Salvador Milà: "estic molt satisfet de la meva tasca com a conseller de la Generalitat"

Com recorda el seu nomenament com a conseller, fa tot just ara vint anys?

En primer lloc, vull explicar que no vaig participar en el procés de negociació del Pacte del Tinell, només el seguia com a membre del Consell Nacional d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), ja que ni tan sols formava part de l'executiva del partit. Recordo que cap al dia 18 o 19 de desembre de 2003, estant dinant a Barcelona, em va trucar en Joan Saura, llavors president del meu partit, per proposar-me assumir la responsabilitat d'una conselleria de Medi Ambient i Habitatge. Li vaig dir que m'ho volia pensar i poder parlar-ho a casa, però òbviament la idea m'engrescava. Finalment vaig dir que sí, i ho vaig comunicar al propi Saura. Un dia després, durant un sopar a Ripoll, em va trucar en Pasqual Maragall, que ja era President de la Generalitat, per dir-me que ICV m'havia proposat per a conseller, però que ell també volia parlar amb mi abans de nomenar-me formalment. Vam estar parlant breument via telefònica i ja no ens vam tornar a veure fins al dia 22, que és quan va tenir lloc la presa de possessió dels diferents consellers i conselleres. Jo en cap moment em vaig postular ni se'm va explicar per què la direcció del partit em va triar per ocupar una de les dues conselleries que ens corresponien. Sí és cert que durant la campanya ens presentàvem posant molt èmfasi en les qüestions relacionades amb el medi ambient, i aquí entenc que la meva experiència a nivell municipal va ser tinguda en compte a l'hora de pensar en mi. Feia tot just uns mesos que havia deixat les meves responsabilitats a l'Ajuntament de Mataró, després de vint-i-quatre anys com a regidor, primer del PSUC i després d'Iniciativa, amb responsabilitats importants de govern i també a l'oposició.

Què creu que va representar per al país que un govern d'esquerres arribés a la Generalitat després de vint-i-tres anys de pujolisme?

Bàsicament, tres coses són fonamentals: la primera consistia en demostrar que Catalunya i el seu autogovern no eren una exclusiva de la dreta nacionalista, sinó que podia haver una alternança i una possibilitat de governar diferent, cosa que va ser molt sana. En segon lloc, calia posar sobre la taula qüestions que l'agenda del pujolisme no havia contemplat: temes mediambientals i socials, la descentralització territorial, etc. En definitiva, calia governar de forma diferent i per a unes altres classes. I en tercer lloc, era necessària una reforma de l'autogovern per poder ampliar-lo, una aposta necessària per ser coherent amb les altres dues, és a dir, per dotar-nos de més competències i instruments. Això suposava un plantejament de Catalunya projectada cap enfora, és a dir, amb una voluntat de reformar l'Estat des d'aquí.

I respecte de l'entrada del seu partit, ICV, al govern de la Generalitat, quina valoració en fa?

La presència d'ICV, i per tant de la tradició del PSUC, al govern de la Generalitat, venia avalada per molta experiència de govern, sobretot a nivell municipal, però no només. No hem d'oblidar que el PSUC va estar també present al Govern provisional de Tarradellas, amb els consellers Ramon Espasa i Antoni Gutiérrez Díaz, que sovint no es té en compte, amb tot el que va suposar. Per tant, hem estat en tres períodes de govern a la Generalitat. La nostra presència no era improvisada, amb el background que teníem, amb persones professionals, amb bones relacions amb els moviments socials i ecologistes, amb anys de bagatge estudiant els conflictes ecosocials de Catalunya, etc. Sempre he pensat que si Convergència i Unió (CiU) va perdre el poder, a més de l'esgotament del model pujolista després de tants anys, també es va donar per les seves actuacions a les Terres de l'Ebre i la Conca de Barberà, per exemple, amb conflictes mediambientals importants oberts. Una part de Catalunya, amb un electorat tradicionalment conservador, va fer un tomb, amb fets com l'elecció d'Andreu Mayayo, d'ICV, com a alcalde de Montblanc, amb alternatives com la nostra, que plantejava clarament la derogació del pla de transvasament de l'Ebre. En el meu cas concret, vaig poder construir un equip amb persones professionals molt preparades per portar a terme la tasca de govern.

