L’encanteri de Les Santes fa 40 anys

Qualsevol persona que arribi a Mataró i passegi per la Riera per primer cop és probable que no entengui què coi són unes plaques metàl·liques que hi ha situades des de fa pocs dies al terra i que reprodueixen números de l’1 fins al 15, des de davant de l’Ajuntament fins a la Plaça de Santa Anna. Aquestes planxes ofereixen poca informació, tot just la xifra i el logotip i nom de Les Santes però el passejant encuriosit, si és que algun dels visitants que ve encara cultiva aquest interès per saber, seguirà amb la pregunta i no obtindrà resposta. Per què aquí? Per què de l’1 al 15? Què els passa a aquests mataronins que segueixen caminant amunt i avall d’aquest carrer aliens a aquesta successió numèrica? El més probable és que l’atenció per desvelar la resposta a la incògnita decaigui però si el turista o xafarder s’envalentona i pregunta a un mataroní (dels que passeja, dels que va i ve, dels que respon enquestes, dels que seuen als bancs que són el més semblant a un senat que tenim, a qui sigui…) obtingui una resposta que li sembli un codi secret. 

– Què és això de l’1 al 15?
–“Lo” del Desvetllament.
– Perdoni?
– El Bequetero, “el quinze”, per Les Santes…
– Ah, d’acord…

L’escena imaginària acabaria amb aquelles cares d’haver entès el que no s’ha ni ensumat i de retorn al grup (família o amics) amb el que es visita Mataró es resol el tema amb un típic i tòpic similar a “deuen ser coses seves”. I finalment ho han entès. Sí. Coses seves o, en aquest cas, coses nostres. Molt nostres i per nosaltres molt importants. Gràcies per la visita.

Les Santes d’aquest any venen amb diferents aniversaris que les fan i faran especials. Ja li és normal a un esquelet festiu que, en la seva pràctica totalitat, és fill d’una etapa molt concreta de les dues darreres dècades del segle XX, que els aniversaris més o menys rodons se succeeixin. I del 2023 al 1983 van 40 anyets. I les plaques que els turistes no entenen a terra són una plasmació per a la posteritat del que se celebra aquest any al voltant d’aquesta primera quarantena de vida: el Desvetllament Bellugós. Segurament, l’acte més icònic de la Festa Major de Les Santes.

La gènesi de l’acte

Tornem a una escena imaginaria. Som al mateix lloc que els turistes es miraven les plaques amb els números que hi ha repartides pel recorregut del Desvetllament. La Riera és plena i això que falten més de 40 minuts perquè comenci l’acte. Som el 25 de juliol del 2023 i hi ha grups de joves i adolescents que tenen cuques i no poden estar-se de començar a cantar la melodia del Bequetero: Mataró ja està de Festa Major. Ens acostem a un grup de noies i els preguntem quants anys fa que es fa el ritual que esperen de forma ansiosa, des de quan a Mataró repetim de manera encomanadissa una mateixa cançó, ens ajupim, comptem i saltem. El gènere de les entrevistes a peu de carrer, amb una carxofa (micròfon) a la mà aguanta millor el suport televisiu que l’escrit, però aquí ara estem fent ficció. De ben segur que les entusiastes enquestades respondrien que això ve de molt antic, que sempre s’ha fet, que Mataró sempre ha tingut Les Santes que té i que el Bequetero el va compondre un mataroní, com la Missa de les Santes (bé, és cert, això no ho dirien). És la cosa més normal creure en aquesta ancestralitat. La Riera la nit del 25 de juliol s’omple de jovent, de molt jovent. Una majoria absoluta dels presents ha nascut després que ho fes el Desvetllament. Ha viscut sempre sota l’encanteri de l’acte, sota la màgia del Bequetero, rere l’esguard dels Gegants.

És normal que ens pensem que aquestes Santes litúrgiques de dies temàtics i mateixos actes venen de molt enllà però no és cert. Una cosa és la percepció i l’altra és la realitat. Per això, tornem-hi. 40 anys, que en història és ben poca cosa, és el que fan el Desvetllament Bellugós (i també l’Escapada a Negra Nit) aquest 2023. 40 anyets de no res.

