Diuen els que hi entenen que després de Tàpies el millor artista català de la segona dècada del segle passat i fins avui mateix, és Albert Ràfols Casamada, creador de plena actualitat degut a la gran exposició que actualment se li dedica a Can Framis que permet gaudir en plenitud del seu treball.

De manera un xic més modesta però a nivells museístics de primera línia podem gaudir ara a Can Caralt de Llavaneres, fruit de la col·laboració amb el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró, d’un espectacular tastet d’una quinzena d’obres de la dècada dels vuitanta, provinents de la col·lecció Bassat.

Lluís Bassat és a bon segur el, o un dels millors col·leccionistes de Ràfols. Amic personal amb amistat que es plasmà amb una pintura a quatre mans en la que s’incorporà la mítica sageta que encengué el pebeter olímpic a Barcelona, Bassat ha aconseguit un recull impressionant d’obres de l’artista essent les ara presentades les que potser responen més al seu període de plenitut (anys vuitanta)

Com molt bé diu Núria Poch en la presentació del catàleg el tret essencial de Ràfols és el sentit de llibertat que respira. Llibertat en el compositiu, en el creatiu i en l’ideològic. Essent a més a més, poeta i pedagog, Ràfols va afegir permanentment aquets dos elements etèris a la seva pintura. D’aquí aquesta abstracció poètica, plena de serenors malgrat la intensitat i duresa de molts dels seus treballs. D’aquí la permanent pedagogia artística en tot el seu fer, fent entendre el lligam entre art i bellesa i principalment en la saviesa en generar fluxos comunicatius entre la seva obra i l’espectador, que fins i tot per aquells aliens a l’art i més encara poc receptius davant de l’abstracció, queden abduïts pels conceptes que desgranen totes i cadascuna de les seves obres.

Avui a Llavaneres podem gaudir d’un variat mostroari que va des de la teòrica simplicitat del blanc fins a la potència de “Nocturn”, tot passant per les diverses vibracions de la més ample i variada escala cromàtica, que destil·la tota mena d’emocions.

Una espectacular exposició que ningú s’hauria de perdre i que explica en síntesi potser el més brillant període de la carrera de tan gran artista. Pecat mortal fer-ne oblit.