La inflació paralitza la construcció

Tot just començar a sortir-nos de l’aturada econòmica generada per la pandèmia, la guerra d’Ucraïna va endinsar-nos en una crisi energètica que ha disparat costos de construcció dels edificis i ha accentuat encara més una situació inflacionista que impacta de forma contundent en el sector de la construcció. Un dels resultats és el diferencial entre els pressupostos de les obres públiques en el moment de la seva licitació i el cost real dels projectes en el moment de l’execució, el que ha fet que moltes empreses hagin desistit de presentar-se a concursos, amb el que molts queden deserts i moltes obres queden a mig fer perquè no surten a compte.

És el resultat de la inexistència d’un sistema de revisió de contractes àgil i eficaç, per actualitzar els preus en funció de la realitat d’un mercat cada cop més canviant. És cert que s’han realitzat esforços per solucionar aquesta situació, com també ho és que les mesures preses per alleugerir-la no són suficients. 

Això porta a la paradoxa d’una Administració amb voluntat d’invertir, però una normativa massa rígida per a fer efectiva aquesta inversió. Les normes de revisió de preus estableixen uns condicionants inassumibles pel 90% de les empreses del sector. Encara més, l’increment del cost de les matèries primeres i de les despeses energètiques ha provocat que l’encariment de les obres arribi al 30%, el que aboca moltes companyies al seu tancament. 

Molts promotors han optat per no iniciar obres ja previstes a l’espera que el mercat s’estabilitzi. Això és visible seguint l’evolució dels visats sol·licitats al Col·legi de l’Arquitectura Tècnica, que indiquen que el sector no repuntarà en els sis mesos vinents. També s’ha observat menys consultes referents a l’inici d’obres grans i mitjanes, en canvi, les obres petites sí que mantenen una certa continuïtat, però amb uns controls més estrictes de la despesa. Al contrari que en el cas de les licitacions públiques, les obres privades no es veuen aturades, però es registra una dilatació en els terminis d’execució per les dificultats de subministrament en alguns productes.

Un altre element que apareix enmig d’aquest panorama és un increment dels tipus d’interès impulsat pel Banc Central Europeu per tractar de refredar l’economia i que es tradueix en un augment de les hipoteques que molt probablement frenarà la demanda d’habitatge, perquè el poder adquisitiu de les famílies és limitat.

La resposta més eficaç a aquesta situació passa per la rehabilitació, un camp amb un potencial immens per explotar, en un moment on les nostres ciutats tenen un parc d’habitatges cada cop més envellit, uns cascs antics en decadència, i unes reserves de sòl per habitatges, cada cop més escasses, i que cal fer un esforç per reduir una despesa energètica exagerada.

Al cap i a la fi, resulta molt millor allargar la vida del que tenim a través d’un bon manteniment dels habitatges i reciclar-los aprofitant bona part dels seus materials, alguns d’ells de millor qualitat que els actuals, que no pas enderrocar i construir de nou.