Capgròs
Res no ha estat casual. Res no ha estat per inèrcia. Tot, absolutament tot el que ha passat de principi a fi, des de l'alliberament fins a l'enderroc de la Teixidora, té i ha tingut un sentit clar. Fins avui, hem deixat que els qui tenen el poder que donen la riquesa, els càrrecs, les propietats i els mitjans, ens criminalitzessin, hem deixat que els senyors opinessin en cartes i articles sobre el projecte de la Teixidora, que els regidors es pengessin medalletes i discutissin. Nosaltres, les que aguantàvem la barraca del projecte dia a dia, els hem deixat fer. La raó és prou senzilla; fins avui, qui volgués conèixer la realitat, tenir la versió vertadera del que s'estava coent entre les parets de la Teixidora, només havia de fer una cosa: apropar-se.
Totes sabem el final d'aquesta història: després de tres mesos de projectes i somnis, el govern ha enderrocat la Teixidora. Ara, afectats per un estat d'esgotament, tristesa i impotència, podria semblar que aquests 100 dies no han valgut la pena, que han estat un desgast absurd d'energies, que ha caigut a un pou sense fons tota la il·lusió que havíem posat davant la possibilitat d'un espai on poder fer créixer la resistència a un sistema injust. Pot arribar a semblar que l'esforç era immens i les probabilitats de guanyar molt petites. Però també suposem que no us sorprendrà si us diem que tant la gent de la Teixidora, com les veïnes del Sindicat, els nens i les nenes que vam venir al casalet i a l'escoleta popular, les voluntàries que vam fer el banc d'aliments i l'armari solidari, les que ens vam organitzar en els dinars i sopars populars, les profes del gimnàs popular i les classes d'idiomes i totes aquelles que conformàvem aquest projecte des de les seves entranyes, no només tenim la certesa absoluta de què ha valgut la pena, sinó que ho repetiríem mil vegades més.
La ideologia capitalista ens ha infestat fins i tot la imaginació: si avui en dia predomina alguna manera d’imaginar el futur és en la forma de la catàstrofe. Abans ens imaginem el col·lapse del món i el final de la humanitat que la superació de la injustícia i la misèria que ara predominen. I com no cedir-hi a tal temptació pessimista, si mirem el nostre voltant, mirem la nostra realitat més propera i ens trobem una Mataró dual, de barris precaritzats, marginats i abandonats per l’administració. Famílies sense poder accedir a un habitatge, desesperança, encariment de la vida. I que les principals reaccions a aquest panorama de misèria són la por, la desconfiança i la sensació d’inseguretat que alimenten a la bèstia del feixisme i l’extrema dreta. Precisament per tot això, ara més que mai, les revolucionàries, les que sí que creiem que els canvis a Mataró són necessaris i són possibles, hem de fer un esforç rotund i radical per començar a creure que les coses poden canviar, començar a recuperar la fe en la utopia. Sabem que les tasques que hem de fer són moltes i són difícils: donar respostes materials a les necessitats de la nostra gent, enfortir l'organització popular, recuperar la consciència de classe, construir marcs ideològics forts. Recuperar la fe en la revolució vol dir recuperar la fe en què un altre tipus de societat és possible i necessària. Això podria, en comparativa, semblar superficial, però de fet és tant o més rellevant que totes les altres tasques perquè serà l'única que mantindrà el motor encès quan tota la resta falli. I precisament això, és el que s'ha fet des de la Teixidora: començar a creure, encendre aquest motor.
Sí, necessitarem d'aquesta fe ara que la crisi ens amenaça més que mai. Però, també en som conscients que la fe per si sola no serà suficient, és primordial recuperar el seu contrapès essencial: la memòria. Com? Des del Sindicat vam decidir posar en marxa una cosa que ja feia massa temps que dèiem: tornar a omplir de contingut el 1r de maig, dia de la nostra classe, la classe treballadora. Alliberar la Teixidora l'1M no només no va ser casual sinó que va ser un acte de rebel·lia contra la inèrcia i la falta de respecte que és marcar la data al calendari i sortir al carrer perquè toca. Va ser un
acte contra l'oblit, i sobretot va ser una provocació: una provocació cap a l’ajuntament, un atac meditat contra l'alcalde i contra el model racista i classista de ciutat que ja fa massa anys que intenta establir. La Teixidora ha estat des del moment de la seva obertura un gest a la memòria, memòria per les que van lluitar abans que nosaltres i per les que s'hi van deixar la vida, memòria pels moviments veïnals i obrers que varen omplir de significat les lluites del segle passat, memòria per la Margarida Abril, per les teixidores i les mestres de la ciutat, memòria per les nostres referents. Tres mesos després, aquí i ara, ho tornem a conjurar: els dies de lluita no són ni seran mai més diades buides a Mataró, seran dies per teixir memòria i construir l’organització popular que aquesta ciutat necessita.
