“Cal buscar la sala sota la Plaça Gran en un altre punt”

En Josep Antoni Cortés és tot un cul d’en Jaumet que no sap estar-se mai quiet. Amb ulls inquiets i un ànim infatigable, ha convertit l’estudi i l’escriptura en el que podríem anomenar una dedicació pràcticament completa de jubilat. El presentarem com un mataroní amb un ànim tan simple com el de voler saber sobre la seva ciutat. Voler saber i quan sap poder explicar. El seu darrer llibre ‘Mataró sota terra’ s’endinsa a les entranyes de la capital del Maresme i hi radiografia hipogeus, refugis, grutes i criptes. Sovint s’ha dit que Mataró és la ciutat amb més hipogeus (túnels subterranis) de Catalunya, doncs ell n’ha inventariat el doble dels que es coneixien.

Quan aquesta tardor se’n va descobrir un de nou a les obres del carrer de Sant Josep és quasi com si l’actualitat fos un spot publicitari d’aquest volum. Aquella va ser una de les notícies més llegides de l’any a Capgròs. El que tenim a sota, al subsòl de la nostra ciutat i la nostra identitat, interessa i captiva. Com ho fa el verb de Cortés en aquest llibre per tenir i per estudiar.

Com arribes a escriure llibres i a escriure’ls sobre Mataró?
Tot va començar quan em vaig jubilar. Soc bastant inquiet i sempre necessito fer alguna cosa. Em vaig adonar que anant fora feia fotos i em fixava en detall d’allà on anava que, a Mataró, no els feia cas. Vaig decidir recórrer la meva ciutat, sobretot el Centre, amb ulls de turista. Fent fotos, aixecant el cap, anotant el que em cridava l’atenció. Això em va despertar un interès per la història local. Vaig començar a llegir, a anar als arxius, a xafardejar. Amb tota la informació vaig escriure un primer llibre, de ciència ficció, a Mataró. Seguia sobrant-me matèria i vaig escriure el segon llibre ‘Made in Mataró’ ple de curiositats i informacions. Després va venir el ‘Passejant per Mataró’, on recullo tot el que trobava i va ser llavors quan em va cridar l’atenció tot el que tenim a sota terra, sota on som i vivim. Entre hipogeus, criptes, refugis i les grutes hi havia molta teca i d’aquí va sorgir el llibre.

Per tant aquest volum és història però també recull teories, testimonis o llegendes.
Hi ha una mica de tot. Els hipogeus són història però n’hi havia 62 de catalogats. Jo n’he identificat 133. Vaig anar casa per casa trucant a la porta i preguntant. Vaig estar mesos fent-ho. 

Què eren els hipogeus, només fresqueres?
Crec que sí, és la meva conclusió després de parlar-ne amb molta gent que ho ha estudiat. Al voltant dels hipogeus hi ha moltes hipòtesis perquè mai no s’escriu quan se’n fa un ni per què. Ni es deia massa, si en tenies a casa. Se n’han dit moltes coses, des de cultes esotèrics a espais per guardar vi o carn, que si amagatall de pirates, que si refugi. El més lògic és que fossin fresqueres i que ocasionalment es fessin servir per altres coses. El que no he trobat és cap gruta que connecti dos edificis diferents i mira que n’hi ha de llegendes urbanes sobre això…Sí que hi ha passos irregulars en cases particulars per sortir fora de muralles.
 

No hi podia faltar la Plaça Gran i la recerca d’aquella gran sala que Agàpit Borràs sempre posa sobre la taula. Què en penses, després d’estudiar-ho?
Cal partir del fet que no sabem si existeix, més enllà de testimonis. Jo aporto tota la documentació que hi ha. Pot ser des que sigui un mite, tot i que hi ha gent que afirma haver-hi entrat. Jo crec que l’espai aquest gran hi és, que eixsteix. Òbviament no és una cosa de l’Agàpit i prou... Una hipòtesis és que fos un dipòsit de les termes romanes de Can Xammar però sabem que els romans no emmagatzemaven aigua, la traslladaven amb una gran enginyeria però no feien dipòsits. D’aquesta sala se n’ha dit que faria uns 15 metres d’alt però això sumaria un desnivell respecte Can Xammar impossible. Això no pot ser romà, crec. Els testimonis parlen d’un espai amb columnes, que s’hi accedia des de Can Bosch -la casa de la font- i que la sala arribava a la Plaça Xica, que és per on no s’ha buscat. Hi ha l’anècdota d’uns operaris electricistes que clavant una jabalina se’ls en va anar avall: allà sota hi ha una cavitat, però no van poder seguir treballant-hi. Jo m’imagino que l’accés podria estar precisament aquí i que per tant cal buscar aquest espai en un altre punt d’on s’ha buscat fins ara. De fet hi ha un antic magatzem de Can Bosch que és un dels punts on podria néixer aquest accés avall que s’ha buscat i fins ara no s’ha trobat. És una possibilitat, òbviament ens agradaria molt trobar aquesta famosa sala.

Mataró en podria fer alguna cosa de tot el patrimoni subterrani que reculls?
Jo estic preparant una possible visita guiada amb la comissió de la gent gran però no tot és visitable. Les criptes, sí. A dins d’un hipogeu, no. Les parets són de sauló, la majoria són particulars i són tan estrets que no s’hi pot entrar en grup, fins i tot a nivell de ventilació. 

Les criptes, el sota terra de les esglésies, també mereixen un capítol.
És que són espais fabulosos. A Mataró hi tenim criptes molt interessants com la de Sant Josep on se li veuen els diferents accessos o una que em va sorprendre molt: la de la Divina Providència. És un espai maquíssim que es va salvar de la destrucció i els atacs de la Guerra Civil. La de la Capella dels Dolors ara fins i tot hi han fet concerts i n’hi ha una que està lògicament tancada, la de les Caputxines.

La Guerra Civil va fer descobrir alguns d’aquests espais sota terra, que de cop esdevenen refugis.
El tema dels refugis ha estat poc estudiat a nivell de Mataró, per això el vaig incloure també. Bombardejar la rereguarda, com es va fer aquí, es pot considerar ben bé com un experiment de la Guerra Civil. Vam ser un banc de proves i la gent tenia necessitat d’amagar-se quan abans no s’ho havien pensat pas. Després dels primers bombardejos trobem des d’un projecte de refugis públics fins i tot massa ambiciosos perquè l’Ajuntament hi volia protegir fins a 25.000 persones amb un sistema de passadissos realment curiós. No va arribar finançament per fer-ho possible. La gent es va refugiar com va poder: a soterranis, a fàbriques que obrien per a treballadors i famílies, a l’únic túnel que teníem com era el del Desviament. Quan hi havia bombardeig, qui podia sortia del nucli urbà. Es conserven pocs refugis d’aquella època però n’hi ha un de preciós, grandiós i amb voltes catalanes, al carrer de Sant Benet.

Què t’ha sorprès més de tot el procés del llibre?
Cada cop que entrava a un espai nou em quedava amb els ulls com a plats. La sensació de descobrir sempre és la millor, amb l’afegit que sempre saps que després del llibre sortiran més coses. Ha estat publicar-lo i que sortís un altre hipogeu, al carrer de Sant Josep o dos més. Segueixo estant darrere de més espais com refugis. Tan de bo doni per més llibres, la recerca. Jo no pararé.