Capgròs
Aprofitant una petita treva que em dona un problema puntual de salut, sortosament lleu però extremadament dolorós, d'aquells que et deixen fora de combat (aprofito per fer públic el meu agraïment als i les professionals de l’Hospital de Mataró, que ho són i molt!), doncs em sembla adequat fer una petita reflexió sobre el que va passar al ple de la setmana passada respecte a l'aprovació de la proposta del nom del difunt i reconegut regidor de Mataró, Remigi Herrero, a la pista poliesportiva de Cerdanyola, inaugurada fa un parell d’anys.
No és un fet nou, i ja en diferents comissions municipals s'ha debatut, que a l'hora de posar noms a equipaments municipals, aquests queden fora de l'esfera de decisió de la Comissió del nomenclàtor. En el seu reglament, signat l’any 2002 pel mateix Remigi Herrero com a Conseller delegat de relacions ciutadanes, es diu sobre les funcions d'aquest òrgan: "Establir els criteris generals i els procediments específics d'aplicació del nomenclàtor” així com “realitzar els treballs d'elaboració d'informes propostes sobre temes del nomenclàtor de la ciutat de Mataró"
És per això, que des de Junts per Mataró vam entendre que el Consell Territorial de Cerdanyola i el Consell Municipal d’Esports tenen tot el dret de formular les propostes que vulgui en relació al nomenclàtor municipal pel que fa als noms, però l’òrgan que ha de valorar l’oportunitat de la proposta abans no arribi al ple municipal es la Comissió del Nomenclàtor, i per tant, vam presentar una esmena a la totalitat a la proposta que feia aquest govern municipal, manifestant aquesta discrepància amb el procediment, però sobretot amb una clara intenció de generar un debat purament formal que, potser, acabés determinant les funcions de la comissió del nomenclàtor evitant debats estèrils en el futur.
Però com ja ens té acostumats aquest govern, impacient per intentar justificar que cobreix l'expedient de gestió municipal del dia a dia, amagant la seva incapacitat d'afrontar mancances i reptes que de debò pateix i té la nostra ciutat, va tirar d'allò que es porta practicant tants anys a la nostra ciutat i que tan bon resultats ha donat als que, de sempre, han governat.
Aquest cop, ho van fer de la mà de la regidora d'Esports, la Bea Delgado, que lluny d'entrar a les qüestions que plantejàvem en la nostra esmena (d’aquell debat formal sobre com decidir el nom dels nostres equipaments) es va llançar a acusar-nos de menystenir el que es decidia des dels barris i fins i tot a dir-nos que no ens importaven els barris. En resum, una desencertada representació de la clàssica patrimonialització que s'ha fet des del socialisme sobre els barris de les nostres ciutats, i que ben poc ha jugat en favor d’aquests últims.
I el pitjor de tot plegat és que em temo que no hi havia ni intenció política, sinó que va emergir l’inconscient. Quant a l'any dos 2022 encara existeix a la nostra ciutat aquesta dicotomia entre centre i barris, majoritàriament és per culpa d'això, per aquest posicionament, potser benintencionat en alguns caos, però absolutament equivocat, de no veure la ciutat com un tot, de no entendre que, en aquest cas, els equipaments són de ciutat, i que des de l’Ajuntament s’ha de superar aquest mal hàbit amb forma de llegat polític, de desmembrar la ciutat en benefici propi.
Posem pel cas que en un futur proper, a Mataró, tinguéssim la sort de d’inaugurar un auditori i aquest s'ubiqués a tocar del camp del Centenari. Està clar els veïns de Els Molins hi tindrien alguna cosa a dir, però és evident que el nom hauria de ser consensuat per la ciutat.
Sovint ens queixem de que la ciutat no avança, i en culpem a la taxa d’atur, les consecutives crisis que hem patit o la falta d’oportunitats, però també ens hauríem de preguntar si som capaços de superar certs marcs mentals que precisament, llasten aquesta capacitat d’avançar i esdevenir una sola ciutat.
Comentaris (12)