Capgròs
Aquest 20 de desembre es compleixen cinquanta anys de l'assassinat del militar i polític franquista Carrero Blanco, llavors flamant president del govern i una de les persones més properes, fidels i lleials al dictador feixista Francisco Franco. Un comando d'ETA va ser l'encarregat de portar a terme l'atemptat, malgrat que no són pocs els indicis que porten a pensar que podria haver altres organitzacions i institucions implicades. Un documental estrenat recentment a la plataforma Movistar Plus+, "Matar al presidente", posa sobre la taula una eventual participació (o més aviat, una permissió) de sectors de l'Estat franquista i també del govern dels Estats Units, interessats en eliminar Carrero. No és l'objectiu d'aquest article, però, abordar les teories conspiratives existents sobre aquest esdeveniment, sinó contextualitzar-lo històricament, socialment i políticament en el Mataró de finals de 1973, en uns moments de gran activitat política i social, en què l'oposició a la dictadura treballava per portar la democràcia al nostre país. Perquè sí, Franco va morir al llit, però el franquisme va morir al carrer. Sense la lluita antifranquista, sense l'esforç i el sacrifici de moltes persones i algunes organitzacions, la democràcia hagués trigat molt més a arribar, indubtablement.
A finals de 1973 es patia una dura situació econòmica arrel de l'anomenada Crisi del Petroli, amb pujades de preus extraordinàries, tancament d'empreses, augment de l'atur, etc., tot plegat conseqüència de la guerra del Yom Kippur entre Israel i una coalició de països àrabs, iniciada a principis d'octubre, i el conseqüent embargament en la producció i distribució de petroli de l'Organització de Països Productors de Petroni (OPEP). A principis d'any s'havien signat els Acords de París que posaven fi a la cruenta guerra del Vietnam, amb desfeta de l'imperialisme dels Estats Units. El mes de setembre, Pinochet es feia amb el poder a Xile amb el suport de la CIA, després d'un cop d'estat contra el govern democràtic de Salvador Allende. Una sanguinària dictadura va iniciar-se llavors al país americà.
Segons dades del padró de 1973, Mataró tenia 84.640 habitants, una xifra que havia augmentat (i seguia augmentant) a causa de l'arribada de persones de zones rurals d'arreu de les Espanyes, buscant un futur millor en zones industrials, fugint de la misèria. A Mataró, 1973 va ser l’any en què Francesc Robert Graupera va assumir el càrrec d’alcalde en substitució d'Antoni Martí Coll. Recomano la lectura del llibre “Converses amb Francesc Robert Graupera. La Transició des de l’alcaldia de Mataró 1973-1977”, d’Albert Punsola, doncs s’aborda, des del punt de vista del darrer alcalde del franquisme a la nostra ciutat, aquells anys tan intensos socialment i política. 1973 va ser l’any del tancament del Cine Clavé i en què es va celebrar el 125è aniversari del primer tren d’Espanya.
El 18 de juliol de 1973 s'havia constituït en una reunió clandestina a l'ermita de Sant Miquel de Mata l'Assemblea Democràtica de Mataró, amb l’assistència d'una setantena de persones, i cal tenir en compte que el 7 de novembre de 1971 s'havia constituït l'Assemblea de Catalunya, que tal i com s'explica al llibre de Manuel Cusachs i Josep Puig Pla "L'Assemblea Democràtica de Mataró", va comptar amb la participació dels mataronins José Luis López Bulla -CCOO-, Lluís Fernández -JCC-, Agustí Valdé -PSUC-, Joan Masjuan -UDC-, Mercè Boixet -Unió de Dones Democràtiques, vinculada al PSUC-, Pep Comas -Grup de Colònies-, Pep Sivilla -Comunitats Cristianes de Base-, Joaquim Cantón -CCOO-, Antoni Cuadras -PSUC- i Pere Casanovas. També ho explicava fa dos anys Josep Puig Pla en un article aquí a Capgròs.com. Val la pena llegir el llibre de Cusachs i Puig Pla per conèixer la història de l'Assemblea Democràtica de Mataró, com també cal fer el mateix amb "De súbdits a ciutadans. Mataró, del 1960 al 1980", de Manuel Cusachs. Al llibre de converses amb Francesc Robert, l’antic alcalde també aborda extensament l’organització de l’antifranquisme a la ciutat, i de forma particular l’Assemblea Democràtica de Mataró.