El Desvetllament Bellugós va néixer igual que l’Escapada a Negra Nit, igual que molts altres actes de la Festa Major, arran i com a producte del model de festa que es va treure del sarró la Comissió de Les Santes, res a veure llavors amb la d’ara, si és que encara existeix. Llavors, un col·lectiu de joves proper al Foment mataroní va començar a remoure els fonaments d’una Festa Major que de la mà del franquisme s’havia limitat a la Missa, els focs, quatre actes, sis entremesos, sarsuela i para de comptar. Amb la democràcia i de la mà del neguit popular, Les Santes esclaten socialment a partir del 79 i poc després el primer Desvetllament fa acte de presència. Som als primers vuitanta i la idea de l’acte no és patent made in Mataró. L’acte és un artilugi a mig camí entre una recepta d’aprofitament i un collage de realitats i potencialitats festives d’altres contrades. Aquí també hi ha una lliçó. Som genuïns però no originals.

El Desvetllament Bellugós té gust de Solsona i acompanyament de Cocentaina. La idea d’un recorregut curt baixat a poc a poc ve de la Festa Major solsonenca, la repetició d’una mateixa melodia també la trobem al Carnaval de la capital del Solsonès i els seus gegants bojos i per trobar la banda sonora ideal que dona entitat i màgia a l’artefacte es va comptar amb la Banda de Gaianes i el seu director històric Santiago Vicent. L'expedició mataronina que havia anat al Comtat a veure les festes de Moros i Cristians havia quedat enamorada d'una cançó: havia de ser ‘El Bequetero’, el pasdoble propi de la filà de moros homònima de les festes de Cocentaina. Comtat, Solsonès i Maresme triangulen i en una gestació de l’acte detallista, pensada, currada i no exempta de mar de fons acaba naixent la criatura. 25 de juliol de 1983.

El 2011 va morir Joan Fradera, en ‘Uanxo’, un dels geganters que va barrinar més al voltant de l’acte. El 2018 ho feia Santiago Vicent, el director de la Banda de Gaianes, l’home que va tenir la vista de tornar a 'El Bequetero' el 1984, segon any de l'acte, en el que l’acte comença amb una altra música per variar (coses d’assaig i d’error) i el director atina a veure que la cosa no funciona i abans de Can Miracle torna a fer manar de tocar ‘El Bequetero’ fins a Santa Anna, una anècdota a partir de la qual queda fixada la melodia, intocable. El mes passat va morir en Lluís Hugas, geganter històric. Les Santes d’aquest any seran les de l’enyorança i l’agraïment per tot el que va fer. Tres dels pares del Desvetllament fa 40 anys ja no hi són i, sense ells, podria semblar que la commemoració s’entristeix. 

Per rememorar la gènesi de l’acte, el millor és recuperar les paraules que el propi Hugas, ataviat de geganter el 30 de juliol del 18, va pronunciar a Gaianes quan va baixar a oferir els darrers rams de la Geganta i la Toneta en aquelles Santes a la tomba i la vídua de Vicent, a Gaianes. Hugas va rememorar que “als anys 80, ja amb una festa major renascuda i revalorada, els geganters volíem introduir un acte nou adreçat a joves i adults amb la implicació dels gegants. Ja sabeu que aquestes figures son l’obsessió dels xiquets. Però ens preocupava que després, en créixer, molts perdessin l’atractiu. En Santiago va saber copsar immediatament el que convenia. Per a nosaltres era un repte molt important que els gegants de la ciutat de Mataró per primer cop sortissin de nit, apleguessin el jovent i ho fessin amb la dignitat i la solemnitat que els caracteritza. Gràcies a Santiago i a la banda de Gaianes ho vàrem aconseguir. Tant, que a hores d’ara la popularitat de ‘El Bequetero’ a la nostra ciutat l’ha convertit en l’himne popular per excel·lència”. Paraula d’en Lluís.

I és que així va ser. Les imatges dels primers Desvetllaments no tenen res a veure amb els d’ara. No s’havia massificat, molta gent s’ajupia comptant a 15 en rotllanes, hi havia canalla. Però l’encanteri era poderós i va anar guanyar popularitat. Tanta que fins i tot fa 16 anys (precisament) es va arribar a patir per l’acte. 

D’una baixada especialment problemàtica en va sortir un reforç de l’acte que avui en dia sembla innegociable. Es va apostar per la sonorització de tot el recorregut, es va contractar un cordó de seguretat pels músics, es va crear el ‘De parranda!’ com a rèplica de l’acte per al públic infantil l’endemà, dins la Tarda Guillada que calca la Nit Boja i anys més tard es va introduir l’actual dispositiu de seguretat que veta l’entrada de vidre i controla (o ho intenta) l’aforament de la Riera. El resultat és que ara, entre el so i el doble acte, poden sentir bé, ballar i gaudir del Bequetero no només els que s’estan vora la banda i els Gegants sinó la Riera i la plaça de Santa Anna senceres que, de fet, estan plenes. El gaudi de l’acte ha crescut exponencialment.

