El meu carrer és un carrer qualsevol d'un barri qualsevol de Mataró. Tant és. Ara, visquem on visquem, hem de col·laborar en la sortida d'aquesta crisi del coronavirus quedant-nos a casa i respectant les normes. Estem preocupats, indubtablement. Molta gent està angoixada. Molta ha perdut la seva feina i no sap què passarà quan això se superi. I el que és important de veritat: massa persones estan morint i molts familiars ho estan passant malament de veritat, també a la nostra ciutat. I aquells que no hem contret el virus ni hem patit la mort d'algun familiar directe hem de quedar-nos a casa. Per nosaltres, però sobretot per les persones més vulnerables que poden contreure una malaltia que pot ser letal. Cal responsabilitat i disciplina.

Aquests dies de confinament establim rutines, intentem treballar a distància, parlem telemàticament amb familiars, amics i companys de feina, inventem activitats aquells que tenim nens a casa, cuinem, fem les tasques domèstiques, dediquem el temps que podem a l'oci: llibres, pel·lícules, sèries, jocs... Però avui vull parlar d'aquest gest que molta gent fa a les vuit de la tarda, també al meu carrer, i que ja s'ha convertit en una autèntica rutina no només a Mataró, sinó a tota Espanya: sortim al balcó, aplaudim, ens saludem i xerrem amb els veïns. I ara, amb el canvi a l'horari d'estiu, fins i tot ens veiem les cares amb més claredat, cosa que agraïm.

Als barris que, com el meu, van sorgir de la immigració dels anys seixanta, hem crescut amb una cultura comunitària que probablement no existeix a tot arreu. És fàcil d'entendre: pobles sencers d'Andalusia, d'Extremadura, de Múrcia, de les Castelles i d'arreu de les Espanyes es van traslladar a la nostra ciutat i van construir nous barris. A qualsevol mataroní li sonaran localitats com La Roda de Andalucía, Cehegín, Villanueva del Trabuco, Sierra de Yeguas... I en aquells durs anys seixanta, fugint de la misèria, moltes famílies van "fer barri", comunitat, de forma natural: ajudant-se a construir les seves pròpies cases diumenge rere diumenge, compartint menjar, lluitant per aconseguir uns serveis públics llavors inexistents, muntant escoles i consultoris amb molt d'esforç, etc. La generació dels meus pares encara recorda perfectament aquella època. Preguntin si no... Aquella sensació de pertanyença a un barri, a una comunitat, s'ha anat transmetent a fills i a néts, i molts encara la conservem amb orgull. No l'hem perduda mai i intentem transmetre-la als nostres fills.

Ara, amb aquesta crisi del coronavirus es torna a parlar als mitjans de comunicació del concepte de "comunitat", de la necessitat de sentir-se'n part, de l'ajut mutu, etc. I penso en tot això quan sortim a aplaudir cada dia a les vuit del vespre. Pensem, òbviament, en totes aquelles persones del sector sanitari a qui dirigim el nostre modest homenatge diari, però també en aquelles amb oficis amb molt menys reconeixement social però igualment necessaris: caixeres de supermercat, transportistes, gestors d'empreses, policies, agricultors i ramaders, personal de neteja, mossos de magatzem...

I sortim al balcó: ens saludem amb un somriure còmplice amb els veïns de davant, l'Albert i la Sandra, i ens el retorna la seva filla, la Candela, que aplaudeix també. També diem "hola" a la Lourdes i el Paco, que ha d'anar a treballar i torna a casa amb la preocupació de qui pot portar el virus a casa. Ens saludem amb en Juan i la Fina, amb la Susana i l'Ivan, amb la Montse i la Cristina... Veiem com hi ha força gent als balcons del carrer perpendicular, aplaudint també. Els veïns de la planta baixa de l'edifici on visc, el Manolo i la Carmen, no s'atreveixen a sortir, perquè són molt grans i estan vivint espantats aquesta crisi, m'ho diuen quan els veig al seu pati del darrere. Vivim en un carrer petit, amb cases d'autoconstrucció que hem anat reformant cada família al llarg dels anys i que avui fan goig de veure, permetin-me que ho digui. I una gran sort en aquests dies: cada finca té un terrat, i cal reconèixer que no tothom té aquesta oportunitat, tampoc a Mataró, on moltes famílies amb pocs recursos han de passar tot el dia entre les quatre parets d'habitatges petits, en situacions de greu vulnerabilitat social.

Després d'uns deu minuts ens acomiadem fins a l'endemà, dient que ja queda un dia menys perquè passi tot això. I llavors hi ha alguns veïns que posen música: el "Resistiré" i moltes altres, de tot tipus. Aquests dies s'han celebrat aniversaris on es cantava el "cumpleaños feliz" des dels balcons i els terrats, posant la famosa cançó de Parchís, s'han compartit cerveses, s'ha jugat al bingo i s'han fet concerts improvisats. Un dia algú haurà de fer un reportatge de la vida als terrats i terrasses durant el confinament.

Ja queda menys per tornar a omplir els nostres carrers, ni que sigui gradualment... Queda menys per anar a abraçar els nostres pares, familiars, amics. Per prendre una cervesa en una terrassa o a la barra del bar del barri. Per anar a treballar, a portar el nen a l'escola, recuperar la nostra quotidianitat, que segur que costarà... Per abraçar i donar el condol a l'Eva, a qui se li ha mort el seu pare i no el va poder acomiadar. Per tornar a valorar allò que tenim i que no valorem prou. Per no oblidar mai què és allò important de veritat, per saber que necessitem uns serveis públics de qualitat que responguin (també) davant de les situacions complicades. Quedem-nos a casa aquells que no tenim professions "imprescindibles" o que podem treballar des de casa, sortim el mínim possible a fer la compra o tirar la brossa, respectem les normes i siguem disciplinats. Col·laborem en superar aquesta crisi el més aviat possible. Som-hi!