Una ciutat segura és una ciutat feminista

L'esfereïdora agressió sexual del mes passat a la nostra ciutat, així com les diverses notícies referents a violència masclista que hem vist aquests dies, ha deixat palesa la necessitat de construir una societat igualitària en termes de gènere de manera prioritària i amb fermesa. La cultura patriarcal està, indubtablement, integrada en la nostra vida diària i té la violència com un dels mecanismes de dominació de les dones, arribant fins i tot a la violació i el feminicidi com a forma de violència extrema. 

S'espera de les dones una conducta passiva i silenciosa davant de tot tipus de violència, provocant-nos por, impotència i submissió. S'adverteix a les dones a cuidar-se i defensar-se, però no se'ls ensenya als homes a no violar. Les corrents masclistes i certes noves masculinitats -tipus incel- no deixen de recordar-nos la paradigmàtica idiosincràsia de la sexualitat masculina: és com una bèstia, que no pot ser controlada, de la qual ells són esclaus i per tant han de calmar-la i nosaltres, objectes de fantasia i alliberament d'aquesta bèstia, hem d'estar sotmeses a la seva satisfacció. Diferents perfils masclistes però la mateixa tònica de dominació, qüestionament i criminalització de la llibertat de les dones.

És evident que per a enderrocar la cultura de la violació és fonamental començar a educar sobre sexualitat, consentiment i respecte. Hem de deixar enrere la idea que la solució és aconsellar a les dones a cuidar-nos, quan els homes no se'ls ensenya a respectar els límits en les seves relacions sexo afectives. Els tallers que es realitzen als instituts han d'evolucionar en aquest sentit. No només s'ha d'ensenyar com s'utilitzen els preservatius, sinó que també s'ha d'educar en el respecte i els límits.

No obstant això, aquest exercici pedagògic és insuficient si no s'acompanya de modificacions legislatives o d'adoptar una perspectiva feminista en l'àmbit jurídic. És a dir, incloure la por i la seguretat per tal de tipificar la violència masclista com a tal sense ambigüitats (hi ha tipus de violència masclista que en molts contextos no estan prohibits ni penalitzats). L'abordatge de la violència i la seguretat a les ciutats s'enfoca en allò que es defineix per llei com a violència i no realment en tots els tipus de violència que existeixen, per això, aquesta incorporació jurídica podria permetre abordar l'assetjament sexual al carrer com una violència criminalitzable, més enllà de la tipificada per llei, assumint que la por i la percepció de seguretat són elements que limiten la participació de les dones en els espais públic i privat.

A més a més, fa tres dècades que la recerca feminista adverteix que la planificació física de l'entorn urbà ha d'anar acompanyada d'elements socials i econòmics, és a dir, incloure la concepció de por, violència masclista i la percepció de seguretat que vivim les dones també significa anar més enllà de les característiques físiques de l'espai públic i tenir en compte els rols socials en una societat que discrimina sistemàticament a les dones en totes les esferes de la vida publicoprivada.

En aquest sentit, i fins que no aconseguim materialitzar els objectius feministes, caldrà que practiquem la sororitat activa i construir espais d'autodefensa feminista com a forma de protecció col·lectiva. Espais segurs on aprendre a plorar els danys i a fer-nos fortes socialment, a crear una resistència perquè no sempre estarem juntes i caldrà aprendre a lluitar soles, a no deixar que mai més siguem el camp de batalla de ningú.

La lluita feminista ha fet trontollar al sistema patriarcal i la cultura de la violació, visibilitzant el problema i posant-lo sobre la taula. Cada vegada augmenta el nombre de dones que adquirim més consciència i autonomia, i que lluitem per una educació transversalment feminista. Tanmateix, la protecció de les víctimes potencials no passa únicament per la pedagogia preventiva sinó per l'aplicació ferma i exemplar de la sanció quan es viola un dret fonamental per tal que senti un precedent.

Quan comencem a veure resultats i canvis tangibles en la societat, estarem satisfetes. Només així ens sentirem segures. Cal que ens convertim en una força política, que tingui el seu espai -més ampli que una simple quota femenina- en els parlaments autonòmics, els ajuntaments i altres espais dels poders públics –executius i judicials-, o la nostra destinació serà seguir amb una pancarta al carrer durant anys.