"Tenim més d'un 75% d'èxit als nostres tractaments"

Entrevistem Manuel Altabas González, metge mataroní que desenvolupa des de fa catorze anys la seva tasca professional al Servei d'Oncologia Radioteràpica de l'Hospital de la Vall d'Hebron. Altabas és un exemple més d'excel·lència sorgida dels barris obrers de la nostra ciutat. Crescut a Cirera i format a l'escola pública Jaume Recoder i a l'institut Alexandre Satorras, va estudiar la carrera de medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i a l'Hospital de Sant Pau. Actualment, és un professional de prestigi en la seva especialitat. Parlem amb ell per conèixer el seu dia a dia tractant els malalts de càncer.

Qui és Manuel Altabas González? A què et dediques?

Sóc una persona normal, un noi de barri, pare de tres fills, marit de la meva esposa, que també és metgessa, fill dels meus pares, amic dels meus amics... Vaig créixer al barri de Cirera, estudiant sempre a l'escola pública: al Jaume Recoder la primària i a l'institut Alexandre Satorras la secundària. Des de que tinc ús de raó vaig voler ser metge, des de ben petitó, i tinc la sort de poder exercir la professió que sempre vaig desitjar, gràcies a l'esforç de la meva família i a la comprensió i suport dels meus amics (riu). Vaig estudiar medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i a l'Hospital de Sant Pau, i després de l'examen MIR vaig triar l'especialitat d'oncologia radioteràpica, a on es tracta i cura el càncer. Normalment, el 90% de la gent creu que el que més cura aquesta malaltia és la cirurgia, i encerten, després col·locarien a la quimioteràpia, mentre que la radioteràpia és la que sempre deixen en darrer lloc. Ara bé, el que més cura realment després de la cirurgia és la radioteràpia; de fet, hi ha molts tumors que es curen amb radioteràpia, sense cirurgia i amb poques seqüeles.

El 2005 vaig acabar la carrera, al següent any vaig fer l'examen MIR i llavors vaig començar l'especialitat en oncologia radioteràpica a l'Hospital de Sant Pau, que són quatre anys. Des del 2010, treballo al Servei d'Oncologia Radioteràpica de l'Hospital de la Vall d'Hebron, tractant càncers de cap i coll, de pell, de mama i de pròstata. Els dos primers ja no els tracto per reestructuració del servei i per poder aprofundir millor i subespecialitzar-me en els de mama i de pròstata, malalties a què em dedico a temps complet. A més, més enllà del tractament del càncer també tinc publicacions i tracto amb radioteràpia el rebuig crònic del transplantament pulmonar.

Com és el dia a dia al teu lloc de feina?

Quan em fan aquesta pregunta m'agrada parlar del recorregut que fa el pacient. Aquí, el primer que fem és valorar individualment cada pacient diagnosticat de càncer, i ho fem en comitè, treballant en equip, amb l'oncòleg mèdic, l'oncòleg radioteràpic, el cirurgià, el radiòleg, el patòleg, la infermera, etc., per decidir quin tractament és el més adequat. Si es decideix que cal aplicar radioteràpia, llavors sóc jo l'encarregat de tenir la primera visita amb el pacient, i llavors li explico la situació particular en què es troba, responent a les preguntes que em fa, que això depèn molt del pacient. Li dono tota la informació sobre el tractament que aplicarem, quina línia seguirà, etc. El malalt ha de tenir clar tot l'itinerari que seguirà: nosaltres no amaguem cap informació, però tampoc no donem informació que ell no demanda, cal ser molt curosos amb aquest aspecte. La gent sol preguntar si el tumor és bo o dolent, no acostuma a preguntar si li queda molt o poc temps de vida. Aquí m'agradaria explicar que a la meva consulta, per les patologies que tracto, més del 90% de pacients que veig es poden curar, i més del 80-85% es curen. Altres patologies tenen pitjors números, però en global, a Oncologia Radioteràpica l'objectiu que ens marquem a la primera visita s'aconsegueix en més del 70-75% dels casos. Es tracta d'una dada optimista que vull posar sobre la taula.

