Capgròs
Com és sabut, a l’Estat espanyol la indemnització per acomiadament està legalment taxada. És a dir, en funció de quina sigui la causa esgrimida per acomiadar i del fet que aquesta es consideri procedent o improcedent, s’estableix un determinat import indemnitzatori calculat segons dies de salari per any treballat. Recentment, però, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha dictat una innovadora sentència on posa en qüestió aquesta automatització en el càlcul de l’import indemnitzatori per un acomiadament improcedent en considerar que la quantitat a abonar per part de l’empresa era «insignificant» i no tenia «efecte dissuasiu». No és pas la primera sentència que es pronuncia en aquest sentit a l’Estat, però sí es tracta de la primera vegada que ho fa un Tribunal Superior de Justícia.
Si la legislació laboral diu que la indemnització per la pèrdua del lloc de treball ha de calcular-se segons la regla esmentada a l’inici de l’article, com és que el TSJC ha imposat l’obligació d’abonar un complement a la indemnització? Doncs bàsicament, perquè a criteri del tribunal i en relació al cas concret de la treballadora demandant, les disposicions de la normativa nacional són insuficients per satisfer les exigències tant del Conveni 158 de la OIT com de la Carta Social Europea, ambdues ratificades per Espanya. En aquests textos legals, vinculants pels tribunals espanyols fins i tot per sobre de la legislació nacional, es determina amb claredat que la indemnització per compensar el perjudicis derivats de l’extinció sense causa justificada d’una relació laboral ha de ser «adequada». Evidentment, es tracta d’un concepte poc definit però que es tradueix en el fet que quan un acomiadament improcedent genera a la persona un perjudici concret i objectivable més enllà dels que de forma general i òbvia provoca la pèrdua del lloc de treball, la indemnització ha de compensar en la mesura del possible aquest perjudici.
- Contacta amb Col·lectiu Ronda per a rebre assessorament sobre aquest i altres temes que puguin ser del teu interès
En aquest cas, el TSJC considera que la indemnització (menys de 1000 euros) resultava insuficient, doncs la treballadora va ser acomiadada sense causa pocs dies abans que l’empresa presentés un ERTO per la situació d’alarma sanitària i quan encara no havia generat el dret a accedir a la prestació d’atur. La sentència valora que si en comptes d’acomiadar-la de forma improcedent se l’hagués incorporat a l’ERTO com a la resta de companys i companyes, en comptes de quedar-se sense feina i sense atur hagués pogut accedir a la prestació vinculada a l’ERTO. I sobre aquesta base, incrementa l’import de la indemnització en la quantia corresponent als diners de prestació per ERTO que la treballadora hagués percebut des del moment que va perdre la feina fins a la seva incorporació a un nou lloc de treball, uns mesos després.
Portes que s’obren...però amb prudència
Aquesta sentència dictada pel TSJC és, sens dubte, important i innovadora però no ens ha de portar a pensar que aquest criteri es pot estendre a tots els supòsits i de forma general. Els imports de la indemnització per acomiadament són els establerts per llei i més que probablement només en casos excepcionals, quan l’extinció no tingui causa i sempre i quan sigui possible fer una objectivació precisa del perjudici a compensar podem arribar a veure sentències en aquest mateix sentit. Però la decisió del TSJC ens ha de fer recordar la importància d’apel·lar a la legislació internacional quan la normativa nacional resulta insuficient o deficient, com és el cas. I, sobretot, la conveniència d’assessorar-nos sempre davant la pèrdua del lloc de treball per comprovar que no s’han vulnerat els nostres drets.
Comentaris