Resulta curiós repassar les pàgines del diari "Mataró", la premsa del règim, que en la seva edició del 22 de desembre de 1973 es feia ressò de l'assassinat del president del govern. A la portada, una fotografia de Carrero era la protagonista, i un text glossava en to elogiós la seva figura i recordava la seva trajectòria. De la mateixa forma, s'informava que l'alcaldia de la ciutat i de totes les poblacions de la comarca havien enviat telegrames de condol a Franco, al llavors príncep Joan Carles i a la presidència del govern, i aprofitava per expressar-lo també a la família de Carrero. A tall d'exemple, a Pineda de Mar, José (Josep) Aragonès, avi de l'actual president de la Generalitat Pere Aragonès i llavors alcalde franquista del poble, signava una esquela en què expressava el dolor de l'Ajuntament per l'assassinat de Carrero i convidava els vilatans a assistir a la missa que es celebraria en el seu honor. La imatge d'aquesta esquela es va fer viral fa cert temps a les xarxes socials i és àmpliament coneguda. Pot semblar una anècdota, però és útil per entendre la complexitat de la història social i política del nostre país.
En aquells dies, la premsa del règim a Mataró anava plena d'anuncis de festes de cap d'any, a indrets com l'hotel Castell de Mata, el restaurant Italia-3 de Caldetes, la discoteca Snoopy, el restaurant Las Palmeras, el restaurant PyC PaC de La Roca, o el Boite-Club D'Ara. Alguns anunciats eren la confiteria Miracle, Finques Pous, Auto Mataró, Finques Mataró, Casa Hernández, HORTISA, Suministros Iluro, Assessoria Flaquer, Motos Saborit, Finques Comamala, Almacenes San Jorge, Mobles Simón, Autoescola Roy, POVISA, Centro de Cálculo del Maresme, Ferreteria Piñol, Ortopèdia Flaqué, Serras, Fugarolas, Masiques y González, Puli-Brill o Ilurogar. Als lectors més veterans els sonaran els noms. Al diari es demanaven col·laboracions per a la Creu Roja, s’informava de les millores a la Sala Cabanyes i s'anunciaven les representacions dels Pastorets en aquelles dates. A la cartellera cinematogràfica, apareixien els cines Núria i Cerdanyola, amb les pel·lícules "Diagóstico asesinato" i "Buck y el Farsante". També es podia consultar la programació de televisió: a la primera cadena, destacaven programes com "Los Chiripitifláuticos", "Kung-Fu", un partit de futbol entre l'Sporting de Gijón i la Reial Societat o "Estudio Estadio". Temps era temps.
En el número 19 de la revista clandestina del PSUC, corresponent al mes de desembre, la mort de Carrero Blanco era valorada pel partit hegemònic de la lluita antifranquista a Catalunya i també a la nostra ciutat com la crisi més greu de la dictadura des de la Segona Guerra Mundial. Es valorava que la situació s'orientaria cap al continuisme dictatorial i que per fer-hi front calia bastir plataformes unitàries i rebutjar les temptatives per establir compromisos amb el règim. Es proposava el "Pacte per la llibertat", reconeixent que la lluita pel socialisme, pròpia dels partits comunistes, havia de quedar relegada per la lluita per la democràcia, amb les "forces burgeses" si calia. Es recollia que "aquesta lluita és inseparable de la lluita política. En primer lloc, de la lluita antirepressiva: per la llibertat de Camacho i els seus companys, per la llibertat dels 113 demòcrates detinguts a Barcelona el 28 d'octubre, per l'anul·lació dels consells de guerra als treballadors de la Tèrmica; abolició de la pena de mort i per salvar la vida de Salvador Puig Antich, per l'amnistia”. En aquest mateix número de "Combat" es feia també referència al cap de la policia, Cano, i els seus subordinats de la Brigada Político-Social: "després de l'atemptat a Carrero Blanco, la policia s'ha desmandat a Mataró”. “Fins i tot es van dedicar a aturar joves adolescents a la sortida del col·legi de Santa Anna, que els pares van denunciar davant del jutge”.