La dreta mediàtica i econòmica sempre va tenir molt clar que veníem a canviar les coses i a aplicar unes altres polítiques, això està clar. Una cosa que sempre m'agrada recordar és que el segon govern d'esquerres, el 2006, va ser possible perquè l'única força política que va millorar els seus resultats electorals vam ser nosaltres, ICV-EUiA, amb tres diputats més. Cal recordar que amb les pèrdues de suport del PSC i ERC, el còmput final ens donava a totes tres forces conjuntament dos diputats menys que la legislatura anterior, però podíem formar novament majoria de govern. La confrontació clara de models polítics ens va ajudar a obtenir més suport de determinats sectors inesperats; per exemple, vam plantejar clarament la modificació del Pla de regadius Segarra-Garrigues, volíem complir amb la normativa europea de zones de protecció de les aus, etc. Això va comportar una reacció brutal per part del caciquisme de les Terres de Lleida, però curiosament vam augmentar els nostres vots i vam obtenir per primer cop un diputat per la circumscripció de Lleida –com a ICV-EUiA, doncs el PSUC ja n'havia tingut en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya–. Això es deu al fet que determinats sectors socials, una majoria silenciosa, sabien quins eren els cacics que els oprimien i llavors van veure que érem una força política que els plantava cara i van decidir votar-nos. Va valer molt la pena, crec que ens en vam sortir. Cal posar en valor tot el que vam fer, jo n'estic particularment orgullós.

Quina valoració fa del seu paper a nivell particular en el temps que va ser conseller?

El primer que vull dir és que del meu equip en faig una valoració molt bona. Que a més, cal tenir en compte que totes i tots estaven en primera línia a l'hora de confrontar contínuament amb determinats poders. Vam confrontar per exemple amb la qüestió de la qualitat ambiental de determinades activitats industrials com les cimenteres, lluitant per aconseguir aplicar correctament la normativa. Després, hi havia tot el tema de la Petroquímica de Tarragona o el que va passar al pantà de Flix, amb la contaminació ocasionada per l'empresa ERCROS. Aquesta va mobilitzar el comitè d'empresa i la població per carregar contra nosaltres, que suposadament érem els ecologistes que veníem a treure'ls la feina. Vam poder fer molta pedagogia, demostrant que l'activitat de descontaminació que vam portar a terme, absolutament necessària, també era una activitat econòmica important. Vam fer assembles massives, amb teatres plens, amb la població de la zona, amb els comitès d'empresa, amb el senyor Zabalza, president d'ERCROS... Vull recordar que aquest tema tan important havia estat amagat en un calaix per part de CiU durant anys. És a dir, que aquells que deien que eren tan amants del territori, resulta que permetien que es contaminés.

Em vull aturar un moment en la qüestió de l'aigua, relacionant-ho amb la situació de sequera que estem patint. Vull reivindicar que en la meva etapa com a conseller (2003-2006), després continuada pel company Francesc Baltasar, en cooperació amb el Ministeri de Medi Ambient que dirigia Cristina Narbona, vam impulsar un gir copernicà en les polítiques d'aigua al nostre país. Vam establir un nou pla d'abastament d'aigua per a Catalunya, en especial per a les conques internes (Camp de Tarragona, Regió Metropolitana de Barcelona, Catalunya Central, Comarques Gironines i Costa Brava) que garantís la recuperació i bona gestió dels cabals disponibles i el subministrament racional per als diferents usos: subministraments urbans, regadius, etc., tot garantint els cabals ecològics dels rius. Pel que fa a la conca de l'Ebre, es va deixar sense efecte l'irresponsable projecte del transvasament alhora que es revertien les situacions de greu contaminació de les aigües d'aquest riu (pantà de Flix i pous de la Ribera d'Ebre), la reducció de nous canals de regadiu, la protecció ambiental i el desenvolupament socioeconòmic del Delta de l'Ebre, etc. El conjunt d'actuacions que havien de garantir aquesta nova política de l'aigua es van projectar en temps record i es van començar a executar ràpidament, aplicant els fons europeus que els anteriors governs del PP i de CiU havien demanat per fer els transvasaments de l'Ebre. Les dessalinitzadores del país, avui imprescindibles i a ple rendiment, les tenim gràcies a la planificació dels nostres governs d'esquerres en els dos mandats. No vull pensar què passaria avui sense aquella feina que vam fer.

