Massa vegades emprem la paraula artista de forma maldestre, servint-nos com a qualificatiu per aquell que si bé té ofici no disposa del component creatiu que cal exigir a tot aquell que desitja ser honorat amb tan noble qualificatiu. Un error a bon segur per el fet de mantenir el sentiment de l’origen grec de la paraula que no és altre que téchne (tècnica).

Artista és aquell que a més de dominar tècnicament el mitjà de creació és capaç d’expressar, comunicant les seves sensacions i emocions de la manera més adient en tots i cadascun dels seus moments creatius. Una definició que tots entenem s’escau perfectament a Ricard Jordà.

Recolzat en un esfereïdor domini del dibuix, traslladat hàbilment a la paleta i el sentiment pictòric, Jordà ha elaborat una carrera artística de més de 50 anys, en una fidelitat vers la pintura, i en ella, la pintura crítica i social, confegint un idioma plàstic personal del tot inconfusible.

Ara però, i per diverses circumstàncies, especialment per haver caigut en un cert avorriment pictòric, doncs diu ell que ja ha perdut el misteri de la seva pròpia creació, i ja en començar sap com i de quina manera anirà el camí creatiu, Jordà s’ha llençat desfermat per els camins de la tridimensionalitat, uns camins gens nous per a ell ja que els ha practicat de manera complementaria en el decurs de tota la seva carrera artística.

Una tridimensionalitat afermada ara en l’assemblatge en manera de cert collage, dels més diferents objectes que troba i recull a partir dels quals apareixen màgiques noves lectures. Seguint perfectament els camins definitoris de l’art pobre (Les obres d'art pobre solen ser instal·lacions espacials fetes de materials "pobres", és a dir, habituals i quotidians - terra, vidres trencats, fusta, fils, etc-, i també residus sense valor). Es caracteritzen també per la voluntat d'ocupar l'espai i d'exigir la interacció i participació amb el públic. Miren de provocar la reflexió entre l'objecte i la seva forma mitjançant la seva manipulació i no només l'observació.

Una definició seguida fil per randa per l’artista que juga amb els materials donant-los nova vida  i refent el seu fer, funcionalitat i llenguatge. I ho fa no de manera amable per convertir-los en elements dulcificats, en bibelots estètics i plaents, ho fa seguint la paramètrica de la seva pintura, del seu context d’entendre que l’art sols ho és quan aconsegueix neguitejar, interrogar i motivar a l’espectador.

Unes condicions que s’acompleixen amb escreix en aquesta exposició, i en totes les peces guardades en el seu taller i les que encara no han estat creades. Unes condicions que reuneixen unes obres que demostren de manera contundent la capacitat artística de Ricard Jordà que va més enllà del concepte téchne grec per assolir la capacitat artística plena.

I tot, despullant-se per arribar al moll del sentiment dels espectadors en una atracció i seducció mútua amb una sola motivació comú: l’art.