El CN Mataró ho intenta tot però es queda a les portes de la lliga

No ha pogut ser. El tercer partit de la final de la Divisió d’Honor de Waterpolo femení ha dictat sentència i aquesta ha estat duríssima pel CN Mataró. L’equip entrenat per Dani Ballart ho ha intentat tot, esgotant totes les variants del seu catàleg, però la quarta final de la temporada ha acabat igual que les tres anteriors. Amb derrota.

Derrota més que honrosa en la temporada en què el waterpolo estatal ha ratllat a més alçada. El CN Mataró tenia el factor piscina a favor i amb la Joan Serra plena fins al topall permès pel Procicat les mataronines han sortit decidides a retenir el títol de l’any passat. De bones a primeres s’ha vist que els gols i les oportunitats anirien molt més cares que no pas als partits del cap de setmana. El 0-0 ha estat el marcador durant els 10 primers minuts, un quart i mig, durant el que s’ha vist un joc de defensa de les unes i les altres realment espectacular. Els sistemes defensius eren muralles de braços espantant tirs i Maria Elena Sánchez, portera mataronina, ensenyava que estava molt més afinada que als partits precedents.

 

També de la inventiva de Ballart en sortia la posició endarrerida de Marta Bach i Anna Gual, que se situaven pràcticament sota pals. La solidaritat en les ajudes era brutal. Els dos clàssics del waterpolo estatal havien dut la lliga a una dimensió que no es coneixia fins aquest any: un tercer partit decisiu, determinant, a cara o creu. Cada gol seria determinant.
 

El Sabadell ha estat més afinat al final del segon quart obrint un forat que ha acabat sent decisiu. Maica García, a qui dissabte van “assecar”, obria el compte i a partir d’aquí cada gol  valia el seu pes en or. Alba Bonamusa feia l’únic gol dels dos primers períodes (1-3), que acabaven amb una esbroncada de Ballart a les seves jugadores que es deuria sentir des de Can Maitanquis i tot. 

 

A contracorrent, però no pot ser

Remar contracorrent, per intentar-se apropar al Sabadell que jeràrquicament anava refermant el seu domini del marcador ha estat la tònica dels dos darrers quarts. Ho ha intentat absolutament tot el Mataró, fins i tot la tàctica de jugar amb la portera en atac (que fins ara en partits importants quasi mai havia resultat) que aquest cop sí que ha fet fira. Fins en tres oportunitats en atac les mataronines han pogut empatar. Han tret raça, sentiment  i qualitat les Espar, Bach o Cambray. Però no ha pogut ser. Maica García desembullant atacs i Laura Ester avortant els últims tirs a la desesperada han acabat per persuadir els presents que la matèria es transforma però el Sabadell segueix estant una miqueta per sobre.

El partit de la Joan Serra ha acabat amb llàgrimes. De tristesa i ràbia per haver estat més a prop que mai de guanyar-li a les vallesanes la lliga, així, de cara a cara. D’emoció d’Helena Lloret que jugava el seu darrer partit. D’alegria, també, d’un Sabadell que ha suat el títol més que en cap ocasió anterior de la dècada de domini interromput que va precedir el títol mataroní de la 19-20. Ha estat un partidàs de waterpolo, dels que fan afició. Al CN Mataró se li nega la lliga més volguda i lluitada però els noms de la plantilla d’aquest equip s’haurien de saber de memòria, com el vers de Nadal, per part de l’afició local. No hi ha títol però queda el record de la millor final femenina de la història. 

Anotació final sense cap importància cronística, però que quedi escrit. Aprofitant qualsevol de les pauses o temps morts, tant qui hi era com qui ho seguia per televisió se’n recordava del pòtol federatiu que va posar una final com aquesta en horari de dilluns a mitja tarda. Quina poca vista, quina poca traça!