Després, el pacient va a infermeria i fem una simulació del tractament. Fem un escàner de la zona on està el tumor, i això ens serveix per preparar el tractament, decidir quina dosi de radiació s'aplicarà a la zona del tumor, la dosi màxima permesa als òrgans sans que hi ha al voltant, que ha de ser la mínima possible, etc. Si jo aplico per exemple radioteràpia a la pròstata, he d'aconseguir que a zones adjacents com la bufeta o el recte hi hagi la mínima afectació. Cal tenir molt control del moviment, i aquí l'evolució de la tècnica ens ha ajudat molt, la precisió és mil·limètrica avui en dia. Un cop tenim feta la planificació, anem al Servei de Física, en què ho tradueixen, calculen i perfilen per tal que la màquina ho interpreti. Llavors, verifiquem que la màquina està fent allò que he demanat i el físic ha calculat, mil·limètricament, i un cop ho hem verificat tot, és quan el pacient comença a rebre el tractament. Fins que arriba aquest moment, poden transcórrer dues o tres setmanes, depenent de les característiques del pacient i de la seva malaltia. Això és com quan vas al sastre a què et faci un vestit a mida, si se'm permet el paral·lelisme.

Recentment, el Servei d'Oncologia Radioteràpica de l'Hospital de la Vall d'Hebron ha estat qualificat com el millor a nivell espanyol, segons el Monitor Empresarial de Reputació Corporativa (MERCO). A nivell de responsabilitat i exigència, què suposa aquest reconeixement?

Sí, actualment estem situats com el millor servei d'oncologia radioteràpica d'Espanya. És cert que és un reconeixement important, però nosaltres continuem treballant de la mateixa manera, intentant fer-ho de la millor manera possible, perquè l'exigència ens la marquem nosaltres, som un centre molt autoexigent, que intentem sempre cuidar molt el pacient. La pressió no ens la dóna el premi, més enllà de participar en una gala en què se'ns reconeix la feina, cosa que està molt bé, sinó que aquesta pressió ve d'una autoexigència que és marca de la casa. A nivell científic, sí que crec que estem per darrere d'alguns hospitals perquè tenim molt volum de feina, de pacients, també d'exigència, i això et fa dedicar molt de temps que no pots dedicar a fer recerca. Tanmateix, estem molt satisfets de la feina que desenvolupem al nostre hospital, i els resultats estan a la vista.

Què implica a nivell humà treballar diàriament amb persones malaltes de càncer?

Aquí vull explicar que també treballo fent guàrdies al PADES (Programa d'Atenció Domiciliària i Equip de Suport), que consisteix en l'aplicació de tractaments pal·liatius a domicili a persones que estan en l'etapa final de la seva vida. Quan parlem d'aquests tractaments pal·liatius, i malgrat el que podríem pensar, resulta que és una tasca molt gratificant, i per a aquells que la medicina és una qüestió absolutament vocacional, com és el meu cas, el retorn és molt gran. L'objectiu de curar tothom no és possible, això ho sabem, però sí que podem donar a tothom un tractament digne, una reducció i control de les seves molèsties i inquietuds. I en les pitjors situacions, podem ajudar a tenir una mort digna, que és una qüestió fonamental. Poder col·laborar en aquest procés és molt gratificant a nivell professional i també personal. De vegades, de matinada et truquen perquè tenen molt de dolor o perquè s'ofeguen, no saben què fer, i es pot solucionar telefònicament ajustant la medicació o, si cal, ens desplacem al domicili per revalorar el cas i pal·liar aquell patiment. Això evita que aquesta persona s'hagi de desplaçar a l'hospital, amb totes les molèsties que això li ocasiona. En definitiva, és una tasca molt gratificant perquè veus clarament que estàs ajudant a la gent.

Com has vist en els darrers anys els avenços mèdics i científics en el tractament del càncer?

