hereus de la Caixa Laietana i de les iniciatives de Garcia Oliver, no ho hagi defensat. Sense Garcia Oliver, la Fundació Iluro i el patrimoni que va rebre no existirien. Em voldria equivocar, però sembla que no vulguin que se’ls associï a la caixa d’estalvis pel final accidentat que va tenir.

D’altra banda l’Ajuntament ha aprovat el nom d’Antonio Jiménez per al camp de futbol de Cirera, per unanimitat municipal, i el de Remigio Herrero (en Remi) per a la pista poliesportiva de Cerdanyola, en aquest cas amb divisió d’opinions. Un fet certament lamentable, que s’hauria d’haver evitat. S’ha suscitat el debat de quin ha de ser el procediment més adequat a seguir. Si és suficient la proposta d’un Consell de participació, sigui sectorial (Esports) o territorial (Cerdanyola), o si hauria de passar per la Comissió del Nomenclàtor. 

El reglament d’aquesta comissió estableix que “té com a finalitat tractar els temes que fan referència a l’elaboració, actualització i aplicació del Nomenclàtor de la ciutat”. No especifica que hagi d’informar sobre noms d’equipaments o espais municipals que no siguin vials públics (places i carrers). Sempre s’ha entès que es referia només a vies urbanes i així s’ha aplicat. Però tampoc ho prohibeix. En alguna ocasió se li ha portat a consulta algun nom, tal com ho recordo com a membre de la comissió des de fa anys.

L’altra qüestió a considerar és si és convenient posar noms de persones finades de fa poc. L’Ajuntament de Barcelona té el criteri d’esperar cinc anys des de la seva defunció. Si sota l’impacte emocional d’una mort es decideix donar el nom d’una persona a un espai públic, pot passar que al cap d’un temps es vegi l’homenatjat amb una perspectiva molt diferent. Fet que no seria el cas de personatges tan valorats per la ciutadania com els recordats Antonio Jiménez i Remigio Herrero.