Capgròs
Els nens es poden contagiar de la verola del mico. De fet, tots podem. Aquesta no és una malaltia d'homes que tenen sexe amb homes, el col·lectiu on fins ara s'han detectat més casos, ni una malaltia de transmissió sexual. La verola del mico és una zoonosi (una malaltia que es transmet d’animals a éssers humans) poc freqüent en els països europeus i que produeix símptomes semblants a la verola, tot i que menys greus.
És causada per un virus del gènere Orthopoxvirus, de la família Poxviridae, anomenat MPXV per les sigles en anglès de monkeypox virus. Els casos es donen sobretot a l’Àfrica Central i occidental, i els brots són habituals en països com el Congo o Nigèria. A la resta del món, la seva propagació és esporàdica i limitada.
Es transmet per contacte amb lesions de la pell, per gotetes respiratòries –cosa que requereix, per tant, contacte estret– per fluids corporals o per objectes contaminats com roba, tovalloles o estris per menjar.
Símptomes en nens
Són pràcticament els mateixos que en els adults, a excepció de les lesions genitals, que tenen a veure amb la via de transmissió. En el cas dels infants, es presenta en forma de lesions cutànies a la cara, braços o tronc. En una primera fase causa febre, malestar general, dolor muscular, cansament i mal de cap. Són símptomes que es poden presentar en diferents infeccions, però en el cas de la verola del mico un alt percentatge de pacients els tenen abans o en el mateix moment que es produeix l'erupció cutània. Les lesions cutànies passen a ser vesícules (ampolles plenes de líquid) al cap d'uns deu dies, fins que es generen les crostes.
És una malaltia molesta i habitualment lleu, però un percentatge més reduït de pacients pot patir complicacions més greus com encefalitis, afectació respiratòria (pneumònia) o afectació ocular. La majoria de les persones afectades es recuperen en un període d’entre 2 i 4 setmanes.
El tractament
El tractament és majoritàriament simptomàtic. S’ha de mantenir una bona higiene de les zones afectades, on s’han de fer rentats amb sabó freqüents o inclús amb antisèptics tòpics. En aquelles lesions que presenten sobreinfecció es pot valorar l’aplicació d’antibiòtics tòpics o sistèmics seguint les guies actuals. En presència d’inflamació severa es pot valorar a més l’administració de corticoides. Tot això, evidentment i sobretot, s’ha de consultar amb el pediatre.
Els tractaments antivirals específics es reserven per a complicacions greus i s’han d’administrar sota hospitalització. L’únic antiviral autoritzat actualment pel tractament és el Tecovirimat.
Fonts: hospital.vallhebron.com i criatures.ara.cat.
Comentaris