Capgròs
A partir de maig comença la temporada de maduixes fetes a l’aire lliure
Als contes i a les pel·lícules, sobre un mapa aparentment mut hi ha una X que marca la ubicació concreta del tresor. Al Maresme no podríem pas aplicar-ho a la realitat perquè gràcies al clima i la nostra terra hauríem de farcir bona part del mapa de moltes X. Sovint parlem amb grandiloqüència (justificada, que quedi clar) del pèsol com la nostra perla verda però just després, de temporada, no s’ha de menystenir ni la maduixa ni la cirera. I passes les fulles del calendari i arribem a l’època despuntant de la fruita vermella que en el cas de les maduixes té un element afegit que fa especials les nostres: no són cap secret però ens les cultivem pràcticament per nosaltres mateixos.
Poca gent al Maresme coneix el detall de fruites i verdures i en parla amb el coneixement de causa d’en Dídac Valera, de l’Hort d’en Dídac. Ell és el que ens explica aquesta característica diferencial de la maduixa des del punt de vista del consumidor. De la mateixa manera que els irlandesos diuen que la cervesa Guinness no té el mateix gust fora de l’Illa Maragda, la maduixa del Maresme perd si viatja. I si es menja directe del pagès, millora. “La maduixa del Maresme ha de passar per poques mans: del pagès al consumidor en un dia o dos. Com a màxim un comerciant amb tacte d’intermediari. S’ha de recollir al punt i per saber-lo se l’ha de conèixer, per això és una fruita que bàsicament gaudim nosaltres, els maresmencs. I en som especialment capriciosos!”, explica en Dídac.
Però quina vigència té, això de les temporades de les fruites, en temps en què pràcticament pots trobar de tot durant tot l’any? “La maduixa es planta entre l’agost i el setembre, depèn de la calor i és cap a finals de gener i fins l’abril que collim la que fem sota plàstic. Ja cap a finals d’aquest mes i maig i juny ve la d’aire lliure. La clau de la nostra maduixa, el qui la fa bona, és el pagès que hi té cura i la sap interpretar i collir. És una maduixa que al seu punt de maduració és bona, molt aromàtica però que es fa malbé ràpidament. Per això el consumidor del Maresme sap valorar-la, i la busca”, explica en Dídac.
Un tresor efímer
La maduixa del Maresme es cull al punt. “Dona per un viatge curt, és efímera i excel·lent, si passen tres dies com a màxim melmelada”, sentencia Valera. Per tant cal posar-la en valor i no confondre-la amb la maduixa que ve de Huelva, procedència preeminent a la majoria de botigues i mercats. “L’andalusa aguanta bé la càmera de fred, pot fer viatges més llargs però la nostra no. Fins i tot a nivell de varietat són maduixes diferents”, explica. Això sí, convé no posar-nos estupendos: la maduixa del Maresme, protegida, és una varietat d’origen francès. La que millor s’adapta a la terra i el clima nostrats i aquella que hem d’identificar a plaça i celebrar a cada queixalada dolça.
Maduixa, maduixot, maduixeta
Amb la nomenclatura sovint hi ha un aiguabarreig que pot generar confusió. En Dídac Valera ens ho posa fàcil. “La maduixa sol ser la que fem sota plàstic, la primera que arriba al mercat i en canvi el maduixot, una mica més gran i més àcid se sol fer a l’aire lliure i arriba quan fa més calor”. No cal escollir, totes dues varietats són boníssimes i encara una tercera menys coneguda: la maduixeta. Especialment apreciada en restauració, per mida i dolçor. Tres tresors diferents!
Un molt bon any de maduixes
Tot i que la situació climàtica enguany és alarmant per la sequera, no tot són males notícies o (dit d’una altra manera) la bonança que ha fet i les temperatures altes han propiciat que sigui una molt bona anyada de maduixes. “Les maduixes necessiten bon temps i tot i que la tardor massa calorosa les va destarotar una mica, el bon temps que ha fet el març garanteix que les d’aquest any siguin unes maduixes de molta qualitat. Qui en mengi ho notarà”.
Comentaris