Tres apostes pel Dia Internacional dels Amants del formatge

Mirar-se la llista de ‘Dies Internacionals de’ és un passatemps curiós. Menys prolífic i didàctic que el paraulògic i més curiós que el mirar el vent d’on ve, però és un bon passatemps. Cada dia dels 365 que conformen l’any té varies dedicatòries temàtiques, a les que cal sumar les significacions espirituals o fins i tot astrològiques. Un bon guirigall. D’entre totes les advocacions del 20 de gener destaca que és proclamat com a ‘Dia Internacional dels amants del formatge’.

Ja té nassos que hi hagi un dia per estimar-se el formatge. És com si hi hagués un Dia Internacional del sol que surt per llevant o un Dia Internacional de la pudor a la plana de Vic. Però ens hi aferrarem amb força a aquesta filiació romàntica-dependent envers el bon formatge i consagrarem el dia d’avui, aquest 20 de gener que fins ara associàvem a la cançó (en massa almívar) de La Oreja de Van Gogh.

L’amor és un formatge

Aquesta cançó amorosa, que canta com en una matinada del 20 de gener una parella es veu i s’enamora ja per sempre podria ser banda sonora pels amors a primera vista. Aquells que produeixen una guspira sensorial, unes pessigolles que et recorren l’espinada com una carícia. Aquelles sensacions amb les que tanques els ulls allargant la cesura entre parpalleigs, com mirant que tot allò que passa no s’escapi quan tornis a enfrontar-te a l'horitzó. Aquests amors genuïns i electritzants es poden separar en dues categories: els que poden acabar bé o malament i els que no tenen aquest marge i sempre destil·len felicitat. Les històries romàntiques amb els formatges són d’aquestes segones. L’amor sempre millora amb làctics fermentats pel mig. 

En el Dia Mundial dels Amants del formatge podríem aturar-nos en la celebració grupal, en l’elogi col·lectiu i genèric o proposar tres vetllades, tres cites íntimes, tres històries de candidesa amorística segura. Cadascú que s’estimi a qui vulgui i com li plagui, però tres opcions que posem sobre la taula com a guanyadores són les següents:

Chaumes

D’inconfusible color taronjós per fora, som davant un exemplar menys prestigiat que algun altre dels principals formatges de pasta tova francesos. Tots els que som germans petits sabem que d’atenció i d’estima, indefectiblement, en aquesta vida ens en toca menys. Al Chaumes poc li importa que sovint sembli que només de brie i camembert visqui la infanteria social. Ai, el chaumes. Ideal per menjar amb torradetes, té un gust fort tot i que menys que el seu olfacte prominent, certament. Sempre hi ha tiquis-miquis que el neguen per com put i s’hi casarien quan el mengen. Al seu gust característic li trobem algun element cítric i avellanós i menjar-lo no embafa gens. Molt poc golafre, el chaumes. I fàcil de trobar i força barat de trobar.

 

Pecorino tartufo

Senyores i senyors, avui jugarem sobre segur. El Pecorino és conegut i a la gent que li plau no es queda només amb què li agradi, és probable que els veieu esbossar quelcom similar a una levitació sensorial quan el queixalin. Originari de Sardenya, els dels més coneguts dels d’ovella de tota Itàlia. De fet Pecora és ovella. En aquest cas, per reblar el clau, passarem per caixa i ens farem practicants de l’amor intens i passional amb la versió que incorpora tòfona, el tartufo. Gust potent, dosi limitada perquè aquí sí que podem quedar mig trastocats de massa formatge però un esclat de palpitacions en menjar-lo que ens deixarà satisfets com ben poques altres menges. El Pecorino trufat és l’excés, el remat, un formatge multisensorial. No hi havia enlloc dos amants com el pecorino i nosaltres!
 

Tete de moine

Per les relacions que volem subratllar d’especialitat i aquests moments en què les maneres són importants. Per les taules més presumides i detallistes, per captivar des de la pròpia taula parada. No és només el com, però aquí importa. Amb el Tete de Moine ens n’anem a Bèlgica i escollim així un formatge de cada. De vaca i pasta semi-premsada, té l’encant de servir-se amb una ‘girolle’ que és aquest utensili que permet que es presenti en forma de flor, com una rosa, tallant-lo molt fi i generant aquesta manera de presentar-lo i sentir-lo sobre la llengua, amb tota la immensitat de gustos i matisos. Amb una torradeta i un xic de melmelada o amb raïm. Ai, la tete de moine. Cruspir i consumar.