Un licor embruixat i mític que diuen que fa enamorar

És com un licor de safrà, van presentar-me’l. Amb la impudícia valenta de la pròrroga de les postres, quan ja tant repeteixes dolç, entomes el cafè o t’animes amb la cosa destil·lada vaig omplir-me’n el got (‘cavallitu’, seguint l’argot propi) i vaig beure per primer cop el beuratge que aquest cop aquí ens convoca. Va ser la meva estrena i en guardo molt bon record. 

Al voltant del concepte de les primeres vegades hi ha sovint un misticisme amb més pa que formatge entre exageracions i memòries selectives. Solen no anar com preveies i ara sí que parlant de menjar o beure no sé si els passa però a mi sovint el primer tast del que sigui m’enganxa amb una mena de nus d’expectació a l'estómac. Malfiat, és com si el cos entomés actitud defensiva. Som uns cagats i amb els licors solem fer-nos els gourmands i els catem quasi anecdòticament, com aspirant que la dosi mínima ja ens serveix per elevar el veredicte. Jutjat popular de pa sucat amb oli, sovint no és fins escurar el got que sabem del cert si alcem el polze cap amunt o l’aboquem cap avall. Els licors que agraden d’entrada, això sí, adquireixen aurèola d’impunitat i fama. I ara començarem a parlar d’un licor que mereix literatura força millor que tota aquesta perquè és una de les primeres vegades etíliques de les que guardo més bon record i que, per tant, vetllo més per conservar.

Strega: un licor de bruixes

El licor Strega és una institució a Itàlia, molt conegut, molt venerat. Aquí el podem trobar en botigues especialitzades (especialitzades en Itàlia o en licors, s’entén) o en restaurants específics de la cosa. A Mataró hi tenim italians on en pots demanar per iniciar la digestió de les pizzes o el que sigui que hi vas a prendre. Quedi clar, doncs, que avui no parlem de cap anècdota, de cap excepció. Promovem la coneixença d’un licor sensacional començant pel seu nom. En italià Strega vol dir bruixa. L’Strega és un licor de bruixes, un licor embruixat.

Que aquella alenada intensa de licor molt herbaci, molt complet, molt propi tingués nom de bruixa era fabulós. Però també té una raó de ser. El seu creador (atenció, l’any 1860: estem parlant d’un licor amb 162 anys d’història!) es deia Strega Alberti. Però a Itàlia tenen una manera pròpia d’explicar la història, força més lírica que la realitat del comú dels mortals. Per això no van desaproditar l’associació amb la bruixeria per acabar parint la llegenda del licor que és part de l’argument que l’ha duta fins als nostres dies.

L’encanteri de l’amor

Benevento és la ciutat de l’Strega, a la Campania. Perquè ens hi entenguem fàcil: si tota la Península és una cama que recrea la bóta famosa, amb taló fins i tot, Benevento seria on acabaria el calçat en sí i on començaríem a veure carn o pantaló. Descriure-ho així en temps de GPS i Google Maps té un mèrit circumstancial que deixarem de banda. En tot cas és en aquesta Benevento on l’Strega va fer fortuna, on va ser fet el licor i on també neixen les llegendes de bruixes que se li associen. La més coneguda de totes, que pot tenir a veure també amb els efectes de la graduació del licor, és que qui en beu pot quedar enamorat de l’altra persona amb qui la comparteix com si fos un encanteri.

Benevento, diu la llegenda, era seu de rituals en temps de bruixes i els qui sabien fer els encanteris es reunien de nit al voltant d’un roure màgic i creaven una pòcima que assegurava l’amor perpetu a les parelles que en bevien. El beuratge de l’amor era el Liquore Strega. I per això amb una copeta compartida, diuen, n’hi ha prou per tenir amor per a tota la vida. No cal ni mencionar que empíricament s’ha demostrat que això no és així, però no per això deixarem d’omplir gotets, no?

Una barreja única i molt peculiar

N’hem glossat la descoberta, conegut el nom i les llegendes però és cert que encara no hem dit què és el que fa especial aquest licor Strega que fa sospirar italians i no italians que el tasten. Podríem parlar de la seva imatge icònica d’ampolles, del color groc característic o del tacte una mica viscós, més dens que altres licors similars. El fort del cas però és que és un licor d’herbes fet des de 1860 amb 70 espècies diferents. Hi ha menta, fonoll, canyella, flor de lis, pebre, ginebra dels Apeninos i domina per color el safrà. Per això sovint, perquè ningú cometi l’atemptat de confondre l’Strega amb altres licors, se’n fa drecera descrivint-lo com a licor de safrà.

Descriure el gust del licor d’Strega serà lògicament parcial, perquè ha quedat acreditat que els efectes romàntics que se li suposen van fer efecte amb el que escriu això. Però és dolç i herbaci, amb una composició de gust prou especiada com per semblar menys fort del que resulten els seus 40 graus. Estem parlant d’un digestiu que es pot prendre tal qual o fred o també amb combinats. N’hi ha diferents. Té un gust que combina bé sobretot amb cítrics com el de la llimona o el pomelo. També hi ha una combinació amb cervesa força llaminera.

Que és boníssim, vaja. Tant, que allò de les bruixes se non è vero, è ben trovato.