En definitiva, la valoració que faig de la meva tasca com a conseller és molt positiva, n'estic molt satisfet, i sobretot m'agrada posar en valor la feina de tot el meu equip.

Com eren les reunions del consell executiu? Quina era la seva relació amb el President Maragall?

El primer que he de dir és que les deliberacions del consell executiu són confidencials. A nivell general, però, el que passava és que es tractava de reunions molt pautades i formals, i llavors introduir temes de debat era delicat, perquè tot ha d'estar tot molt preparat prèviament. Calia plantejar les qüestions breument i amb tot molt treballat amb anterioritat. Els debats de fons es feien, òbviament, en reunions entre les direccions dels tres partits que formàvem part del govern.

La meva relació amb el President Maragall era molt bona, doncs és una persona molt afable. Ara bé, la dinàmica de despatx era al voltant dels consells executius bàsicament. Cal tenir en compte que es va introduir una reforma organitzativa que comportava la creació de comissions delegades del govern, i la meva conselleria estava englobada en una de presidida pel conseller Joaquim Nadal, amb qui vaig tenir la relació més intensa mentre vaig ser conseller, intensa en tots els sentits

Quan apareixien qüestions importants com per exemple l'esfondrament del Carmel amb la construcció de la línia 9 del metro, això s'havia de tractar. Però sí, en un govern de coalició és complicat portar temes de debat ideològic de fons, és obvi. Només diré una cosa: la carta dient que el govern de la Generalitat renunciava al transvasament de l'Ebre la vaig signar i lliurar jo personalment. A Brussel·les vaig coincidir amb el President i vam fer una roda de premsa conjunta, però no hi ha un acord de govern formal que donés suport a aquest fet tan important. No es va impedir que jo fes el que havia de fer, i cal tenir en compte que a Madrid encara governava el Partit Popular (PP). Qui ho vulgui entendre, entendrà que vull dir amb tot això.

Vam treballar molt en la protecció dels espais naturals, que quan jo vaig arribar al càrrec eren pocs, mal delimitats i sense recursos. Vam fer un esforç molt gran amb els diferents territoris, establint consorcis amb els ajuntaments i entitats de cada parc o espai naturals, i així avui tenim un 30-33% del territori amb diferents figures de protecció. Però vaig haver de sentir comentaris per part de companys del govern dient que era una llàstima, perquè per exemple a Alemanya no hi havia tanta part del territori protegida. La meva resposta era que la llàstima era per a Alemanya, que no havia protegit la seva biodiversitat com nosaltres ho estàvem fent. Aquestes incomprensions evidentment posaven nerviosos a determinats poders econòmics que tenien la manera de fer arribar les seves opinions al consell executiu, però aconseguíem tirar endavant les nostres propostes.

Com a anècdota, recordo que la primera persona que em va venir a parlar de l'ampliació de la pista de l'aeroport del Prat, i d'això ja fa una pila d'anys, va ser el llavors president del RACC, demanant que no es protegís l'espai marí davant de l'aeroport. Ja ho tenien tot previst.

Han passat vint anys, marcats a Catalunya per l'aprovació i posterior retallada del nou Estatut, per la sentència del Tribunal Constitucional i, òbviament, per l'anomenat Procés. Quin repàs fa d'aquests anys?

En aquesta pregunta, m'agradaria començar per l'any 2010. O fins i tot encara més enrere, pel 2007, amb el recurs al Tribunal Constitucional per part del PP. Cal recordar que llavors tothom sabia quina era la composició del Tribunal, i fins i tot es van conèixer esborranys de la sentència sencera. Jo crec que va haver una desvinculació per part del govern Zapatero, perquè van tenir quatre anys per modificar lleis orgàniques, lleis ordinàries i reglaments, per poder blindar l'Estatut i tenir una actitud més ofensiva, sense perjudici de que la principal responsabilitat naturalment va ser del PP, que va engegar una campanya indecent contra l'Estatut, que en alguns llocs es presentava directament "contra Catalunya". El President Pasqual Maragall ens va mandatar als consellers per què anéssim a explicar-nos arreu d'Espanya, per confrontar aquestes campanyes.

