Vola, vola lluny, samarreta de Les Santes 2022

Una comanda de 5.000 samarretes, ampliable a 8.000 si la demanda així ho reclama, vola lluny del Maresme. Altre cop! Un pressupost de 78.105,50 euros (iva inclòs) de diners públics. Diverses fonts es fan ressò del desenvolupament d’enguany d’aquest projecte municipal, tan nostre i tan representatiu dels mataronins, com és la samarreta de la Festa Major de Les Santes. 

El concurs públic va adjudicar la fabricació de les samarretes de Les Santes d’enguany a l’empresa mataronina Textil Rosdan, i ja van vàries convocatòries. La sorpresa és que l’etiqueta interior de la peça ens mostra que ho ha fabricat una empresa de Múrcia i que, finalment, les samarretes han vingut de Bangladesh, altre cop. 

L’Ajuntament de Mataró diu que el marc normatiu no permet que a les clàusules del contracte d’adjudicació hi figuri una condició com que la producció de l’ítem en qüestió sigui 100% local. L’empresa productora també defensa la seva posició i diu que, la confecció maresmenca està operant al 100% per causa del procés de relocalització i que en un termini d’un mes i mig era massa just per trobar una empresa local. No sembla ser així per trobar una empresa ubicada a més de 10.000 Km. A més, justifiquen, els preus de les matèries primeres han pujat prop d’un 30% i també ho ha fet molt l’energia, el que fa que els preus del producte final haurien estat massa elevats i no respondria a la idea de producte popular. 

Què hem de dir des d’Asegema?

En primer lloc volem fer palès el despropòsit i de la incoherència que suposa ser el territori del tèxtil per excel·lència  i no ser capaços de retenir la demanda interna per part de la pròpia administració local que, amb diners públics, permet l’externalització de la producció a països tercers. Tot mentre promou  llargs i ambiciosos projectes finançats per la Diputació – altre cop diners públics - per a la redempció del sector tèxtil en el territori. I defensa que som un sector clau en el desenvolupament econòmic i social de la ciutat, i de la comarca. Hi ha projectes que, més enllà del retorn econòmic, són significatius i rellevants per  al territori al que representen i aquest és un d’ells.

Darrerament hem encadenat un munt de crisis que han afectat el curs normal de l’economia en general, aquests pics cada cop s’esdevenen més seguits i en períodes de temps més curts. Deixant per als grans economistes l’anàlisi en profunditat d’aquest fenomen, el sector tèxtil hi ha sumat en poc temps: la gran deslocalització (2002-2004), la crisi financera (2008-2009), la relocalització frustrada (2014), la pandèmia (2020), la crisi de subministres (2021) i la crisi energètica (2022). I ara ens ve la nova normativa europea sobre els productes tèxtils sostenibles! 

No és poc, per a un sector que, a més, s’ha vist aclaparat per l’entrada massiva de producte tèxtil de baix preu procedent principalment d’Àsia i que l’ha obligat a encongir cada cop més els seus marges, al temps que les noves normatives que afecten el seu marc d’actuació, l’han obligat a fer retocs i inversions extra constants en les seves produccions, creant així una situació de greuge competitiu  insostenible. 

Destruir una indústria centenària, rellevant en la narrativa de la història econòmica mundial i en la determinació de diferents eres socials, que ha evolucionat amb els temps i que és clau, present i necessària en tants àmbits de la nostra societat actual, no és només prescindir d’un sector econòmic, que ja és greu!  És també aniquilar una baula d’un sistema econòmic en el que el tèxtil hi té molt de pes i que, per tant, aquest sistema genèric en patirà les conseqüències. Però és també desmuntar tot un sistema de vida, una identitat, territorial en aquest cas, i una manera d’interactuar i entendre’ns entre nosaltres, i neutralitzar una societat que en depèn històrica, econòmica, social i emocionalment.

En aquests moments s’estan portant a terme des de l’administració local projectes molt ambiciosos per tal de recuperar i enfortir el sector tèxtil a la ciutat i a la comarca i que aquest torni a esdevenir un segell d’identitat i un suport econòmic per a la societat local i un referent sectorial a nivell internacional, com ja va ser anys enrere. Són projectes en que s’hi aboquen molts recursos econòmics amb diners públics, però també capital humà, temps, esforços, motivacions i il·lusions de moltes persones que s’hi impliquen directament. Especialment les empreses tèxtils de la zona són contínuament interpel·lades per participar en accions i processos més enllà de les seves praxis quotidianes, i des d’Asegema tot el que fem és justament això: lluitar per aconseguir reeixir com a sector a la comarca! 

Té sentit aleshores que l’administració local no prengui mesures per assegurar que la demanda interna, especialment aquella que ens és rellevant i significativa més enllà del mòbil econòmic, quedi justament repartida entre les empreses del territori a les que vol ajudar a redimir? Més enllà de l’argumentari proporcionat als mitjans de comunicació locals, nosaltres, com a ens representatiu del sector tèxtil de la comarca,  hi veiem incongruència, incoherència i decepció. 

El despropòsit va més enllà, per a cada justificació que se’ns ofereix :

• Temps: Les Santes s’esdevenen cada any durant les mateixes dates. Si un mes i mig de fabricació és insuficient per a trobar una proposta local, es pot convocar el concurs públic amb prou anticipació perquè això sigui viable. Un vaixell de càrrega triga entre 30 i 40 dies en fer el trajecte Àsia-Barcelona, sense tenir en compte el temps de producció en origen, els diferents tràmits duaners, i creuant els dits perquè la producció tingui una qualitat correcta, perquè no hi ha aleshores, temps de tirar enrere i rectificar.
• Relocalització: El procés és llarg, lent i dolorós, entre d’altres coses perquè moltes estructures sectorials van desaparèixer amb la deslocalització, així com la mà d’obra qualificada que es va mobilitzar, i a la recerca de la supervivència, es va reubicar en altres sectors. Ja ens agradaria a tots que això anés més ràpid!. Moltes empreses tèxtils de la zona estarien encantades de tenir l’oportunitat de produir les samarretes de Les Santes. 
• Cost: Sens dubte, els costos de mà d’obra en origen són més baixos que els locals, però no així les despeses pels tràmits duaners de sortida i d’entrada i els nòlits marítims. I justament perquè els costos energètics estan pels núvols, no sembla una idea brillant en aquests moments importar des de 10.000 Km enllà. La samarreta d’enguany té un preu de venta al públic de 12euros. Val a dir que, fins a l’any passat la samarreta infantil costava 8,50 euros i la d’adult de 10,50 euros. Preus populars o no, l’increment és ben notori.
• I encara més... On queda el procés de descarbonització de l’economia? On queden els projectes de sostenibilitat, economia circular i, sobre tot, proximitat? Processos que, majoritàriament, es promouen des de les pròpies administracions, obligant a les empreses a prendre mesures, normalment costoses, per adaptar els seus processos productius. Què passa amb els projectes d’inserció laboral, la lluita contra l’atur i la revitalització de la mà d’obra qualificada que necessita el sector tèxtil?

L’any vinent, la Unió Europea publicarà una nova normativa en la que prevaldran les accions que per fer del sector tèxtil un sector més sostenible, amb l’etiqueta de Responsabilitat ampliada del Productor, que haurà de pensar en el reciclatge i la sostenibilitat del seu producte abans de començar-lo a produir, la reutilització i el no malbaratament. En aquest context, com explicarem a Europa que els de Mataró marxem a Àsia a produir les nostres samarretes de la Festa Major,  perquè no tenim temps, estem molt ocupats i ens surt més baratet?