El raïm, al formatge li toca natja

Aquest article sols pot començar amb una disculpa pel titular. És entre fluix i indigne, sí. Però no cada dia és diumenge i la inspiració és passavolant. Les rimes donen pel que donen i és impossible replicar al català aquell invencible “las uvas y el queso saben a beso”. S’ha intentat i ha sortit la cosa aquesta forçada, menys amorosa i prosaica de fer rimar el formatge amb el tocar natja. L’alternativa era fer apropiació lingüística, fer-se els mallorquins i dir que “el formatge, al raïm li diu ‘t’estim’”. No és el dia pels jocs de paraules. Obviem-los i entrem en matèria.

La combinació del formatge i el raïm té un seguit de connotacions que contribueixen a confiar-li capacitats amoroses. Ja no és sols aquest “gust de petó” que recull la dita en castellà, la cosa o la fe va més enllà. Un altre dia ja parlarem de quins ingredients o tecs són més propicis a l’acte íntim de compartir-los i fer postres carnals (que no càrnics). Però de moment sí que es pot dir que del raïm i del formatge, de la seva combinació, hi ha literatura escrita i teories de tots els colors. Segons qui fins i tot és capaç d’endevinar-hi capacitats afrodisíaques. Això, com tot… sempre acaba depenent d’altres factors.

Una fruita fresca i de temporada, ara que n’és el temps i el formatge, en tota la seva varietat. El matrimoni fa evident allò que de dues coses bones mai en pot sortir un mal resultat. Però l’encanteri de l’un i l’altre junts té quelcom que, realment, ha de pertànyer a l’àmbit de les relacions fogoses. A la drecera de la gastronomia als plaers mundans.

Un bon raïm

Anem als dos elements. Per una banda, el raïm. És d’agrair que sigui del bo. Ara que és temps de verema, que sigui de varietat dolça. De parra, millor. No té perquè ser moscatell, que a vegades comprem d’oïdes i el nom ens sona. Llastimosament el raïm és una de les fruites que massa vegades mengem sense exigència, un de qualsevol. Hi ha raïms que semblen fets de cartró i que l’associem a Cap d’Any és un mal negoci perquè el de llavors és més aviat de demanar perdó. 

El raïm és com l’estimar-se, cadascú s’escull què i com s’ho menja. Hi ha des d’imitadors de bacus que prenen els grans amb lascivitat o els que se’l pelen amb escrupolositat. Qui se’l menja talladet, qui sembla que en vulgui fer encenalls. Qui el marina, qui l’acompanya. Tots i cadascun dels raïms que es preparen i presenten en aquest món tenen un formatge esperant-los per fer-se estimar. Parant la natja per consumar.

I un formatge… a disposar

I ara ve quan el maten. Quin formatge amb el raïm? Si ens féssim els milhomes entesos diríem que potser un de sec s’hi adiu especialment. Però no cal ser llepafils. Ens podem embolcallar en la francofonia formatgística, per exemple. Si hi ha un país que ensenyi cuixa amb els làctics són els gavatxos. Un Chaumes, per exemple. Amb raïm de garnatxa és un espectacle. Podem tenir a cremosos o més aromàtics, de formatges. O confiar en l’ovella i els seus matisos. El millor, si pots, és tastar i tastar i anar buscant la parella més indicada. Si vas fort de butxaques, diferents raïms i diferents formatges. I a copular ingredients.

Quedi com a nota, però donaria per escriure’n força més. Ni un ni l’altre, ni formatge ni raïm, creuen en la monogàmia. Vi, figues, pa. Un dona-me’n dona-me’n per a tothom...