Cinc clàssics de la Fira (que només es prenen allà)

Amb retard de dues setmanes i tot luxe de mesures de seguretat contra la Covid però aquest divendres a Mataró arriba la Fira i no és pas poca la gent a qui aquelles atraccions, aquells sons, aquell garbuix, aquells crits, aquelles riallades ens encanten. Fem dentetes només de pensar-hi. Com en tot el que l’imaginari col·lectiu comú té en estima, cadascú és sobirà de les seves preferències d’una o altra atracció, d’anar-hi aquell dia o l’altre però també és cert que hi ha una sèrie de costums o d’hàbits que pràcticament són exclusius de la Fira, que només se’n menja o se’n beu de forma entusiasta en aquell context.

Pràcticament res del que trobem a la Fira és únic i exclusiu (per més que ens ho sembli) i podem per exemple menjar entrepans de bacallà tot l’any o fer-nos rebujito en altres contextos. Sí. Però hi ha ingredients o productes que tenen el context com un element indispensable sense el qual no són el mateix. Hi ha clàssics de la Fira que pràcticament només es mengen o prenen allà i que acaben per conferir un aire entre ancestral i pintoresc a trobar-los sempre i establir la tradició de menjar-ne un cop l’any. Quan és Fira i para de comptar. 

(Per cert 1: bona part dels elements especials dels que parlarem era habitual d’entomar-los a una parada i anar-los menjant mentre feies la passejada. Enguany no pot ser així: només es pot menjar i beure en els espais delimitats amb taules davant de cada ‘garito’. Coses de la Covid).

(Per cert 2: arriba comunicat de premsa de la gent del Cigró Salat de la Plaça de Cuba, que resulta que fan parada a la zona gastronòmica i hi oferiran l’entrepà de bacallà propi de la Fira, ells amb salsa romesco. Que consti, ja que aquí se’n va parlar de l’altre, el de Can Barbena, que no hi seran).

Cinc clàssics de la Fira

• El Montroy: Un clàssic de clàssics, amb aquella escenografia campestre i el vi que va brollant. El xato d’aquest vi dolç del país valencià i l’acompanyament d’una mena de tapa, de pa, embotit i oliva de baixa alcurnia però que t’acompanya en la degustació. Les parades d’aquest vi dolç, amb la seva vermellor i intensitat en el gust, són autèntics punts de peregrinació a la Fira. Si es fa el passeig, és recomanable atendre a com van mutant els diferents actors i actrius de repartiment que sempre es reunien al voltant de la parada com els pastorets del pessebre fan cap a l’establia. El Montroy també el trobàvem i trobarem als Frankfurts més clàssics, un vi d’alegria i cap endins que amaga una perillositat intrínseca a l’estomacada alcohòlica si se’n fa abús i no pas bon ús.
   
• Cotó fluix de sucre: també conegut com núvol de sucre, quasi sempre de color de rosa, és des de fa dècades el gran reclam infantil en matèria gastronòmica, allò que volen sí o sí els petits i que, de fet, és una mena d’atemptat de sucre que ens deixarà els fills entretinguts primer i adrenalínics després com si s’haguessin pres alguna cosa més forta. Atenció a l’estona que requereix anar esfilagarsant el cotó fluix, com sense ser consistent ens en podem arribar a cansar prou aviat (pobres pares que sovint s’han d’acabar els de la descendència) i sobretot com agafat amb els dits ens els pot deixar d’un brut i un enganxifós únic.
   
• Xufles i tramussos: La matèria prima de l’orxata pràcticament només pren protagonisme independent en aquells gotets de xufles fresques que es venen i que feien de bon compartir. Rossegant-les, en treus aquelles traces gustatives especials i hi ha pràctica unanimitat que, quan has acabat, conclous que el millor és seguir-les destinant a la beguda única de l’estiu. A la mateixa parada hi trobarem tramussos, que és un entreteniment que mai saps ben bé si t’agrada o no però que està demostrat que mai ha fet mal a ningú. I per tant pots seguir amb la tasca.
   

  

  
   
• Poma confitada: Un altre cop d’estat de la sacarosa i les calories que presumptuosament hi ha qui denomina en gavatxo: pommes d'amour. Sembla un xupa-xups gegant d’aquells que l’Stoichkhov llepava a les celebracions de lliga del Dream Team per honorar a Cruyff. Són pomes cobertes d’una capa intensa de carmel caramel·litzat pel qual també acostumes a acabar amb els morros empastifats. 
   
• Trossos de coco: No serà aquí que diguem que de coco només se’n menja per la fira, ja que treure’l a taula qualsevol altre dia, amb aquell ritual seu d’obrir-lo a cops de martell per mirar si és bo, amb aquell escampall que es fa, és garantia de bona estona. Però reconeixerem que enlloc té l’encant rupestre i únic d’aquells trossos disposats en fresc amb un rajolí constant que el manté. És veure’l i voler-ne. Diu la llegenda negra que els trossos van d’una fira a l’altre fins que “surten”. Ni cas. Cap coco com el de la Fira, ni que sigui per mític. Fins i tot en pots guanyar de sencers fent punteria al ‘tiro’.