"El PSUC va ser el partit antifranquista més important també a Mataró"

El proper dimarts 16 d'abril a les set de la tarda es presenta al Cafè de Mar de Mataró el llibre que tracta la història a partir dels anys seixanta del partit més important de l'antifranquisme a Mataró i a Catalunya, el PSUC. El seu títol complet és "L'abraçada del PSUC (Mataró 1966-1977)". Parlem amb el seu autor, Juan Ortiz, que estarà acompanyat per Dolors Camats en la presentació de dimarts.

És veritat que el PSUC va ser el partit més important de la lluita antifranquista o és una exageració?

No va ser l'únic partit antifranquista, però sí va ser el més important i el millor. Hi ha poca gent que gosi posar-ho en dubte; una altra cosa és que això sigui del grat de tothom. Amb el temps, al PSUC -i als seus hereus- no se li ha perdonat aquest protagonisme que va arribar fins a la Transició.

En les seves sigles, però, no fa es referència als comunistes...

Les sigles PSUC signifiquen Partit Socialista Unificat de Catalunya. El van formar quatre partits petits de l'esquerra catalana l'any 1936, després del cop d'estat feixista i l'inici de la guerra. Van ser la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Comunista Proletari. A Mataró, aquest últim no existia. El PSUC es va adherir amb veu pròpia a la Internacional Comunista, un cas únic, en tractar-se del partit comunista d'un país sense estat. Al llarg de la seva història, la gent s'ha referit a ell de diferents maneres: "pe-e-seú", "pe-suc", "suc", i els catxondos, "el peix amb suc". Va ser el partit més mestís en tots els sentits.

Per què ara i per què aquest llibre tan voluminós de més de sis-centes pàgines, sobre la història del PSUC a Mataró?

Gairebé ja fem tard. Considero que estem davant de l'últim tren per aprofitar les fonts primàries disponibles, els que jo anomeno els patriarques. Es tracta de gent que ja és octogenària i ja no tenen una salut robusta. Respecte a la segona part de la pregunta, és que estem davant d'un tresor historiogràfic i d'una munió inèdita de testimonis, així com d'un estudi exhaustiu com mai s'havia fet de la revista il·legal del partit, Combat, un cas únic a Catalunya. Val a dir que encara falta un segon volum, molt més reduït, dedicat a la documentació de Combat i a les actes de les reunions clandestines, també inèdites.

Com va sorgir la idea?

Doncs d'una forma espontània a partir del 2018. Va ser el company Antonio Rodríguez, que segueix militant al PSUC Viu, qui va obrir camí amb la publicació del seu llibre de memòries, i altra gent propera hi vam col·laborar. A partir de llavors va sorgir una mena de "confraria" que ens hem anat afegint en la recuperació de la memòria psuquera. Som persones procedents del PSUC Viu, d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), sempre amb el suport de la Fundació Nous Horitzons i de la gent d'En Comú Podem Mataró. El catalitzador d'aquest grup ha estat el politòleg Miguel Guillén.

Després d'Antonio Rodríguez va ser el torn de Ramón Morales, també militant del PSUC Viu, que va coordinar el llibre sobre les Joventuts Comunistes de Mataró. Més endavant, la Fundació Nous Horitzons va organitzar la presentació de la segona edició del llibre dedicat a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, a la detenció i a les condemnes duríssimes dels seus integrants, nou dels quals eren del Forn del Vidre de la nostra ciutat. Justament quan l'autora, la historiadora Margarida Colomer, acabava la seva exposició, vaig pensar que, com a benjamí del PSUC i integrant d'ICV, tenia la responsabilitat de continuar la tasca.

Vols dir que ha estat un acte de militància política? Això no li podria restar objectivitat al treball?