A nivell català, cal destacar la detenció dels "113", persones participants en una reunió entre les quals hi havia l'estudiant mataroní Joan Ramon Morante. Aquestes detencions van generar un ampli moviment de solidaritat arreu de Catalunya. A nivell espanyol, el mateix dia de l'assassinat de Carrero Blanco s'iniciava el judici de l'anomenat procés 1001 contra destacats membres de la direcció del sindicat CCOO, entre els quals hi havia Marcelino Camacho o Nicolás Sartorius, que havien estat detinguts el juliol de 1972 en una reunió clandestina al convent dels Oblatos, a Pozuelo de Alarcón. Els dirigents catalans de Comissions Obreres, Cipriano García i el mataroní José Luis López Bulla, van evitar ser detinguts en ser alertats per un quiosquer de la zona, que els va comentar que la policia havia entrat en el recinte. Aquestes detencions van esdevenir un símbol de la repressió del moviment obrer per part del règim franquista. En la sentència, dictada el 27 de desembre, es va condemnar els dirigents obrers a penes entre 12 i 20 anys. La duresa de les condemnes és indestriable de l'ambient social i polític que hi havia al país en aquells mesos, i més concretament en els dies posteriors a l'assassinat del president del govern, el feixista Carrero Blanco. L'atenció internacional, que abans de l'atemptat havia posat el focus en el processament dels dirigents de CCOO, va virar ràpidament cap a l'assassinat de Carrero a mans d'ETA. El passat no torna i no es pot fer ciència ficció, però el cert és que Carrero Blanco representava l’ala dura del franquisme i també era qui va apostar per donar més poder a l’Opus Dei. Hi ha qui creu que aquest atemptat va alliberar un gran obstacle per a la perpetuació del franquisme. Tanmateix, un dels encausats pel procés 1001, el citat Nicolás Sartorius, no s’ha estat mai d’opinar que en aquell moment ETA va anar objectivament contra el moviment sindical que representaven les CCOO, el moviment antifranquista més arrelat i més poderós, i va curtcircuitar la lluita de masses, doncs el terrorisme no ha servit mai per avançar en les llibertats.
Properament, veurà la llum un llibre sobre la història del Partit Socialista de Unificat Catalunya (PSUC) a Mataró, un treball extens i magnífic de Juan Ortiz. En aquest llibre es recullen diversos testimonis al voltant de l'assassinat de Carrero Blanco. En un d'ells, Antonio Rodríguez Avellaneda, destacat dirigent obrer en la clandestinitat de Comissions Obreres i el PSUC a la nostra ciutat, explica que "els tres darrers mesos del 1973 van ser d'una activitat frenètica per a la gent de CCOO. Calia aconseguir l'alliberament de tots els encausats en el procés 1001 (...). A Mataró, a diverses empreses es van preparar accions per fer-les coincidir amb el començament del judici. Totes aquestes accions van ser paralitzades en rebre's per part de tots els mitjans de comunicació la notícia que a Madrid un fort artefacte de gran potència havia fet saltar pels aires el cotxe en què viatjava el president del govern, Luis Carrero Blanco. Des d'un primer moment es va començar a parlar d'accions de venjança dels grups ultres, i en previsió, aquella nit molts dels fitxats per la policia vam dormir fora de casa".
Un altre membre del sindicat CCOO, Javier Sánchez del Campo, explica el següent: "el judici va coincidir amb l'atemptat a Carrero Blanco, i també amb una vaga a Gassol per qüestions reivindicatives purament salarials. Es demanaven increments. Ho vam fer coincidir, sense mala fe, amb el desembre del 1973 i el judici pel procés 1001 contra la cúpula de CCOO d'Espanya. Ningú sabia que aquell dia volaria Carrero Blanco. La notícia ens va arribar a la una del migdia. La direcció de Gassol i la Inspecció de Treball em van obligar a passar per totes les seccions per dir-li a la gent que tornés a la feina perquè abandonessin la vaga perquè, tenint en compte el que havia passat, incorríem en un delicte més greu (...). Tot i desconvocar la vaga, Javier Sánchez del Campo va ser detingut aquell mateix dia i durant quatre o cinc dies va romandre a la presó. Seria jutjat pel TOP l’any 1975 i defensat per l’advocat Albert Fina. Va ser absolt.
En Pep Canal, membre del PSUC, explica que ell havia estat tota la matinada fent manifestacions i actes de protesta a Barcelona pel procés 1001 contra la direcció de CCOO. En arribar a Mataró, a mitja tarda van quedar amb altres militants per sortir amb el seu Seat 600 a fer pintades contra el judici a les fàbriques del Cros: “recordo que, després de l'atemptat de Madrid, tots estàvem cagats, cagats... Tot i així, vam sortir a fer les pintades i no em van identificar el cotxe. És un dels dies que he passat més por en la meva vida”, explica Canal.