Opino que els socialistes haguessin pogut fer més, i no s'ha d'oblidar que això està relacionat amb la marxa de Maragall del govern. És cert que cal reconèixer que Montilla va saber liderar la resposta el 2010, però crec que la famosa "Catalunya del 80%" acaba després de la manifestació de juliol d'aquell any, la del "Som una nació, nosaltres decidim". Ja en el procés de negociació de l'Estatut es van produir moltes interferències per part de CiU, amb les relacions directes d'Artur Mas amb Zapatero, etc. Partint de la base que es va produir un atac a l'autogovern de Catalunya, el cert és que la solució proposada més tard per Mas va ser perfectament meditada, un cop el PSOE perd el poder i el PP arriba al govern: "aniré a Madrid, diré que amb Rajoy no hi ha res a fer i que la solució és la independència. Acumularem tot el vot nacionalista, esborrarem Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) del mapa i evidentment la independència no la farem, però manarem". I és quan li surt malament la jugada i d'aquí deriva tot el processisme. Va ser una tirada de pilota endavant i una gesticulació innecessària. El que calia era oferir una alternativa, fer política de país basada en aquest 80%. El que s'està plantejant ara, vaja... Ha costat deu anys tornar al punt de partida: anem llei per llei, reforma per reforma, finançament, etc.

Això del tot o res ve de la competència entre CiU (ara Junts) i ERC, per veure qui es quedava amb "l'herència de l'avi" que ja va començar al final del primer govern d'entesa, amb ERC dient que no a l'Estatut, etc. Això ha contaminat tota la política catalana i encara estem pagant les conseqüències per aquesta lluita per l'hegemonia de l'espai nacionalista. Per a mi, són deu o dotze anys perduts, sobretot pel que fa a polítiques socials, econòmiques, ambientals... Es van perdre oportunitats de finançament importants.

Vull recordar que Artur Mas va fer bandera de l'aplicació de les polítiques d'austeritat de la Unió Europea, dient que eren bones per al país, acompanyat per la colla d'economistes que l'assessoraven, el discurs del business friendly, el "govern dels millors"... Tot això ha estat destructiu per al país, per a les polítiques d'educació, de sanitat, d'habitatge, ambientals, etc. Darrere de la gesticulació nacionalista, els que han manat sempre a Catalunya volien continuar fent de les seves, malgrat que a darrera hora, amb la declaració d'independència de Puigdemont, aquí es van espantar. Ara estan intentant recuperar terreny, per veure qui representa la dreta econòmica i mediàtica. Els costarà molts anys recuperar aquesta confiança, perquè la dreta catalana se sent orfe d'opció política i ara hi ha tres forces que poden ser candidates: el PSC de Salvador Illa, l'ERC d'Aragonès i Junts... Bé, a Puigdemont no el volen ni veure, perquè Junts té un defecte de naixement, que l'anomenat gen convergent ha quedat marginat i cobert per una altra dirigència.

Quins són els reptes actuals que hauria d'afrontar de forma prioritària la Generalitat?

Com que no ha hagut majories per tirar endavant polítiques fortes, tot ha quedat eclipsat pel Procés, i a més no hi ha unitat al camp nacionalista. En aquest moment no hi ha ningú que vulgui eleccions, començant pel PSC, ni tan sols ara que el govern té el suport només de trenta-tres diputats. És un tema de responsabilitat col·lectiva, perquè tenim tots els reptes sanitaris, educatius, i també la relació amb l'Estat, perquè cal avançar més enllà dels indults i l'amnistia, cal parlar també de finançament i de Rodalies, per exemple, cal fer pinya i aprofitar la conjuntura. Sembla que ERC i Junts estan esperant per veure qui retira abans el suport al govern de Sánchez pensant en les eleccions catalanes. Això és així, estan en aquest escenari, i és d'una irresponsabilitat total. Caldria intentar alguns acords de país, però ERC es troba en la disjuntiva de fer cas dels cants de sirena de la dreta en temes ambientals, d'aigua, habitatge... En aquest sentit, PSC i Junts estan votant conjuntament mocions contínuament. O anem per unes polítiques o per unes altres, ERC no pot jugar a dues bandes.

Parlant dels escenaris de futur, el PSC té poc desgast amb el tema de l'amnistia, perquè el seu electorat hi està d'acord; la gent vol pacificar la situació i que els nacionalistes no puguin jugar al victimisme. El que sí s'ha de tenir en compte és que estem en una situació a nivell global en què qualsevol element pot desencadenar problemes socials i econòmics greus, i això al govern de Sánchez el pot provocar un desgast molt gran. Veurem què passa.

