Dels carrils bici a Mataró

No hi ha dia que no surti al carrer que algú no m’aturi  per dir-me que això dels nous carrils bici ha reduït enormement la possibilitat de trobar aparcament i que genera grans embussos a l'hora de circular. A banda de la polèmica que tota obra pública genera, sense excepció -i del biaix excessivament fonamentalista i ideològic sobre el que alguns dels nostres governants locals entenen per mobilitat sostenible-  hi ha un problema que té molt a veure amb el sentit de l’oportunitat, la racionalitat i el capteniment.

Dels nous carrils bici que s’estan posant en marxa, ningú sap del cert –o no ens ho expliquen- si hi ha prou demanda que ho justifiqui.

Ens  podem trobar amb la paradoxa  que la seva implantació només serveixi per a generar més problemes de trànsit, més embussos i, per tant,  més contaminació, esdevenint per la majoria uns carrils bici poc sostenibles. Tota una paradoxa  que pot acabar  generant més perjudicis que beneficis.

Potser tenen certa raó els que pensen que darrera d’aquesta estranya celeritat hi té molt a veure  una actitud de treballar de cara a la galeria; és a dir, la de governar més per imatge o per aparences, que no pas per convicció.

És realment progressista fer-ho d’aquesta manera?. Em temo que no.

Sembla una obvietat que cal treballar per a prioritzar al vianant i la bicicleta a la xarxa viària i que, egurament, aquest es un objectiu lloable, però també ho és que exigeix fer-ho amb molta pedagogia, com tot el que es fa des de l’administració pública, com va deixar dit fa anys un socialista de pedra picada com Rafael Campalans  Ha de ser i s'ha de fer així, si realment es vol incentivar un transvassament de desplaçaments que actualment es fan en vehicle privat cap a d’altres més sostenibles, com es presuposa que serien l’ús de bicicletes o d’ altres mitjans de transport més curosos amb el medi ambient.

I aquí és on rau el  nucli del problema. Si els carrils bici no funcionen o se’ls veu com un destorb, anirem enrere pel que fa al seu necessari desplegament en el futur. Construir una ciutat habilitada per a  nous mitjans de transport, no és qüestió d'una setmana, sinó que  exigeix i requereix un treball continu i una aposta  decidida però, per  sobre tot, coherent.

És cert que una ciutat sostenible ha de tenir carrils  adaptats per a vehicles alternatius als dels vehicles a motor. El problema és que a vegades no hi ha espai per a tantes coses i si no es fa bé es poden trepitjar els uns als  altres. Tot plegat pot acabar per suposar un trasbals de molts ciutadans que dia a dia pateixen les afectacions de trànsit en la quotidianitat dels seus desplaçaments i, per tant, requereix i exigeix planificació i comunicació, que és el que no s’ha sabut fer.

Si a partir d’ara es produeixen embussos monumentals i augmenten les critiques als nous carrils, els responsables del desconcert, amb noms i cognoms, seran conseqüència de la manca de  previsió i, sobre tot, capteniment.

Sabem amb dades contrastades el grau d’ús de la bicicleta  per a  moure’s dins la ciutat?

S’ha fet abans de llençar tants de recursos una correcta  simulació dels fluxos de trànsit?

S’ha treballat en  la planificació, senyalitzant preventivament aquesta situació i marcant rutes alternatives per evitar qualsevol tipus de molèstia al ciutadà?

S’ha treballat en comunicar totes aquestes afectacions d’una manera exhaustiva a la ciutadania?

Em temo que no.

La decisió dels nous carrils bicis no ha estat ni una decisió valenta ni progressista. No ha estat valenta perquè s’ha prioritzat amb excessiva rapidesa, no fos cas que es perdés la subvenció rebuda. I pot no ser vista com una  mesura progressista, quan per la ineficàcia d’alguns,  poden haver convertir una  bona notícia en un mal de cap.

M’agradaria equivocar-me, però tinc la convicció que amb l’ actual execució dels nos carrils bicis, milers de ciutadans s’han quedat entre sorpresos i bocabadats. Que ningú s’estranyi que la distància entre electors i electes es vagi eixamplant. Si aquest fenomen de desafecció ciutadana es consolida, a la nostre ciutat li pot passar de tot.

Hi ha algú amb ganes d’esmena?