Estirabecs: el pèsol que es menja amb tavella o l’edamame català

Se’n troben poques setmanes a plaça i cal conservar-los: compra, cuina i gaudeix dels estirabecs

Tu que has arribat aquí a llegir això: saps què són els estirabecs? La hipotètica concurrència davant d’aquest dubte es divideix en la lògica dicotomia del sí i el no. No passa res, no va per examen. Si saps què són pots saltar-te el següent paràgraf. Si no ho saps, espera.

Perquè pot ser perfectament que n’hagis menjat, potser fins i tot aquests dies, i no sàpigues dir-los tal i com es diuen. Tirabecs o estirabecs. Que te’ls hagin posat en un arròs, que te’ls hagin cuinat a la planxa, que te’ls hagin saltejat o fins i tot mesclat en un guisat o una pasta. Així els descobreix tothom, trobant-se’ls i preguntant què són. Estirabecs. Amb aquesta mateix ‘es’ que hi posem a davant, com les escarxofes.

Cosí curiós del pèsol

Ara que som al despuntar del temps de pèsols i que fem bé a la comarca de recrear-nos-hi, suggereixo anar a plaça i a la botiga i no oblidar-nos d’un dels seus cosins més curiosos, aquests estirabecs. Una amiga forastera me’ls va confondre amb allò que et donen al japonès per obrir gana. I vam convenir que els estirabecs eren l’edamame català encara que no s’assemblin de res més quie en el color i la forma de la tavella.

Els estirabecs tenen la peculiaritat que a diferència dels pèsols es mengen sencers, tavella inclosa. Els hi has de treure com a màxim el filet del capdamunt, que fa mitja pallaringa, però un cop els neteges ja els pots cuinar. I tenen un gust entre lleuger i amable que fan que siguin bona companyia de tot tipus de plats.

Estirabecs del Maresme, comprats a plaça dissabte passat

Dels estirabecs també se’n diuen pèsols indians, en altres contrades tot i que la denominació més curiosa és la de “pèsol de sopa” perquè en comarques més interiors se’l considerava el secret d’una sopa suculenta d’aquests temps. També trobem pèsol caputxí o mollar. En castellà guisante mollar. La gràcia de menjar-ne la tavella és que acaba resultant, al tacte i fins i tot a l’aparença, com si el pèsol se’ns disfressés de mongeta tendra.

Els últims temps, d’estirabecs, n’hi hem vist cuinar alguna vegada a en Marc Ribas a TV3, amb aquella cosa seva de ser tant conscient de les varietats petites com d’anar a can gimnàs cada matí per ser tant forçut.