El turó més alt i anònim de Mataró

Quina és la muntanya més alta d’Europa? Segurament molta gent s’ha trobat amb aquesta pregunta en algun qüestionari o examen de geografia de l’època escolar. La resposta més comuna ens pot remetre al Montblanc però és errònia. Al mont Elbrús el cita poca gent, perquè és a la vora de Geòrgia. Pobre ignorat i això que els seus 5.642 metres són molt superiors als 4.807 del rei francès dels Alps. A Mataró, en la nostra òbvia modèstia orogràfica, passa una mica el mateix. El punt més alt de la capital del Maresme és pràcticament un anònim.

Quin és el cim més alt de Mataró? Com pot ser que pràcticament qualsevol mataroní pugui dir que el Teide canari és el sostre espanyol, l’Aneto el pic més prominent dels Pirineus o la Pica d’Estats la muntanya més alta de Catalunya i en canvi ignori el nom, la ubicació i l’alçada del punt de més alçada del terme municipal propi? No es tracta de repartir ni d’expiar culpes. Que el turó d’en Tarau sigui pràcticament un desconegut té una certa justificació evident.

El punt més alt de Mataró és aquest, el turó d’en Tarau però no el trobareu ni indicat ni massa ressenyat. No té el carisma, si és que se’ls pot atribuir aquesta virtut, d’altres turons de la rodalia local tot i que en qüestió de metres s’aixeca molt més que d’altres de sovintejats i quasi venerats. De fet s’alça més que Burriac, per parlar de la joia de la corona del contorn. 434 metres fa aquest turó certament ignot, que per no tenir no té ni vista panoràmica, ni camí maco, ni anomenada. De fet sort n’hi ha del peculiar vértex geodèsic, la fita que el corona, perquè si no segurament qui hi anés a petar (que no ve camí de res, de fet està en una finca particular) ni tan sols el sabria identificar. 

Ben a la vora de Can Bruguera

El turó d’en Tarau és a tocar de Can Bruguera, coll popular i concorregut, de pas pràcticament si vas o tornes per qualsevol dels itineraris del rodal mataroní, especialment concorreguts en temps en què ens hem hagut d’aprendre on carai acaba el nostre municipi i on comença els limítrofs, espai màxim d’expressió lúdica i esportiva en temps de restriccions. Al Camí de la Cornisa, que remata la urbanització homònima a la part alta -i que deixant la Creu dels planells enrere ens permet anar cap a la zona del Turó d’en Dori i el Parc Forestal- abans del primer trencant avall és com si de cop el flanc dret s’alcés. El turó d’en Tarau no avisa gaire. És allà. Sembla tímid.

Si hi fem cap hi trobem dos elements que ens permeten identificar aquests 434 metres d’alçada que semblen improbables sense sortir de Mataró. Hi ha el citat vértex, que ve a convertir la recerca del punt més alt en quelcom amb confirmació fefaent perquè fins arribar-hi sembla més un acte de fe. Un cop ets al punt alt i mirant el curiós vértex hom es pregunta, si ni estant-hi tens massa sensació d’alçada, com pot ser aquell el sostre de Mataró. La raó és a pocs metres on de seguida s’hi endevina un termenat que indica que allà acaba Mataró i comença Dosrius. Vaja, que sense línies de traça municipal el d’en Tarau no seria res perquè té veïns més alts i prominents. Però ja no són Mataró. De capgrossos, de turons, cap és més alt que ell.

Sincerament, el turó d’en Tarau no mereix més atenció que qui vulgui anar-hi a parar que l’anècdota de ser el sostre mataroní. En temps de passejades de cap de setmana, qui vulgui, pot anar-hi. I un cop allà, això sí, haurà de tornar al camí si vol perspectiva sobre la ciutat. Ja se sap, ja es coneix, que el millor de caminar per Mataró és anar-ne trobant la visió amb l’efecte llampant de la mar rere la ciutat, que de cop sembla petita.