Amb l’enderroc de la Teixidora en David Bote no ha guanyat. Que quedi clar. No ha guanyat perquè el que buscava no era únicament enderrocar l'edifici; buscava enderrocar al Sindicat, l'únic agent polític de la ciutat que des de fa ja més d'un any l'està posant diàriament contra les cordes. I és que des del Sindicat no li tenim cap por, perquè som aquelles que ho hem perdut tot i ja no tenim res a perdre. No seran l’alcalde i el seu sèquit tan il·lusos com per pensar que amb el seu exèrcit de policies i quatre excavadores, ens farien desaparèixer. Sí, roba, aliments, joguines, ordinadors, matalassos, cadires, vaixella, pissarres i llibres han quedat sepultats sota el formigó i la pols de l'edifici enderrocat, però la il·lusió per fer projecte, l'anhel de viure, les ganes d'aprendre, la ràbia contra un sistema injust, la tendresa per la nostra gent i l'energia transformadora, no només no han quedat sepultades, sinó que s'han multiplicat.
En David Bote, no només no ha guanyat, sinó que ha caigut del tot a la provocació: el PSC de Mataró s’ha hagut de treure definitivament la màscara. L’enderroc d'un edifici històric i d'un projecte comunitari que tenia l'adhesió de la gran majoria de veïnes de la zona i una incidència social evident, han deixat molt clar que amb qui es disputa el PSC els vots a les eleccions vinents: amb VOX. La diferència entre el que proposa Mònica Lora i el que proposa David Bote és cada cop més petita. Ambdós partits han adoptat el marc reaccionari i el discurs d'odi que triangula la inseguretat, amb l'ocupació i la immigració. Ho hem dit moltes vegades: solucionar el problema de la inseguretat comença per tenir polítiques d'habitatge dignes i per confrontar a les màfies directament, dues coses en què el govern actual ha estat rotundament inepte.
Quan fa uns mesos ens vam reunir amb la regidora Sarai Martínez d'En Comú Podem, en un intent de semblar coherent amb el que predica, ens va dir alguna cosa així com que el que a ella li importava era veure que teníem un bon projecte, que valoràvem les necessitats de la gent de Mataró. Sense ràbia, però amb un bri de pena per la seva persona, volem respondre-li que en tres mesos a la Teixidora, s'han posat en marxa una quantitat de projectes -i no cal que ens repetim a esmentar-los- que des del govern no han sabut fer en anys. Una quantitat de projectes que han donat resposta a necessitats materials, que han donat centralitat a la cultura, que han generat infinitat de vincles entre la gent del barri tot fent alguna cosa bastant més efectiva contra la "inseguretat" que posar més policia, serenos o càmeres. Una quantitat de projectes que han posat en contacte a gent de totes les edats, cultures i barris. Quantitat sí, però qualitat també: la qualitat de fer tots aquests projectes sense assistencialisme, sense experts en matèria ni funcionaris erudits, qualitat en fer-los nosaltres, la gent humil, des de la confiança en les nostres capacitats i l’apoderament, des de la voluntat d'organitzar-nos, des de la solidaritat com a la millor i més bonica arma contra la injustícia. Aquestes són coses que aquells que s'han apoltronat en un despatx, com la regidora o el seu company Sergi Morales, no podran mai arribar a fer, i encara tenen la poca vergonya de donar-nos lliçons sobre ètica i moviments socials..
Tenim, però, coses bastant més importants en les que pensar que quatre regidors amb afany de protagonisme o unes eleccions desesperançadores. Més desesperançador és que la crisi ja ha passat a ser el nostre hàbitat quotidià. Ens hem acostumat a viure en la precarietat, a que ens facin fora de casa i a no arribar a final de mes, ens hem acostumat a que augmentin els preus de la benzina, de la llum, del menjar i de l’aigua i ens hem acostumat a acceptar-ho quasi des de la resignació. Ens hem acostumat a que els especuladors, els rics i els poderosos, els bancs i les màfies, ens esclafin, i a no oposar resistència. El setembre té un nom clar: crisi i més crisi. Més precarització, desnonaments a dojo, menys drets, incertesa per defecte, inseguretat per tot arreu. I com ja és habitual, com més es complica la vida, més ens donen l'esquena les institucions. Però la lliçó que ens deixa la Teixidora la tenim ben apresa: quan els de dalt ens deixin caure, a les de baix ens toca alçar-nos.
Prou de resignació. La Teixidora ha estat resistència des del primer moment que entràvem cridant eufòriques per la porta del pati del carrer Alarcón. 100 dies fent una demostració de la força que dorm als maltractats barris treballadors d’aquesta ciutat. Aquest és un missatge de les teixidorenques i per a tota la mataronada: llepem-nos les ferides per aquest atac del capital contra el moviment popular, però no ens deixem aixafar per cap relat catastrofista. Preparem-nos per un setembre calent: ocuparem cada cantonada, cada racó i cada carrer mort d'aquesta ciutat, resistirem a cada portal, no deixarem a ningú al carrer i recuperarem les cases que els bancs treuen a la gent treballadora, farem el que faci falta perquè les nostres veïnes no passin gana ni fred, reviurem totes i cadascuna de les estructures populars: l’escoleta, el banc d’aliments, les classes d’idiomes, el gimnàs, l’armari solidari. Preparem-nos per lluitar i preparem-nos per construir, perquè allà on els poderosos només deixen pols i runa, nosaltres hi seguirem posant vida.
Bruna Roca, portaveu de la Teixidora
Pilar Sanchez, portaveu del Sindicat d'Habitatge de Mataró
Comentaris (30)