Combatre l’emergència habitacional

El passat 4 de març, el CGPJ va publicar les xifres relatives als llançaments executats al llarg de l’any 2020. 5.737 desnonaments a Catalunya l’any 2020, la gran majoria per no poder pagar el lloguer, que s'ha encarit un 44% en els últims cinc anys, malgrat l'estat d'alarma i les moratòries vigents decretades pels governs espanyol i català, per fer front a la crisi provocada per la pandèmia. Al Maresme, el total de llançaments va ser de 320, dels quals 260 van ser per impagament del lloguer. Unes dades realment preocupants, que ni la pandèmia ha pogut aturar. 

El Partit Judicial de Mataró va executar 3.240 llançaments entre 2013 i 2020

Les xifres son realment esfereïdores; un total de 135.739 desnonaments es van produir a Catalunya, entre el 2008 i 2020. Un total aproximat de 323.705 persones van perdre el seu habitatge. Al Maresme, les xifres son també alarmants. El Partit Judicial de Mataró, entre els anys 2013-2020 va executar 3.240 llançaments. El Partit Judicial d’Arenys de Mar, durant el mateix període va executar-ne 2.786. És a dir, un total de 6.026 llançaments al Maresme (entre el 2013 -2020).

Cal puntualitzar, que els desnonaments derivats d’impagaments del lloguer han crescut exponencialment, guanyant territori als desnonaments derivats d’execucions hipotecàries. Aquest fet es deu a la desprotecció o precarització dels drets dels llogaters/es i els successius augments del preu de lloguer.

Aquesta greu situació ha estat generada degut a les nul·les polítiques públiques planificatives en matèria d’habitatge, per part dels diferents governs, responsables directament de la situació actual que pateix el país, d’emergència habitacional.

És important remarcar per exemple, que l’Estat espanyol està a la cua d’Europa en la seva obligació de promoure habitatge públic, sent també un dels països amb major desigualtat i amb un percentatge d’habitatge social menor al 3%, en oposició a la mitjana europea que ronda el 15%. Per exemple a Viena, la situació és radicalment diferent. Tenen el parc d'habitatge públic més gran d'Europa (un 43%). Porten 100 anys construint edificis de lloguer social i regulant els preus dels lloguers. Allà pràcticament no hi ha desnonaments.  

La situació als barris de Mataró ha empitjorat molt arran de la Covid

D’altra banda, l’actual situació epidemiològica derivada de la Covid-19, ha fet empitjorar la realitat social i econòmica dels barris de Mataró. Les dades d’ocupació del mes de febrer deixen 10.404 persones aturades i una taxa d’atur del 16,56% a la ciutat. A més a més, 7.924 persones, un 6’14% del total de la població de la ciutat, va requerir suport alimentari de l’Ajuntament de Mataró, durant l’any 2020. Així mateix, la pobresa energètica ha colpejat de forma ferotge moltes llars de la nostra ciutat. Cal sumar també, la gran tasca dels Bancs d’Aliments i Xarxes de Suport populars que es van crear arran de la pandèmia a la ciutat, i que van ajudar centenars de famílies en els pitjors moments.

Les dades i xifres parlen per si soles. Ara més que mai, veïns i veïnes hem de prendre partit i participar activament dels diferents espais i moviments socials, per tal de reforçar les seves estructures populars, amb l’objectiu de fer front a les desigualtats d’un sistema capitalista, que fa aigües i ens condemna a la misèria i precarietat. Tanmateix, son més necessàries que mai, polítiques públiques valentes i contundents, que plantin cara a les grans corporacions i es creguin vertaderament, que l’habitatge és un dret i no una mercaderia.

És per això, que per garantir el dret a un habitatge digne per a tothom, cal: expropiar els habitatges i edificis en mans de fons voltor (com Cerberus, que impera a la ciutat) i entitats bancàries (rescatades amb diners públics), combatre l’especulació immobiliària, acabar amb els desnonaments, materialitzar d’una vegada per totes, la regularització dels preus del lloguer, crear un parc públic d’habitatges digne, que doni resposta a les necessitats actuals i augmentar els recursos dels serveis socials destinats a l’emergència habitacional.

I tot això només serà possible; amb l’autoorganització, la pressió popular i la lluita als carrers.