L’Assolim CN Mataró, totalment grogui, també perd el tercer lloc

L’Assolim CN Mataró segueix en un sot. 22 hores després de la desfeta a les semifinals de la Final Four de la Champions, l’equip de Dani Ballart no ha sabut ni ha pogut vèncer al CN Sant Andreu, que ha acabat enduent-se el bronze enmig d’una gran eufòria. No es pot entendre la torna d’aquest diumenge sense la indigestió del partit d’Olympiacos. L’equip està totalment grogui, amb bona part de les peces més il·lustres de la plantilla singular i particularment enfonsades. Aquest diumenge l’equip no s’ha desconnectat del partit però no ha sabut agafar avantatge en cap altre moment que en el 1-2 del primer quart. Una llàstima. Una Final Four per oblidar. 

Una final de consolació (nom que pot semblar condescendent però que veient com l’han celebrat les barcelonines agafa tot el seu sentit) pot ser un partit sense ànima ni ganes després de les semis perdudes però avui no ha estat així. L’Assolim i el Sant Andreu es coneixen, deparen partits trepidants, es busquen i es troben les pessigolles. La igualtat ha estat manifesta durant els quatre períodes però les avantatges han estat semse andreuenques. L’Assolim ha remat, remat i remat. Ha empatat tres vegades al darrer quart i ha tingut pilotes per posar-se per davant. Però no. Quan estàs grogui el cos no et respon.

Motius per a l’esperança

El quadre general que deia la Final Four no és afalagador. Silvia Avegno no ha existit cap dels dos dies, Van de Kraats ha aparegut poquíssim (i ha fet una exclusió de pardal que ha estat l’acció decisiva), Sevenich és única i sent els colors però no està bé i tampoc l’Anni Espar ha tingut confiança ni inspiració. Contrasta amb tot això l’ofici i l’orgull de Rita Keszthelyi, la consistència de Cris Nogué (quin golàs palmejant la passada de Cambray) i Mireia Guiral i sobretot ha destacat per sobre de tot un partit per a emmarcar de la portera Mariona Terré, 19 anyets. La culpa que l’Assolim no s’hagi despenjat és tota seva.

Perquè Dani Ballart ha tocat la tecla i ha escollit la portera de la lliga, fent descansar la d’Europa Laura Aarts -que va fer una mala semifinal- en una decisió reveladora i simptomàtica. La tropa de catalanes i les generals estrangeres que no trenquin files quan no toqui són les que han d’intentar guanyar les batalles que queden, que són costerudes. El Sabadell en partit de lliga, la Copa de la Reina amb les vallesanes a semifinals i el Play-off final de Divisió d’Honor són ara muntanyes amb pendents pronunciats. 

Caldrà oblidar el malson de la Final Four de La Nova Escullera perquè la decepció sigui excepció i no la norma d’una temporada en la que hi havia moltes il·lusions dipositades.