La harira, el millor del Ramadà

Dimarts que ve serà 13 d’abril. Això és així i és probable que per la majoria de persones sigui un dia tirant a normalot, sense més. De fet des que hi ha la maleïda Covid tots els dies semblen pastats. Els catòlics que associen cada jorn a una onomàstica podem ben dir que s’hi van lluir amb els dos del dia 13 que Alsius, si encara presentés notícies, recitaria de grat: Sant Hermenegild i Santa Agatònica. N’hi ha per arrencar a córrer. Pels musulmans la data és enguany una mica més assenyalada aquest any ja que dimarts que ve comença el seu novè mes i això vol dir que comença el Ramadà.

El Ramadà va ballant pel calendari, avançant-se lluna a lluna de la mateixa manera que el calendari lunar, sense anar més lluny, fa dansar tot el cicle des de Carnestoltes a les dues pasqües i el Corpus cristians tot i que aquests dins d’un parèntesi en el calendari. Bé, no ens enrotllem, encara que siguem de lletres. El Ramadà és el mes sagrat dels musulmans practicants i òbviament no seré jo, que l’única cosa que practico per fe* és la bici estàtica, el que el glosi litúrgica, religiosa ni antopològicament.

(* El que sí que practiquem de grat alguns és la cruiositat i l’obertura de mires, l’interessar-se per cada cultura gastronòmica segons s’escaigui i mirar de rematar a porta, en forma de menges o beuratges, qualsevol assistència d’or que propiciï el calendari.)

La sopa que alimenta tot el dia

Fent-ne el traç gros, el que tothom coneix, el Ramadà és el mes durant els quals els musulmans no poden menjar ni beure mentre sigui de dia com a exercici espiritual, se suposa. I òbviament aquest precepte és una moneda de dues cares: l’una és el dejuni forçat durant la major part del dia. L’altra, la importància dels àpats que sí que es poden fer, de forma puntual. El desdejuni sonat. Pel que suposen també de germanor al voltant de la taula parada i per la lògica necessitat de nodrir-se prou per aguantar la resta de jornada. És per això que en el ritus propi del Ramadà hi ha una sèrie de plats i elements que són propis d’aquest mes lunar i que són per llepar-se’n els dits.

Molts musulmans acostumen a convidar a no musulmans a l’Iftar, l’àpat del desdejuni. I si es té la sort d’endinsar-t’hi un té la porta oberta a una dimensió gustativa sensacional que té com a plat estrella la harira. Una sopa contundent i densa, de llegums. Una delícia que enamora des de la primera cullerada. Recordo l’eclosió d’aquell primer moment en el debut en un Iftar, quan un amic musulmà ens va convidar a compartir un moment especial per ell. No diré que valgui la pena dejunar per aquell instant de desdejuni, però gairebé. La harira és la pera.

Una sopa d’origen andalusí

No a tot arreu del món el menú de l’Iftar és calcat. Si aquí l’associem predominantment a la harira és perquè aquesta és la sopa més típica del Marroc i la resta del Magreb, d’on prové la majoria de la immigració o les arrels dels mataronins que fan ramadà. La sopa nacional marroquina, se n'ha arribat a dir.  Descriure-la no és complicat però amb la concatenació d’elements que té és probable que no se’n tregui massa l’aigua clara. La harira es cuina a l’olla a base de carn, tomàquets i llegums se sol acompanyar amb dàtils i dolços de farina i mel com a ‘primer plat’ de l’Iftar. Després pot sortir el cuscús, el pollastre o el tajine. Feu-vos el favor de menjar marroquí almenys un Iftar del Ramadà, perquè és sensacional. 

Una cosa curiosa de la harira, però, és que d’aquesta recepta bàsica n’hi ha constància fins i tot abans del propi Islam. Va ser a la prolífica Al-Andalus, amb els fruits generosos de les terres d’aquells dominis, que va néixer una sopa coneguda com “bufertuna”, abreviació de bona fortuna. En alguns llocs d’Almeria, com Almanzora, encara s’hi fa una sopa moruna que no deixa de ser el mateix, una cosina llunyana de la harira. La sopa moruna és un ofegat de verdures en oli d'oliva i se li afegeix carn picada de boví o xai, llenties, pebrots i espècies com el coriandre, safrà. I com la harira, se serveix que t’esclades la llengua si hi vas amb pressa. Sopes calentíssimes acabades de treure de l’olla. 

Deu ser aquesta temperatura, la seva densitat o fins i tot l’anhel d’esperar el moment exacte per prendre-la que un bon bol de harira reconforta de valent. És un aport calòric i una experiència gustativa sensacional. Una bomba. Un senyor plat.  El millor del Ramadà, sense marge per a dubtes.

Per saber com es prepara, podeu clicar aquí.