En què cal fixar-se a les jornades de portes obertes?

Per a les mares i pares d’infants que a partir de setembre cursaran P3 o 1r d’ESO, arriba un moment clau: escollir centre educatiu per als seus fills i filles. Una decisió que comença a dirimir-se amb les jornades de portes obertes que ofereixen els centres educatius, de cara a donar-se a conèixer i convèncer les famílies que ells són la millor opció. Però en què cal fixar-se quan s’assisteix a aquestes jornades? Quins són els aspectes claus que determinaran que s’acabi fent una bona tria? El doctor en Ciències de l’Educació Marius Martínez, professor de l’Àrea de Mètodes d’Investigació i Diagnosi Educacional de la Universitat Autònoma de Barcelona, explica quins són els elements claus.

Els espais de l’escola.

Martínez defensa que és una qüestió molt rellevant, en especial a educació infantil i primària. No tan sols per la mida, qualitat i manteniment de les instal·lacions, sinó per l’ús que se’n fa. Així ho explica Martínez: “Cal veure si els espais són neutres o si s’hi exhibeixen treballs dels alumnes, si aquestes produccions dels estudiants són totes calcades o es dona llibertat a cadascun per fer les coses a la seva manera. També cal fixar-se en si el centre hi fa explícit, amb cartells o altres elements, el seu projecte pedagògic, o si s’aprofiten els racons per posar-hi amb contes o per escoltar-hi cançons. A través de l’ús dels espais es comunica les intencions dels centres”.

El projecte educatiu.

Cada cop més famílies busquen centres amb projectes educatius definits i diferenciats, i la gran majoria d’escoles i instituts en fan gala. Però cal distingir aquells que són poc més que aparença, d’aquells que realment articulen el model pedagògic del centre. “Cal analitzar les relacions que s’estableixen entre les assignatures, el protagonisme que es dona a l’alumne en l’aprenentatge, si hi ha un eix educatiu com ara la robòtica, l’ecologia, la música... Si treballen amb el seu propi material allunyant-se del llibre de text i del currículum estàndard”, destaca Martínez. El doctor en Educació afegeix que “les metodologies són clau perquè alumne aprengui molt en un context positiu i que pugui madurar”.

Les dinàmiques i el dia a dia.

El centre té vida? Hi ha participació? Les famílies s’involucren en les activitats? Com és el servei de menjador, com s’escullen els menús? Hi ha activitats de música i esport complementàries en horari extraescolar? S’estableixen projectes d’apadrinament d’alumnes grans vers els petits? Hi ha sistemes de representants d’alumnes, d’assemblees estudiantils? Com es relaciona l’escola amb el seu entorn? Qüestions que semblen secundàries però que acaben enriquint molt l’experiència de l’alumne, segons destaca el doctor en Educació.

Com s’orienta a l’alumne.

Especialment a secundària, cal analitzar quin és el mètode que empra l’institut a l’hora d’ajudar-lo a madurar i acabar escollint una opció de futur quan deixi el centre. Que des de 1r d’ESO hi hagi un projecte que el guiï, sense imposicions i poc a poc, per “no arribar als 16 anys sense tenir ni idea de què fer”, com diu Martínez. Sobretot en l’actualitat, que el ventall d’opcions més enllà de secundària s’ha ampliat moltíssim.

Proximitat.

“L’ideal és portar els fills a una escola a prop de casa”, explica Martínez. Quelcom que comporta molts avantatges, com ara no perdre temps en desplaçar-se i poder-lo dedicar a coses molt més profitoses (“fins i tot a avorrir-se, que també és molt educatiu”, afegeix el professor de la UAB); o bé tenir com a companys de classe a nens residents al mateix entorn. “Així es crea comunitat”, resol Martínez, que considera problemàtics models com el de zona única que permet a les famílies portar els seus fills a centres a l’altra punta de la ciutat perquè els que tenen al seu barri no els convencen: “Mares i pares ho fan amb la intenció de dotar els seus fills dels millors recursos possibles, però amb desplaçaments llargs i diaris es desdibuixa la cohesió i s’estableix un sistema molt poc sostenible”.  

Atenció a la diversitat.

Martínez és partidari d’apostar per un centre decidit a “atendre la diversitat” del seu alumnat, de forma “inclusiva” i convertint-la en “una fortalesa i una riquesa”. Considera que cal evitar totalment la segregació, però posar molt en valor que al centre s’hi visqui la mateixa diversitat d’orígens i realitats de l’alumnat que a l’àmbit geogràfic on se situï. En aquest mateix sentit, recomana a les famílies fixar-se en la relació que manté l’escola o institut amb el seu entorn, si fa xarxa amb el barri i si col·labora amb entitats, institucions o altres centres educatius.