N'estic orgullós d'aquesta militància, sí. I no, no va amb mi fer un llibre per alimentar la beateria, això porta al fanatisme. Tampoc he fet aquest treball com un exercici de malenconia. El que més ha primat ha estat la necessitat de trencar el sostre de vidre, aquesta mena d'encapsulament en el racó del silenci al que s'ha volgut ubicar la memòria del PSUC, a Catalunya i també a Mataró, per part de determinada historiografia nacionalista sectària i al seu presentisme interessat des de la irrupció de la nova política, també incòmoda amb el PSUC, i a l'anomenat procés. Val a dir que la trencadissa i el caïnisme al que ens vam dedicar també han ajudat a aquesta situació de marginació.

Per què aquest títol, "L'abraçada del PSUC"?

La idea d'abraçada la prenc d'un historiador que a mi m'atrau molt, Giaime Pala. Ell fa una observació que es pot aplicar als intel·lectuals de Barcelona i també a Mataró. No era sempre el Partit qui anava reclutant militants, sinó que gent que tenia ganes de lluitar contra la dictadura anava, per iniciativa pròpia, a buscar l'organització. D'aquí l'"abraçada". Aquesta era la idea inicial.

I les dates, 1966-1977?

Doncs perquè després de sortir de la presó, la gent que quedava de la JSUC tenia prohibida la militància. La direcció del Partit els ho va ordenar. Es tractava d'evitar més caigudes i aturar l'hemorràgia de sofriment i de famílies trencades. Calia fer foc nou. La meva tasca ha consistit en detallar com es va produir aquesta zona zero del PSUC contemporani, concretament a la nostra ciutat. Hi ha tres testimonis imprescindibles que ho han aclarit: Miquel Reniu, Luis Fernández i Antoni Cuadras, amb les aportacions també cabdals de José Luis López Bulla i Antonio Rodríguez Avellaneda.

I més enllà de la refundació, com dius?

Bé, la idea d'abraçada es va anar transformant en la idea d'arbre, amb les seves branques, doncs calia perimetrar tota la tasca duta a terme per la militància psuquera, així com la seva capil·laritat, des de Comissions Obreres, sindicat nascut per la confluència dels veterans de la CNT amb una generació de joves comunistes procedents de la immigració. Va ser un mestissatge de les dues "ànimes del purgatori", com diu López Bulla, de gent del centre de la ciutat i la gent dels barris de Cirera i Cerdanyola, principalmente. I a això cal afegir la complicitat d'alguns capellans de les parròquies mataronines.

Però el PSUC no es va reduir al moviment obrer, oi?

Comissions Obreres va ser el seu combustible principal, però no pas l'únic. A partir dels anys setanta va ser el moviment veïnal qui va prendre el protagonisme a causa de l'especulació urbanística. També el PSUC estava molt implicat en el món intel·lectual. Les entrevistes amb Pere Casanovas, "l'escultor dels altres" en expressió de Manuel Cuyàs, amb Antoni Segarra, amb l'exhaustiu Xavier Cateura, amb Juli Sanmartín i altres militants, donen testimoniatge de com el PSUC es va estenent per les entitats més solvents de l'època a Mataró: el Cine Club, l'Agrupació Científico-Excursionista, les arts plàstiques, el teatre, amb militants com Carles Maicas al Xaloc, per exemple. I més àmbits: el protagonisme en la constitució de l'Assemblea Democràtica de Mataró, el moviment de dones, la qüestió nacional; fins i tot el món de l'esport i els bars on la policia anava a vigilar perquè eren "nius" de comunistes... He intentat reflectir tot això. La segona part, la dels testimonis, té vida pròpia. No és pas merament decorativa o per farcir. Conté una font valuosíssima d'informació. Evidentment, és irregular, doncs intenta ser un recull de la militància, des dels més humils fins als més coneguts...

El pròleg del llibre va a càrrec de Josep Maria Fradera, un historiador de referència a nivell internacional.

Sí, agraeixo profundament a en Josep Maria aquest gest, perquè el pròleg en si mateix és tot un tresor, amb alguns passatges que a mi, personalment, m'han sacsejat. Fradera aporta llums llargues, amb un estil analític i crític, i considero que en temps on el simplisme ha fet forat això és molt valuós.