Capgròs
Un català que treballi a Barcelona ha de cobrar més que algú que ho faci a la resta del país o en zones rurals? Aquest és un dels grans debats que està sorgint a Catalunya i té en el punt de mira el que es coneix com a "prima salarial urbana". És a dir, un concepte que existeix a les grans ciutats del món, com ara Nova York o Londres, en què els treballadors cobren de mitjana un 30% més que si ho fessin en ciutats mitjanes o petites. De fet, ha sorgit un informe de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) que ha omplert les portades dels nombrosos mitjans de comunicació catalans: el salari mínim per arribar a final de mes a Barcelona ja supera els 1.500 euros. I el pitjor de tot: en els darrers cinc anys el cost de la vida a la capital catalana ha crescut un 43%. El gran dilema salarial i territorial, a continuació.
En primer lloc, no és cap novetat que viure a Barcelona és més car que a la resta de Catalunya. Concretament, per subsistir a la ciutat comtal amb dignitat cal un sou mínim de 1.552 euros, és a dir, gairebé un 10% més que l'any anterior, segons l’AMB. Ara bé, si la persona que viu sola té fills pot necessitar més de 2.400 euros mensuals. Tanmateix, d’aquesta remuneració mínima que reclama la ciutat per viure-hi no està pensada per invertir en luxes, sinó necessitats bàsiques. Un terç d'aquesta xifra la devora el lloguer o l'habitatge en propietat, més un altre terç la llum, el gas, l'aigua i omplir la nevera. La resta se'n va en despeses extraordinàries, com ara el lleure, l’educació, la roba, el transport i la neteja.
Barcelona es mereix salaris més alts?
A Barcelona hi hauria d'haver un salari mínim més alt que a la resta de Catalunya? Antoni Cunyat, professor col·laborador dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC, apunta a VIA Empresa que el debat no és un fenomen únic de la capital catalana, sinó que afecta Madrid, a grans ciutats europees i americanes. El cost de vida és elevat en comparació amb l’àmbit rural i la qüestió principal es troba més en el salari mitjà que en el mínim, que és més gran en el cas barceloní que a la resta de territoris. Per a l'expert hi ha un estudi salarial que va comparar del 2004 al 2020 la ciutat de Madrid i Barcelona amb la resta de ciutats mitjanes i es van adonar que el salari mitjà era un 45% més alt i el cost de vida tan sols un 20% més que la resta. És a dir, "acaba compensant". Per tant, si efectues la resta dels percentatges, els barcelonins o madrilenys tenen un 20% més de salari net que la resta.
Com a contrapartida, un dels grans afectats són les generacions més joves que acostumen a començar la carrera professional amb salaris que superen per poc el mínim exigit per llei de 1.080 euros. En aquest cas, els joves han de compartir pis perquè no es poden permetre viure sols o amb parella i, fins i tot, anar a viure lluny de l'àrea metropolitana o a l'extraradi. De fet, alguns opten per viure a casa dels progenitors durant més anys per evitar pagar lloguers que poden arribar a comportar més del 90% del sou.
"Els experts recomanen només destinar un 30% del salari a pagar una hipoteca o un lloguer, però si per exemple algú a Barcelona cobra 1.500 euros mensuals i ha d’assignar una tercera part a l'habitatge, només pot optar a una habitació compartida", continua l'expert.
En aquests moments els joves destinen el 85% del sou al lloguer a Barcelona i el 65% a la resta de Catalunya, segons CCOO. Com a contrapartida, només un 17% de persones entre 16 i 29 anys viuen fora del domicili familiar. "Aquest fet suggereix que, a Catalunya, tenir una feina no és condició suficient per emancipar-se", destaquen els experts consultats.
Jordi Alberich, vicepresident coordinador de l’Institut d’Estudis Estratègics de Foment, apunta que els joves es queixen perquè els sous són "ajustats" i perquè s'ha instal·lat a la societat una certa "desesperança respecte al futur". "Molts dels joves que avui tenen 28 anys senten que estaran igual amb 35 i que no hi ha res a fer", precisa el membre de Foment.
Comentaris