La millor flor a taula, la del carbassó

Categoritzar sempre és un perill però ho tornarem a fer: les flors agraden a tothom. Agraden molt. Un bon ram ho adorna tot i els ornaments florals hi són sempre que ha de passar alguna cosa important. Altra cosa és que sovint no se’n comprin prous i hi ha qui faci la rosa de Sant Jordi i para de comptar. Però les flors agraden a tothom. Potser fins i tot es podria dir que (al·lèrgies a banda, que sempre són empipadores) si a algú no li agraden és probable que no giri rodó.

De flors n’hi ha de molts tipus però aquí som a la secció de la teca i ens toca de reivindicar-les més enllà de l’efecte ornamental, la significació emocional el component olfactiu habituals. Que sí. Les flors agraden per maques, decoroses i perfumades però també hi ha flors que entusiasmen per com en són de bones. De flors que es mengen n’hi ha de diferents tipus (la carxofa és una flor, per exemple) però les que ara s’escau més de parlar-ne per temporada són les del carbassó. Quina delícia. Quina preciositat.

La descoberta

No aixafarem guitarres aquí si en parlem, de les flors de carbassó perquè ja són més que conegudes. Però sovint poden passar desaparcebudes a plaça i, segurament, si no les coneixes o les veus directament no les demanes. Necessites un cicerone que t’hi introdueixi. Com tantes altres vegades va ser baixar a plaça i que el pagès de capçalera me’n parlés, em digués com cuinar-les i me les vengués perquè n’esdevingués un acòlit entusiasta. En aquest cas la fe és compartida i no som pocs els desvagats que quan s’acosta la calor ja entonem el “que falta gaire per les flors de carbassó?”.

La flor del carbassó és maca, de tija verds i explosió en un carabassa molt grogós, natural i viu. Un color preciós i un tacte també especial, tal que el primer cop que n’agafes pots arribar a malfiar-te del pagès, que no t’estigui aixecant la camisa dient de menjar-ne. Però no. Convé deixar-se de ser llepafils i agafar-ne, si n’hi ha. La temporada pot ser més escadussera que la del propi carbassó, per tant aprofitem. Comprem-ne i tindrem un plat fàcil de fer que ens pot obrir tecs ben simples, a casa, amb un esclat saborós notable. Sense ser cuinetes, a casa sempre que n’he servit la gent ha quedat contenta. Fins i tot gent de paladar exquisit que caga gras. En dono fe.

Una de les receptes: formatge blau, seitó i tempura

De maneres d’aprofitar el gust de la flor del carbassó n’hi ha per a tots els gustos, suposo. La meva de preferida (i recomanada per en en Pepe, el pagès) és tan fàcil com tenir formatge blau i fregir-les a l’estil tempura amb el formatge dins, tancant el farcell dels pètals perquè aguanti el formatge dins. És un bombó sensacional i ben fàcil de fer, un obre tiberis que encara es pot completar o perfeccionar amb formatges de tipus més polivalent o un seitó, a banda del formatge, dins de la flor. Prepares totes les flors, la tempura i després vas passant per l’oli. És facilíssim i el resultat és de categoria.

Com que als fogons no som pas pocs els que hi toquem d’oïdes o ni això, val a dir que la cosa és tan fàcil com tenir les flors netes, obri-les i introduir-hi el formatge i el seitó dins, deixant-les preparades a un plat. En un bol farem la barreja de la tempura amb farina i, atenció, cervesa. Com més freda millor. Si és a punt de gelar, perfecta. El fred reforça la pasta, la pren. I amb el contrast al fregir millor encara.

La tempura és menys invasiva i contundent que un arrebossat. Passem per l’oli fregint i traiem de l’oli per posar sobre paper absorbent. Podem servir les flors farcides en format entrant, com si fos unes croquetes o uns ditets i ja veureu com després de la primera (posem-ne una per cap, no siguem capsigranys!) és probable que hi hagi colzes per repetir. Per si hi ha impetuosos o, simplement a nivell usuari, la tija no es menja. En les mil-i-una celebracions i excuses per aquests temps d’inici d’estiu, si en trobem a plaça, fer flors de carbassó ens pot adornar una ocasió especial. La millor de les flors a taula. Sense discussió.