Tot i que només té 17 anys, la vida de la Sara Ayter és força diferent de la dels adolescents de la seva edat. Des de finals d’agost de l’any passat aquesta mataronina viu juntament amb una família d’acollida a Owatonna, un poble de Minnesota, als Estats Units. Allà estudia el “Senior year” a l’escola Medford High School, el que aquest any equivaldria a segon de Batxillerat. Quan va començar a cursar a Mataró el Batxillerat Artístic, tot i que li agradava el que feia, no es veia treballant d’això. “Em vaig plantejar  moltes vegades el meu futur i com em veuria en uns anys, però mai trobava una resposta en concret”, recorda.

Amigues seves li havien recomanat l’experiència de marxar fora i, després de parlar-ho amb la família, va decidir fer el pas. Actualment aquesta jove mataronina no pot estar més feliç: “Després de 6 mesos aquí, puc dir que estic totalment adaptada i contenta d’haver-me atrevit a canviar de família i conèixer l’actual”. 

Per què decideixes marxar?
Sempre he sigut d’atrevir-me a fer les coses i mai quedar-me amb les ganes. M’encanta viure, viatjar, aprendre i  sobretot conèixer. Tenia amigues que s’havien atrevit a marxar als Estats Units i vaig parlar amb algunes d’elles. Totes eren històries diferents, però amb el mateix missatge: “Fes-ho! Serà l’any de la teva vida”.

Com és el teu dia a dia?
Cada dia és diferent i amb moltes sensacions noves, cosa que m’encanta. Aprenc coses noves i em trobo amb situacions molt diverses. La rutina és similar, perquè vaig a l’escola de 8h del matí a 3h de la tarda, però fora de l’escola tot és diferent. Mai estic quieta, sinó fent activitats diverses.

Com definiries l’experiència?
Al principi tot és molt estrany. Quan vaig arribar estava molt feliç perquè, tot i que estava sola i sense dominar molt l’idioma, m’havia atrevit a fer-ho. No és fàcil, perquè comences una vida completament diferent, amb persones desconegudes i amb un estil de vida que no és el teu. Així que els sentiments són com una muntanya russa: por, nervis, ganes, adrenalina i felicitat. Ara, però, tinc amics que considero família i ja em sento gairebé com a casa. És la millor decisió que he pres mai.

Què t’ha sorprès més? 
És un estil de vida molt diferent i al principi impacta, però al final t’acostumes. El que més m’ha cridat l’atenció és el transport públic. Si no vas a les grans ciutats, no et trobes amb un taxi, un autocar o un tren. Així que, vivint en un poble, no sé com moure’m de casa. M’atreviria a anar caminant fins a l’escola, perquè serien uns 30 minuts, però estant a -30ºC aquesta opció es descarta.  

 Quins contrastos has notat?
Tinc la sensació que aquí hi ha molta llibertat. La gent vesteix o es comporta com vol sense pensar en el que diguin els altres, i això m’encanta. També els adolescents tenen molta independència. Quasi tots treballen i alguns fins i tot viuen sols o es paguen el seu propi menjar o despeses, cosa que amb la meva edat aquí a Mataró no m’ho esperaria pas. 

Què trobes a faltar?
El que més, la família i el fet de poder sentir-me com a casa meva. L’amor d’una família és inigualable i moltes vegades es necessita. Una altra cosa que valoro molt és viure prop del mar. Mai m’hauria imaginat trobar-lo tant a faltar però ara l’enyoro. També trobo a faltar poder anar a prendre un cafè a la Riera o passejar per ella amb amics o família mentre em creuo amb gent coneguda i comparteixo històries amb ells. Aquí els pobles o ciutats són molt diferents i, en aquest sentit, em quedo amb Mataró sense pensar-m’ho. 

Quins són els teus plans de futur?
Al principi no em plantejava un altre any als Estats Units. M’agradava molt més la vida mataronina i no veia més opcions que tornar a casa. Ara, després de 6 mesos fora, m’ho plantejo. Tot i que m’encanta la meva ciutat, vull viure i aprendre més a diferents llocs. Ja he demanat als pares poder quedar-me aquí un any més o anar uns mesos a estudiar a Londres. A la llarga tinc clar que vull viure a Barcelona, però abans vull passar més mesos viatjant i coneixent. Així és com més creixo com a persona.