Vigència i necessitat de García Lorca

Malgrat les dificultats de la sisena onada de Covid, la nova programació del  Monumental no podia haver començat millor. ‘Una noche sin luna’ va recollir divendres passat, amb els espectadors drets, un dels aplaudiments més fervents i duradors dels que es recorden al teatre del capdamunt de la Riera.

Es tracta de l’obra escrita i interpretada per Juan Diego Botto i dirigida per Sergio Peris-Mencheta centrada en la personalitat de Federico García Lorca. Ja fa més d’un any que gira per tot Espanya i que omple teatres commovent públics ben diversos. Perquè arriba al cor.

Paradoxa

La vida del poeta de Fuente Vaqueros ha estat objecte de força muntatges escènics. Cert. Però la singularitat de ‘Una noche sin luna’ és que posa el focus en els replecs de l’ànima del personatge més enllà de la talla intel·lectual o de la magnitud de la seva producció artística i literària. I no és que el text de Juan Diego Botto les passi per alt. No. Perquè està ple de referències a poemes, peces dramàtiques, articles, entrevistes, al·locucions i cartes que l’actor cita en primera persona, plenament posat en les entranyes de Federico. També hi apareixen tonades populars de les que aquest va recollir. Però el quid de l’espectacle, el que realment el trava i li dona versemblança, radica en les aportacions ideades per Botto a l’imaginari lorquià i en la subtil recreació dramatúrgica que hi aporta amb Peris-Mencheta. Una paradoxa que fa servir les similituds que té amb la del vaixell de Teseu, l’embarcació mítica de la que durant segles els habitants de l’antiga Atenes en van reconèixer l’autenticitat, encara que fos contínuament renovada.

Sentiments i conviccions

El terreny de ‘Una noche sin luna’ és el dels sentiments. La figura de García Lorca hi és traçada amb l’evocació de les seves vivències i estats d’ànim, des que era petit fins als que van envoltar la seva mort. Anhels, amors, afliccions, propòsits, amistats, inquietuds i debilitats trenen el fil d’una trajectòria vital on emergeix el seu suport al Front Popular i el compromís profund amb les llibertats i la defensa de l’educació i la cultura per a tothom que la Segona República propugnava. La interpretació amb què Juan Diego Botto es fica dintre la pell del poeta està construïda sobre la complicitat. Per això interactua amb el públic amb un to d’afecte i confidència, però igualment d’afirmació de conviccions, perquè com proclamava l’autor a la inacabada ‘Comedia sin título’ el teatre ha d’ensenyar racons de realitat.

Amb aquesta voluntat l’obra juga amb la polivalència de símbols i de metàfores, uns recursos d’estil molt apreciats per Lorca. Des del títol mateix, en què l’absència de l’astre de la nit vol recalcar la soledat de la seva mort, la desídia dels que l’haurien pogut evitar i la impietat acarnissada dels seus botxins. 

També el dispositiu escenogràfic de la funció, en la seva simplicitat, té connotacions al·legòriques. La tarima inclinada que suggereix inicialment les taules d’un teatre, de la qual se’n van desprenent fustes, pot ser també llar familiar, calaix de records, espai oníric, sala de conferències o de festa, camió, plaça, indret de treball, presó o clos mortuori. Tot està carregat de significació. 

Igualment la sorra. La terra polsosa que apareix contínuament en escena revela el pas del temps i el risc d’oblit que comporta, com el solatge de desconeixement que encara avui continua colgant les restes del cos del poeta. Perquè, si l’espectacle aposta per moments a desdibuixar la divisòria entre l’ahir i l’ara, és per reflectir la vigència del combat contra el feixisme, la ideologia de l’odi que el va assassinar a causa de les seves idees i la seva condició homosexual. 

‘Una noche sin luna’, que és una lliçó de teatre, ho deixa clar: reviure García Lorca és necessari.