Un diumenge per a no oblidar l’exili i la deportació de la Guerra Civil

La memòria històrica s’ha de cuidar, s’ha d’anar regant com una planta, no es pot pas deixar palplantada ni molt menys, òbviament, oblidar-la. A Mataró, per sort, la Taula de la Memòria la conformen tres grups memorialistes que es posen d’acord en ocasions com la d’aquesta setmana, la d’aquest diumenge. Un dia per no oblidar, per recordar en clau local. Per tenir ben present l’exili i la deportació de 1939 per part dels que van perdre la Guerra Civil.

El Grup d’Historiadors Jaume Compte, el Grup d’Història del Casal i el Grup de Recerca de la Memòria Històrica organitzem el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació per recordar i dignificar la memòria de l’exili mataroní, centrat en els anys de la Dictadura franquista, “amb l’objectiu de generar consciència davant dels exilis i els desplaçaments forçosos de població que s’estan produint actualment, a Catalunya i arreu del món”.

L’acte de diumenge

L’acte començarà a les 12h a la pineda del Passeig del Callao i no abans, per no coincidir amb la  concentració dels participants d’Els Tres Tombs. D’allà s’efectuarà una ruta fins al Monument del Camí del Nord on es descobriran dos testimonis d’exiliats mataronins relacionats amb les arts: el cineasta Joaquim Soler i Moreu i el tenor Joan Arnó i Castanyer. Un cop arribats al monument, s’efectuarà un homenatge a la mataronina Trinitat Castellano Viñeta, de 100 anys d’edat, que es va exiliar l’any 1939 per Ribes de Freser. A continuació, els familiars dels deportats i/o humiliats pel nazisme efectuaran la lectura dels noms dels mataronins exiliats i deportats. Es clourà l’acte amb el testimoni d’una persona exiliada a causa de la guerra a Ucraïna que ara viu a Mataró. 

El grup Sa Trumfa des Godai amenitzà l’acte amb cançons de l’època relacionades amb els exiliats i els deportats. 

El sentit de la commemoració

El Dia Nacional de l’Exili i la Deportació rememora els episodis dels primers dies de febrer de 1939, quan les autoritats democràtiques republicanes, junt amb gairebé 500.000 persones, entres civils i soldats, van emprendre el camí de la retirada, el camí del Nord, per travessar la frontera per diversos punts del Pirineu, fugint del terror que imposaven els militars insurrectes a tots els territoris que ocupaven. L’èxode massiu es va produir a finals de gener i, sobretot, entre els dies 5 i 10 de febrer, quan milers de persones van quedar atrapades als passos fronterers, patint el fred i els constants atacs de l’aviació franquista. França els va tancar en camps de concentració improvisats on van haver de sobreviure en unes condicions pèssimes. Molts van retornar i van patir la repressió implacable de la Dictadura, però una part significativa ja no va tornar mai més a casa seva. Alguns s’exiliaren a l’Amèrica Llatina, uns pocs a la Unió Soviètica i la majoria restaren a França on hagueren de fer front a l’ocupació i al terror nazi, fins al punt que alguns van ser deportats i assassinats a camps nazis.