Sis opcions per fer-te la crema de carbassó encara més teva

Diga’m com fas la crema de carbassó i et diré com ets com a persona. Queda bé l’eslògan, oi? Ens el podem imaginar com a reclam d’alguna mena de disciplina infusa, entre l’astrologia i el misticisme. En una consulta amb algun “òleg”, com per exemple un psicòleg. Vessant creativa o molta terra a l’Havana, però psicòleg. “Segui aquí i expliqui’m com fa la crema de carbassó”, tot assenyalant el divan. És pura ficció però podria ser. Si hi ha gent que interpreta la cal·ligrafia o preguntes recargolades en testos psicotècnics, l’opció d’analitzar la gastronomia pot ben ser. Segur que algú hi ha fet o hi podria fer la primera pela.

Centrem-nos, que venim a parlar de la crema de carbassó. Amb permís de la de porros (vichyssoise per ser més senyora), la pòcima líquida vegetal més estesa, fàcil i practicada, amb permís del gaspatxo estival. La de carbassó no té nom afrancesat ni li fa cap falta. És una recepta bàsica, fàcil i de resultat garantit. Calenta a l’hivern o freda a l’estiu, creua totes les estacions amb possibilitats de venir de gust. Que tingui requesta és una notícia celebrada per nutricionistes i altres “istes” perquè òbviament, com tot el que és verd (menys el gelat de menta i destil·lats com el Chartreuse) és bàsicament sa.

Verdura d’estiu que ara es troba sempre

Hem dit que se’n pot prendre sempre i que calenta a l’hivern refà, perquè de fet en trobes a plaça sempre. El carbassó, aquí, és cosa d’estiu. Quan a més ens obsequia amb el secret inconfessable i irresistible de la seva flor (la millor!) però entre els d’altres contrades i els túnels d’hivernacle, se’n troba cada setmana. 

Aquí, ara i avui, des d’aquesta humil tribuna ens declarem fervents seguidors, militants i partidaris de la crema de carbassó. Amants de la cosa eloqüent, d’anar per feina, i fins i tot de cuinar el cap de setmana (hores vall de la maleïda factura elèctrica, element a tenir en compte) per tenir-la ja feta i en fred. Una crema de carbassó que alguns voldran que “sopegi” més líquida i altres que tendeixi a textura cimentosa. Variable, diferent, compensable segons proporcions però sempre responent al mateix esquema.

El de passar per oli la ceba o el porro, afegir-hi el carbassó i la patata, per després cobrir d’aigua (o de caldo vegetal) i a bullir fins que després triturem o liqüem. La cosa més fàcil del món que pot resultar insípida o fins i tot vulgar però a la qual li podem practicar variants per amenitzar-nos, sigui per gust o necessitat.

Per això repassem sis opcions per fer-nos la crema de carbassó encara més nostra.

1. Amb patata o sense, per la textura
   Més o menys líquida, com vols la crema? La clau aquí és la patata, tot i que també hi ha qui no en posa. O qui espessa amb altres elements, des del moniato a la xirivia. El més recomanable és, segurament, ser escadussers amb la patata. Però sempre n’hi podem tirar més.
    
2. Amb formatget o sense
   Quan tasteu una crema especialment cremosa, més lligada, més rodona és perquè hi han tirat algun formatget o fins i tot nata líquida. És el toc habitual i més clàssic, que fa que algunes propostes siguin visiblement més greixoses que les versions més “light” i per tant més sanes.
    
3. Amb altres verdures
   Ventall obert a incorporar-hi el que vulguem. Porros en lloc de cebes. Bròquils i parents com el romanesco, pastanaga o carbassa (això sí, el verd se’ns escaparà) o fins i tot col (atenció, que domina massa). Anar versionant una base més o menys recurrent amb verdures que tinguem o que, sincerament, ens hagin sobrat pot convertir cada crema de reaprofitament o de fer net del caixó dels vegetals en una experiència diferent.
    
4. Amb espècies
   Algun dia haurem de fer parada i fonda per parlar del món de les espècies i altres elements aromatitzants. Amb la crema de carbassó hi ha qui hi posa gingebre, qui se'n va al curry o qui en coneix d’altres i s’hi atreveix, de la cúrcuma al tikka masala. Sincerament, qüestió d’assaig i error. I sempre millor de polsim en polsim que de grapat en grapat. 
    
5. Amb un toc picant
   Especialitat de la casa, una crema que no ens escalfi una mica l’interior de les galtes, la gola i el tram inicial de l’aparell digestiu és menys crema. Podem tirar d’all, tot i que és arriscat. El que dono garantia és de daurar la verdura amb oli picant i de tirar bitxo (un o dos, no us passeu!) a fer la bullida. Ens hi donarà un regust portentós i si a algú no li agrada el picant potser el fem plorar i tot.
    
6. Amb crostons i bocins
   Una crema sola pot ser trista o avorrida com un dimarts de novembre. A l’hora de presentar-la, siguem originals. Crostonets torrats de pa? És una opció. Amb pa d’all, potser millor. Què més? Doncs formatge ratllat o encenalls de pernil. O fruits secs trossejats. O bocins de carbassó, fets amb un pelador. O “palets” de pastanaga, o… el que sigui. Però posem-hi quelcom que ens ho remati. Fins i tot, aromatitzant, alfàbrega de fulla llarga, quan és estiu. Imaginació al poder!