Aquesta entrevista forma part de l'Anuari 2018 publicat per Capgròs, on es resumeixen els grans temes de l'any que hem deixat enrere. Dani Àlvarez és músic del grup La Coixinera, programador d'actes cultural, membre de l'associació cultural I 15 i autor del llibre sobre la festa major titulat 'No n'hi ha prou'. Una veu autoritzada per parlar de l'evolució de Les Santes i els problemes associats al seu creixement. 

Que passa amb Les Santes? 
Que cada cop les tenim més descafeïnades, basades en actes que són súbdits de les necessitats que marquen les infraestructures i les mesures de seguretat, i això condiciona la festa de manera molt greu. Haurien de ser les infraestructures les que estiguessin al servei de la festa, i no al revés com passa ara. Des del meu punt de vista, com a muntador d’esdeveniments, se sobredimensionen tots els aspectes legals i de normativa, cosa que no fa cap favor a la festa. Falta imaginació.

Quines són les raons d’aquesta decaiguda?
La participació de la que sempre ens omplim la boca és força falsa. Clar que és una festa molt participada per diversos col•lectius, com ara les comparses, els Capgrossos, els voluntaris, però a l’hora de la veritat, quan toca, pensar, idea i gestionar, tot passa per l’Ajuntament. Venem que la festa és participativa però és un engany, anar al Plenari a veure com presenten el cartell de cada any no és participació real. Les comissions tampoc no són gaire operatives. Entenc que els tècnics fan tot el que poden, però la sensació és que el mateix Ajuntament té una pilota massa grossa que hauria de compartir. La pilota roda des de fa tant de temps que avui costarà molt parar l’engranatge.

La festa ha crescut massa en els darrers anys? 
No és gens fàcil organitzar una festa per a tanta gent, i amb un pressupost que cada any va minvant. Estem condicionats per aquesta restricció econòmica, venem Les Santes com el gran actiu de Mataró però no estem fent una aposta real per elles. Un exemple clar que la Festa va a menys és el Sarau; tens tot Mataró a la platja i promous un sol concert. No pots fer una festa pensant en desenes de milers de persones amb un únic escenari.  

Davant d’aquesta situació, què podem fer?
Cal una aposta real per una comissió participativa de veritat, des de tots els àmbits. I voluntat política i tècnica per canviar la situació, sinó serà impossible, anirem repetint les mateixes dinàmiques i la festa s’anirà diluint. El relat del 25 al 29 funciona i sustenta gran part de la festa, però pel camí hem anat perdent moltes coses. Recuperar la participació ens ha de permetre sumar més pluralitat i diversitat d’idees i propostes. Malgrat tot és una festa que ens l’estimem molt, i som tan tossuts que ens n’acabarem sortint.