A raig i sense embuts

Nou èxit al Monumental amb la segona cita de la temporada i en clau de comèdia, aquest cop. S’hi ha representat ‘Els ocells’, un muntatge de La Calòrica. Aquesta companyia, creada el 2010 per un grup d’alumnes acabats de graduar a l’Institut del Teatre, compta ja amb una trajectòria solvent afavorida per diverses distincions –premis Max, Butaca, de la Crítica i de Serra d’Or, entre d’altres– i sobretot per la bona acollida del públic a tots els seus espectacles.

Antecedent grec

Fruit d’una residència a la Sala Beckett, ‘Els ocells’ es va estrenar al festival Temporada Alta l’any 2018. L’obra parteix de la paròdia que Aristòfanes (450-385 aC) va escriure amb el mateix títol fa vint-i-sis segles per tocar el crostó als desencerts de la democràcia atenenca d’aleshores. Ara, i encara que només sigui un pretext inicial, acaba essent un bon motiu perquè La Calòrica continuï la pulsió de sàtira irreverent mostrada en d’altres creacions seves per denunciar escàndols polítics i problemes socials.

A l’antiga Grècia amb ‘Els ocells’ Aristòfanes furgava en la retòrica dels protagonistes Pisteter i Evelpides, dos ciutadans fugits d’Atenes que persuadeixen totes les aus per crear una ciutat utòpica entre el cel i la terra i poder escapar del domini de déus i d’homes. La faula, refeta per Joan Yago, dirigida per Israel Solà i servida amb simplicitat escènica per quatre intèrprets que es multipliquen en uns quants papers, esdevé aquí un instrument efectiu per treure els drapets al sol i malparlar sense embuts d’una democràcia afeblida per la corrupció, els populismes, la postveritat, els abusos i la potineria de polítics, capellans, banquers, jutges, empresaris, militars o policies. Amb aquesta intenció no escatimen ni insolència, ni renecs, ni estrips, ni algun pedaç costumista. Tot va a raig.

Entreteniment agraït

Se’ls pot criticar que a l’obra li falta textura dramatúrgica. Però a Aristòfanes li passava el mateix en les seves comèdies, perquè es diu que engaltava burles de la situació política del moment ajuntant escenes esparses, sense un lligam argumental precís. També es podria objectar que cau en la caricatura fàcil i l’humor gruixut. Però és que amb el país que tenim, amb institucions de tota mena plenes de personatges de farsa, seria pitjor que es quedés curta. A més, els de la Calòrica no enganyen perquè no prometen res més que el que donen: un entreteniment agraït per a temps convulsos i depriments. Potser per això una proposta regular arriba a semblar notable.

Sigui com sigui, ‘Els ocells’ consolida l’aurèola d’èxit que ja tenien altres produccions dels components d’aquesta companyia, perquè funciona bé davant de qualsevol tipus de públic. Com gairebé sempre, les seves peces tenen la gràcia de saber jugar a fer una conya de patacada però amb un estil molt propi. I amb contingut. En això sí que miren prim. Tal com proclamen: si per entendre les coses que passen al nostre món pot resultar útil girar la vista enrere, val més fer-ho de manera entretinguda.