La incògnita del recompte a 15

Una de les incògnites que amaga la llegenda del Desvetllament Bellugós és d’on coi va sortir això de comptar a 15. Santiago Vicent recordava una anècdota segons la qual va ser per fer el gest de tranquil·litat estenent els braços i posant les mans palmell avall per mirar que se sentís la resposta de la trompeta al tros de Bequetero que ara acull el recompte que un grup de “xiquetes” va començar a ajupir-se, mal entenent la indicació. En Lluís sovint explicava que el fet de no saber a ciència certa d’on venia l’hàbit reforçava encara més el caràcter popular de l’acte. 

El fet però és que per casualitat un grup es va ajupir, més gent els va seguir, algú deuria comptar i dels 16 compassos se’n va fer un recompte a 15 en el que algú va afegir la conjunció i davant de la darrera xifra. Un “i 15!” que és marca, eslògan i leimotiv i que no se sap ben bé com va sorgir.

Una peça d’orfebreria

Bo i que avui sigui segurament el moment més esperant de Les Santes per a milers i milers de persones, el Desvetllament Bellugós no ha abandonat com a acte la seva característica plena de detalls. És un acte que, en certa manera, és una peça d’orfebreria festiva que cal cuidar. Són detalls per exemple els ‘tempos’ exactes on ha d’estar la Toneta en cada moment de la mitja hora de baixada (més problemàtica, sempre més concorreguda) i de pujada. Són detalls que molta gent vulgui estar cada any al mateix punt, que els Gegants giravolten durant la part àlgida de la tonada i fan ‘fondu’ (baixen i canvien de portador) en l’interludi fins a tornar a començar. És precís que fins que no s’alça en Robafaves no comença la música o que aquest surt i fa la primera melodia davant per davant de la porta. És curiós també com fa una darrera tonada en solitari, com quan acaben les dormides, abans que tota la banda corri cames ajudeu-me Ajuntament endins perquè és a punt de començar l’Escapada.

Són detalls el reforç de personal dels Geganters, que el lloc on fan fondu a Santa Anna està marcat o que la Banda es refrigeri en abundància durant la Convidada a Can Xavi, on l’interior és per ells i la resta de mortals s’esperen a fora. És preciós de veure com els qui ja esperen l’Escapada van fent “el quinze” o els ulls com a taronges de les colles convidades en veure el deliri. És maca de gaudir la pujada, molt més agradable i ampla que la baixada i també s’ha vist en alguna ocasió a músics cambiant-se l’instrument. Consta que l’Agrupació Musical del Maresme també duu reforços de personal de la mateixa manera que músics mataronins com el propi Pep Manté tocaven amb els de Gaianes quan eren aquests els artífexs. Tot és una col·lecció de detalls que comença a dins de l’Ajuntament quan la Riera ja és plena i, enfaixats, els geganters són tot un mar de nervis. Un moment privat que forma part de la tramoia de la festa.

El primer Desvetllament sense en Lluís

Aquest era el moment d’en Lluís Hugas, o més ben dit un dels seus molts moments dins de Les Santes. Amb una cridòria desbordant de fora feia una arenga als geganters que se l’escoltaven o ho feien veure. En Lluís els recordava la necessitat d’estar tranquils, de mantenir la calma, de no fer empentes i d’estar per les figures. Els donava quatre instruccions quasi sempre calcades. Acte seguit, com es veu en una fotografia, era ell amb el seu rellotge (mentre tot Mataró es mirava el de la façana de l’Ajuntament) el que donava l’ordre per treure les figures, per fer embogir la ciutat. Per complimentar aquell propòsit que havien tingut en parir l’acte fa 40 anys.

Aquest del 2023 serà el primer Desvetllament sense en Lluís Hugas. Un altre rellotge, una altra arenga i un altre somriure permanent tot anar mirant al voltant des del davant dels gegants faran falta però de la mateixa manera que els primers sense en Uanxo i en Santiago, el del quarantè aniversari serà un Desvetllament i unes Santes més que especials i emotives.

Unes Santes i un Desvetllament que costaran, segurament i alhora una renovació de l’encanteri que una vegada més possibilitarà que durant mitja hora i mitja hora tots pesem menys, l’esperit ens enlairi, l’eufòria s’encomani i Mataró esdevingui un lloc millor gràcies als Gegants, als seus peus, a la banda i a tothom qui hi batega acompassadament. Quan acabi l’acte, a la Riera, sota litres de suor, hi quedaran les plaques. Un recompte a 15 d’aires simples i rupestres. El testimoni històric que hi ha contes feliços que no són de fades, sinó de tots i gràcies a una gent concreta.