L'enyorat periodista Manuel Cuyàs explicava al seu llibre autobiogràfic "El nét del pirata" que "el dia de l’assassinat de Carrero Blanco, el 20 de desembre del 1973, en Salvador Milà era a casa meva amb mi preparant el butlletí del Cineclub. Quan el pare va entrar a l’habitació on ens trobàvem per comunicar-nos que acabava de sentir per ràdio la mort violenta de l’home de més confiança de Franco, la cara d’en Milà va extraviar el color. Va agafar un paquet que duia sota el braç quan havia entrat i em va preguntar: – On puc cremar això?–. Vaig anar a encendre la llar del menjador mentre en Milà treia del paquet plecs sencers de fulls volants preparats per ser repartits. Tots van ser immolats".
En el citat llibre de converses d’Albert Punsola amb Francesc Robert Graupera, alcalde de Mataró entre 1973 i 1977, s’aborda l’assassinat de Carrero Blanco. La pugna entre falangistes i altres sectors vinculats a l'Opus Dei també té la seva derivada a nivell local: així, un falangista de tota la vida com Pedro Crespo, alcalde de Mataró entre 1955 i 1972, va ser desplaçat, sent substituït a l'alcaldia per Antoni Martí Coll, a qui va succeir Robert el 1973, un any després. Mort Franco, aquest va ser governador civil de Tarragona, militant del partit Centristes de Catalunya, i durant cinc anys, entre 1986 i 1991, va ser alt càrrec de la Generalitat governada per Jordi Pujol. Robert s’expressa en els següents termes al citat llibre de converses: “havia mort un president del Govern i, per tant, l’Ajuntament havia de celebrar uns funerals. Doncs bé, les instàncies eclesiàstiques de Mataró van manifestar una gran resistència a oficiar aquesta missa, una posició que curiosament no es va prendre a la mort de Franco. Em va estranyar ja que Carrero Blanco era creient i practicant i, independentment del que representés políticament, jo pensava que l’església havia de considerar la seva condició d’home de fe. Va ser una lliçó més per comprendre uns moments en què la política se situava per damunt de tot. I també un cert desengany com a creient”. Per a Robert, “Carrero era un dels més fidels seguidors de Franco i un home que rebutjava per principis qualsevol evolució política cap a un sistema de més llibertat o participació. En el seu perfil convergeixen el catolicisme integrista, el conservadorisme, un menyspreu total del liberalisme en totes les seves manifestacions, i un monarquisme fervent, fins al punt que veia en aquesta institució la possibilitat de continuació del Règim després de Franco. Carrero no tenia el favor ni dels falangistes, que ja feia temps que havien estat apartats del poder efectiu, ni dels elements més progressistes.
La seva mort no va acabar amb el franquisme però sí que va accelerar la desunió entre les diferents famílies i en aquest sentit va accentuar la crisi d’un Règim polític que s’eclipsava a mida que Franco es trobava cada cop menys capacitat per portar les regnes del país. El mateix Franco va utilitzar l’expressió “No hay mal que por bien no venga” davant la desaparició de Carrero. Aquestes paraules, per altra banda ben documentades, han tingut interpretacions diverses. Potser, d’alguna manera, el màxim representant del Règim va voler enviar amb elles un missatge clar d’inflexibilitat als qui pensaven que després d’aquell atac tan directe es cediria a les demandes democratitzadores”. Respecte de les repercussions polítiques de l’assassinat del president del govern, Robert explica que “sóc del parer que el període de transició s’activa amb la mort de Carrero Blanco. Com he dit abans, a partir d’aquest moment, desembre de 1973, les contradiccions internes del Règim s’accentuen i amb elles el seu afebliment. Simultàniament, l’oposició comença a intensificar la seva presència. De tota manera les arrels de la transició es poden situar molt abans. L’oposició ja venia actuant des de feia temps i les contradiccions del Règim ja es donen també amb anterioritat però és un fet innegable que la mort de Carrero actua com una mena de catalitzador de totes aquestes tendències (...) amb la desaparició de Carrero, que tenia una certa capacitat integradora de la major part de famílies del Règim, es va dissoldre qualsevol possibilitat que aquest formés un bloc, situació que hauria posat les coses molt més difícils després de la mort de Franco als partidaris del canvi polític”. En el llibre, Robert recorda també l’atemptat que es va produir a Mataró a principis de 1974: “un grup anarquista va llençar dos artefactes explosius; un al carrer Llauder a la porta de comissaria de policia i un altre a una finestra de la façana lateral del consistori. Els danys van ser mínims (...) no havia passat ni una setmana des de l’explosió dels dos artefactes que, coincidint amb una onada d’accions violentes a diferents ciutats, una nova explosió va destruir pràcticament tot el monument als caiguts situat a la Plaça de les Tereses”. Robert explica també que “en els primers mesos de 1974 van aparèixer pintades de signe ultradreta en diversos murs de la ciutat. No eren murs triats a l’atzar sinó que corresponien a adreces ben concretes com el bufet d’uns advocats laboralistes, una llibreria, una església, la seu de l’Associació Catòlica de Pares de Família i cases particulars, entre elles la d’algun corresponsal de premsa a Mataró. Eren pintades que amenaçaven de mort i que anaven acompanyades de sigles, creus gammades i altra simbologia d’aquets estil. La desaparició de Carrero Blanco i la sensació entre els sectors més reaccionaris de la societat de que s’estava ja iniciant un canvi sense retorn devia estar al darrera d’aquestes accions que, tot i no haver produït danys materials, constituïen un clar perill per a la convivència”. La ultradreta estava activa, també a Mataró, com ho va estar durant tot el procés de transició política a la democràcia, una qüestió que no sempre es té prou en compte.