Em sembla sorprenent la diferent actitud d'ERC i Junts en relació a l'actitud dels partits nacionalistes bascos, que tenen eleccions en breu, i que garanteixen l'estabilitat del govern espanyol. Es barallen entre ells EH Bildu i el PNB per veure qui dóna més estabilitat, tot el contrari del que fan ERC i Junts. Ara es torna a parlar de bona gestió. Si ens fixem per exemple amb tota la polèmica del sistema educatiu i els resultats de l'informe PISA, aquí jo crec que la clau és la desigualtat, perquè mirant el codi postal dels nens i nenes es pot saber el nivell acadèmic que tenen. Aquesta és la qüestió, la desigualtat i la pobresa. Cal bona gestió, perquè hi ha problemes evidents i la gent vol parlar també de pensions i del salari mínim, com fa Yolanda Díaz. Això és el que la gent vol, que es garanteixin els seus drets, i des de l'esquerra ecosocialista de què formo part tenim un gran repte amb les eleccions europees: o vinculem la justícia social amb la qüestió ambiental, o ens trobarem amb la campanya de l'extrema dreta i també de determinada extrema esquerra que diuen que això és un tema elitista. La política ambiental i la política social són indestriables, ho hem de tenir clar.

Parlem de l'espai polític on vostè milita, que ha canviat molt en els darrers anys. Quina valoració fa de la seva evolució recent?

Després del moviment de l'11M va haver un sotrac polític necessari, segons la meva opinió, perquè calia trencar amb el bipartidisme i les inèrcies. Allò va remoure l'escenari polític, a Catalunya i a tota Espanya, i va inquietar l'espai de construcció lenta que era el nostre, el d'ICV-EUiA, que cal dir que no estàvem en condicions per anar molt més enllà electoralment, tot i ser un espai consolidat, cosa que sí podia fer Podemos quan va sorgir. Llavors, o t'apuntaves a això o podies quedar marginat definitivament. Es va produir, diguem, una "OPA amistosa" que va ser positiva, no es pot negar, i com a mostra el fet que vam guanyar dues eleccions generals a Catalunya. L'esquerra transformadora es va saber adaptar i llavors es va ajuntar el bo del que ja hi havia amb el bo del que va venir llavors, amb l'efervescència de Barcelona en Comú, alguns moviments socials, amb la gent que venia d'ICV, d'EUiA, etc. Ara es diu que "torna Iniciativa" i em fa molta gràcia, perquè Iniciativa no ha marxat mai, perquè la seva militància és qui ha aguantat una part important de la qüestió organitzativa i programàtica. El que queda, al final, són les persones que penquen d'un costat i de l'altre, és així. Les que no volen pencar, han marxat. Ara, tenim bons lideratges i penso que serà clau fer un bon paper a les Europees, perquè són unes eleccions molt ideològiques. Després, tindrem les eleccions catalanes i aquestes seran també molt importants.

Aterrem a Mataró: com veu l'evolució de la nostra ciutat des de que va deixar les seves responsabilitats municipals, fa ja 20 anys?

Mataró va tenir un impuls molt important gràcies a la transformació urbanística dels anys vuitanta i noranta, que va ser molt positiva, però va venir acompanyada d'una qüestió negativa com va ser el trencament del model industrial de la ciutat, basat sobretot en el tèxtil. Crec, això sí, que vam aconseguir minimitzar la tendència a substituir teixit industrial per teixit residencial exclusivament, perquè cal recordar que es van traslladar les empreses als polígons, és a dir, no només vam construir la Via Europa, sinó també els polígons de Pla d'en Boet, Les Hortes, Mata-Rocafonda, El Rengle... Hi havia el problema de la transició del model econòmic basat en el gènere de punt tradicional i la maquinària lleugera, que va ser una crisi d'identitat de la ciutat, que tampoc no era una potencia en serveis. Ara, tenim experiències d'èxit com el Tecnocampus per exemple. Crec que la nostra població activa ha tingut una gran capacitat d'adaptació i s'està consolidant un triple aspecte: qualitat de vida amb bons serveis, producció avançada, i també el valor residencial. No ho visc en primera línia, però crec que els darrers governs municipals ho estan fent bé, i crec que en el futur immediat serà molt important la vinculació de la nostra ciutat amb la Regió Metropolitana de Barcelona.