'És que jo no votaria'

Això és el que va respondre un noi a un amic seu quan li va preguntar «a qui votaràs?», a l’autobús de tornada a Mataró. Eren davant meu i vaig pensar que no és un cas únic: igual com aquest noi, més d’un 10% de joves, el percentatge més elevat per grups d’edat, no votaria a les properes eleccions, segons dades de l’últim baròmetre del CEO. Sembla una situació una mica preocupant i és ja de sobres sabut que el jovent, si bé pot tenir inquietuds polítiques, no les reconverteix en simpatia envers els partits. De fet, és la franja d’edat amb el percentatge més elevat que no sent simpatia per cap partit: més d’una cinquena part.

Ara bé, això d’entrada, perquè després el noi va seguir dient que «el que passa és que si no voto jo, els del PP sí que ho fan i guanyaran». Al final, semblava que sí que votaria. No sé la resta de joves, però almenys aquest no semblava completament indiferent, perquè reacciona per descontentament. Però, compte, ho fa a la contra d’algú. No em malentengueu: hi ha motius de sobres, i ben lícits, per voler fer fora el PP del govern, però no deixa de ser una actitud indolent, sense preocupació per la situació general ni ganes per plasmar amb un projecte les inquietuds polítiques pròpies.

Això m’ha fet preguntar, i voldria tenir ocasió de preguntar-ho a aquest noi: cal arribar a aquest punt perquè decideixis votar a qualsevol perquè no surti vencedor el PP? No és més positiu i constructiu fer fort un projecte polític alternatiu al PP, i no només votar en contra seu quan se n’està fart?

La campanya electoral, durant la qual de les eleccions anteriors un 17% d’electors va decidir el vot, es presta com a oportunitat clau dels partits progressistes no només per «vendre» el projecte propi, sinó també per fer pedagogia i mostrar als joves que la política és una cosa tan important que no n’hi ha prou a tenir clar a qui no s’ha de votar. I cal aprofitar, certament, que no són completament indiferents: ja vaig trobar estrany que ara, encara lluny de campanya electoral, aquests dos nois parlessin de política. Perquè si no s’aprofita, llavors sí que acabaran caient en la màxima indiferència.

En aquest sentit, l’efecte de despertar consciències que va produir el 15-M segueix cinc anys després, d’aquí que s’hagi pogut trencar el mapa polític espanyol. Però el 15-M també ha ensenyat al ciutadà corrent una cosa molt més important: que hem de deixar de lamentar-nos i no caure abatuts, que si volem que el seu llegat perduri hem de mostrar-nos actius i no passivament reactius.