Han passat cinquanta anys i els temps han canviat. Ara bé, cal recordar els esdeveniments històrics, posar-los en context i, si és possible, relacionar-los amb la situació que es vivia a la nostra estimada ciutat de Mataró. Un esdeveniment clau en la nostra història recent com va ser l'assassinat de Carrero Blanco bé ho mereix, per la situació social i política que es vivia al país, i perquè cal posar de rellevància qui, en aquells temps, s'ho va jugar tot per aconseguir viure en una societat més justa i democràtica, una societat millor. Avui sembla que van ser majoria, però no és veritat. Carrero Blanco, no ho oblidem, representava com pocs uns valors execrables que mai no acaben de marxar, en ple segle XXI. Millor dit: que malauradament s'expandeixen arreu del món. I llavors, quan la dictadura encara no havia finalitzat, no era fàcil jugar-se-la. Des d'aquí el meu reconeixement i agraïment a aquelles persones, a aquells herois anònims que van posar el seu granet de sorra per deixar-nos a qui encara no havíem nascut un país millor.
Bibliografia emprada:
- CUSACHS CORREDOR, Manuel (1997). "La Transició Política a Mataró (1973-1977)". Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria.
- CUSACHS CORREDOR, Manuel (2003). De súbdits a ciutadans. Mataró, del 1960 al 1980. Mataró. Patronat Municipal de Cultura de Mataró.
- CUSACHS CORREDOR, Manuel i PUIG PLA, Josep (1983). L'Assemblea Democràtica de Mataró (1973-1977). Una pàgina de la lluita per la llibertat. Mataró. Editorial del Maresme S.A. i Robafaves Edicions.
- CUYÀS GIBERT, Manuel (2014). El nét del pirata. Memòries. Barcelona. Editorial Proa.
- INFANTES CAPDEVILA, Guillermo (2021). Nos preguntáis por la esquela de Carrero Blanco firmada por el abuelo de Pere Aragonès: es real y se distribuyó por Pineda de Mar. Newtral, 30 de maig de 2021. Disponible a: https://www.newtral.es/nos-preguntais-por-esquela-carrero-blanco-abuelo-pere-aragones/20210530/
- MOLINERO RUIZ, Carme (comissària). (2023). Para la libertad. El Proceso 1001 contra la clase trabajadora (catàleg de l'exposició). Madrid. Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democràtica; Biblioteca Nacional de España; i Confederación Sindical de Comisiones Obreras. Disponible a: https://www.mpr.gob.es/servicios/publicaciones/Documents/Catalogo1001.pdf
- MORENO PRECIADO, Manuel (2022). La repercusión internacional del 'Expediente 1001'. Nueva Tribuna, 22 de juny de 2022. Disponible a: https://www.nuevatribuna.es/articulo/actualidad/repercusion-internacional-expediente-1001/20220622150135199754.html
- PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (1973). Combat, número 17, octubre de 1973
- PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (1973). Combat, número 19, desembre de 1973
- PUIG PLA, Josep (2000). “L’Assemblea de Catalunya i l’Assemblea Democràtica de Mataró. Reflexions i notes complementàries”. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria.
- PUIG PLA, Josep (2007). “Mataró durant el Franquisme (1939-1977): Creixement de la ciutat, societat, política, cultura”. Uns apunts. XIV Sessió d’Estudis Mataronins, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria.
- PUNSOLA VILAR, Albert (2006). Converses amb Francesc Robert Graupera. La Transició des de l’alcaldia de Mataró 1973-1977.
Comentaris (1)