El càncer existirà sempre, perquè és inherent a la vida. Ara bé, cada cop el podrem curar i cronificar més. Seguim avançant molt, podem curar més i curar amb menys dany i impacte en la salut del pacient. En aquest sentit, vull transmetre un missatge d'optimisme. La dificultat de la nostra investigació és que és molt costosa, en primer lloc, en temps, i després, econòmicament. Nosaltres hem de dedicar molt de temps a investigació de forma absolutament altruista, no remunerada, això molta gent no ho sap.

A què dediques actualment la teva tasca investigadora?

En primer lloc, hi ha els estudis clínics que desenvolupo amb els pacients que tracto a l'hospital de forma directa. Després, desenvolupo investigacions translacionals, per exemple col·laborant externament i de forma voluntària amb l'ICMAB, l'Institut de Ciència de Materials de Barcelona, un grup del CSIC (Consell Superior d'Investigacions Científiques) que treballa amb nanomaterials sòlids. Per exemple, ara treballem amb nanopartícules inorgàniques que ens ajuden a potenciar l'efecte de la radioteràpia. En el camp de la pròstata, utilitzem nanopartícules de sílice farcides amb àtoms d'or (l'or és un element radiopotenciador), i això ens permet augmentar l'efecte radioteràpic amb menys dosi, reduint així l'afectació als òrgans sans adjacents. Aquest seria un exemple d'una de les meves tasques investigadores actualment. Això ens ajuda també a guanyar visibilitat, cosa també molt important, ja que si no ens dóna de menjar, alguna cosa de profit hem de treure (riu).

Creus que la sanitat pública està correctament considerada i ben dotada de recursos?

No, rotundament. Està clar que necessitem clarament més recursos: diners, personal... Donaríem més servei, amb més qualitat, en una qüestió bàsica com és la salut de les persones. No augmenten plantilles, per exemple. Després de la pandèmia, semblava que cuidaríem més la sanitat pública, però ara ja ningú no se'n recorda. Com a exemple, parlant d'Oncologia Radioteràpica, no pot ser que a Espanya la gran inversió en tecnologia i maquinària d'última generació, la protonteràpia, ha arribat via donació privada, i sota el meu parer, en excés i deixant altres necessitats sense cobrir o solucionar. Nosaltres, a Vall d'Hebron, tenim quatre de les cinc màquines (tres acceleradors lineals i l'escàner), que presten més 80% del servei, procedents d'una donació privada concreta, que s'agraeix, però no es veu aquest estalvi en millores en altres necessitats.

D'on ve la teva vocació per la medicina?

Com deia al principi, des de petit volia ser metge. Anava al pediatra amb tres o quatre anys i ja deia que volia fer el mateix que aquell senyor. No tinc antecedents familiars ni res, és absolutament vocacional. Mai he entès la meva vida sense fer això.

Què li diries a una persona jove de barri que vol ser metge?

Li diria que no ho fos (riu). Però ara matiso aquesta afirmació: si realment una persona insisteix en ser metge, el més important és que de veritat ho vulgui ser. Cal estar molt segur, cal tenir vocació, perquè cal tenir en compte que hi ha gent que ho deixa a meitat del camí. Costa entrar a la carrera, i després aquesta és molt dura, cal sacrifici, dedicació, esforç... I després, hi ha l'examen MIR, al què cal dedicar moltes hores i molt d'esforç durant molts mesos. Quan, per fi, aconsegueixes accedir a la professió, també hi ha gent que no suporta la pressió de tractar amb els pacients, les malalties, les famílies, etc. Hi ha qui no pot gestionar el fracàs, i el fracàs viu amb la professió, hi ha una pressió i una autopressió, molt importants. Si no és vocacional realment, és complicat. L'altra cara de la moneda és que la professió de metge dóna també moltes satisfaccions, fins i tot en els casos més extrems, quan hem d'afrontar la mort d'una persona. Quan cures a una persona i t'ho agraeix, és fàcil quantificar la satisfacció de la feina ben feta, però quan ve una família i et dóna les gràcies per haver acompanyat i ajudat a morir dignament una persona, això no té preu. Aquesta crec que seria la clau de tot plegat.