Nosaltres i ells

Diumenge passat, primer de maig, s’acabava la programació de la segona part de la temporada d’arts escèniques al Monumental. El punt final, del tot encertat, l’ha posat ‘Mare de sucre’, l’obra escrita i dirigida per Clàudia Cedó que fa un any es va estrenar amb èxit al Teatre Nacional de Catalunya i ara està de gira per una vintena de teatres catalans i balears.

La diversitat, a escena

Clàudia Cedó és dramaturga, directora i psicòloga i des de fa més de quinze anys coordina Escenaris Especials, una institució formativa que tira endavant propostes teatrals amb persones que es troben en risc d’exclusió social perquè tenen diversitat funcional, trastorns, neurodeficiències o bé estan en procés de deshabituació de tòxics. El seu objectiu és facilitar-los l’accés a la creativitat i l’expressió artística i per això produeix espectacles on la seva participació fa present la diversitat real que existeix a la societat.   

‘Mare de sucre’ n’és una bona mostra. En el repartiment hi conflueixen quatre membres d’Escenaris Especials i dues actrius i un actor professionals. Són: Andrea Álvarez, Ivan Benet, Marc Buxaderas, Mercè Méndez, Judit Pardàs, Maria Rodríguez y Teresa Urroz. Junts aborden un argument centrat en una qüestió gairebé sempre obviada o tractada de manera subreptícia, però que pot ser rellevant per a les dones amb discapacitat: el seu dret a ser mares. I ho fan molt bé.

Desig negat

La Cloe, de vint-i-set anys, és una jove que viu de fa poc en un pis tutelat amb tres altres persones amb diversitat funcional, com ella. El seu gran desig, llargament pensat, és tenir un fill i aquesta aspiració la portarà a enfrontar-se a les convencions establertes al seu entorn. Ni el responsable de la fundació que l’acull, ni la seva mare, ni el context social no ho admeten. És més: en nom d’una determinada idea de protecció, no arriben ni a entendre-ho. I de cap manera volen arriscar-se a establir un precedent. Només trobarà el suport actiu de les dues companyes i el company que conviuen amb ella i la comprensió afeixugada de l’educadora que se’n cuida.

El relat, que té girs discordants i un final obert, no pontifica ni pretén cap conclusió categòrica. Al contrari, mostra la complexitat de la qüestió i els condicionants, compromisos i punts de vista que hi concorren. Només retreu –i això sí que ho fa amb tot el sentiment del món– que la mirada de la societat envers les persones amb discapacitat, a pesar dels avenços que hi ha hagut i malgrat la correcció en el llenguatge, continua marcant una frontera conceptual entre «nosaltres» i «ells». I amb aquesta divisòria persisteix també l’impediment a la llibertat de decidir en aspectes del tot personals i importants a la vida de cadascú. Per això cal trencar motlles.

Reconeixements

Tota la representació, que s’envolta d’una escenografia de la mataronina Laura Clos «Closca», traspua una autenticitat que atrapa els espectadors gràcies al protagonisme convincent d’Andrea Álvarez, al contrapunt d’ironia enfurismada que hi posa Marc Buxaderas i a la complicitat idònia de la resta d’intèrprets. Vet aquí l’èxit aconseguit arreu i el munt de nominacions i premis que l’acrediten. 

Així, amb ‘Mare de sucre’, el Monumental ha pogut tancar la temporada tal com la va començar pel gener quan va portar ‘Una noche sin luna’: amb la platea dreta i un gran aplaudiment emocionat. Per molts anys.