Sergi Ventura, director a la pista i a la sala

Tancar la discoteca quan surt el sol i a jugar. Podria ser la rutina de Ronaldinho durant la seva estada al FC Barcelona, però no. L’esport té cops amagats i, en el cas de Mataró, aquesta ha sigut la dinàmica durant l’últim lustre d’un esportista responsable i compromès de manera inequívoca. Sergi Ventura deixa el bàsquet i la Unió Esportiva Mataró perquè jugar a nivell EBA i treballar de nit s’ha acabat convertint en una relació incompatible. Fa cinc anys que és el director de sala de la discoteca Miracle: “Tancava a les 7, anava a entrenar nens a La Gàbia i després en ruta fins Igualada o no sé on per jugar allà partit de lliga. M’he cuidat al màxim i no he tingut lesions musculars ni res greu, però al final s’ha convertit en una relació tòxica i angoixant. Si fallava un tir lliure pensava que era perquè no havia descansat prou.”

Certament, cinc anys sense dormir durant el cap de setmana, o fent-ho a deshores, han de passar factura si a més vols mantenir el ritme que requereix la competició esportiva. Sergi Ventura ho ha aconseguit durant prou temps però ara, amb 29 anys i després de l’experiència a les fases d’ascens, aquest exercici de sinceritat amb ell mateix l’ha conduït a prendre una decisió dura però conseqüent. Punt i final a un camí que va començar fa dues dècades.

Un ídol a casa

El cognom ja donava certes pistes de per on aniria la cosa. El seu pare, Joan Ventura, president del club durant vint anys, i el seu germà, Jordi Ventura, base històric del primer equip: “Era el meu ídol, i per això vaig deixar el futbol quan tenia 9 anys.” En Sergi jugava al CE Mataró i tenia fusta de bon futbolista però el ressò de la nissaga el cridava a la pista, i això que mai va sentir cap pressió perquè jugués a bàsquet: “El meu pare, com ara que em retiro, només em va dir: tu, on siguis feliç.”

Inspirat en el seu germà, Sergi Ventura ha compartit amb ell trajectòria, posició i, fins i tot, experiències al primer equip: “El dia que vaig debutar en el primer equip i vaig poder jugar amb ell... era el meu somni, i quan era petit ho veia molt lluny.” Aquest dia, els campionats d’Espanya amb l’infantil i les dues fases d’ascens amb el sènior són, segurament, els seus millors records d’aquests vint anys.

Ara necessita un parell de setmanes de no pensar en bàsquet però té clar que seguirà vinculat d’alguna manera al club, encara que només sigui com a aficionat. Mentrestant, el bàsquet pot ser virtual; són llegendaris els duels entre jugadors del Mataró a l’NBA 2K, però també al Call of Duty o al FIFA. En aquest últim segur que pot emular l’elàstica de Ronaldinho.