“La recerca la paguem entre tots i ha d’arribar als hospitals”

Si encara existís un certamen del tipus de ‘Mataroní de l’Any’, Adrián Villalba seria un bon candidat. Aquest brillant investigador mataroní porta anys vivint a París. Fa un any va rebre un important premi de bioètica de Grífols i ara és notícia perquè ha publicat un llibre que promet tenir recorregut. És un volum lògicament de divulgació amb una de les editorials més grans de l’Estat, Almuzara.

A ‘Explorando la medicina del futuro. La ciencia de la esperanza’, Adrián Villalba parla teràpies experimentals des del coneixement directe. Villalba busca poder publicar el seu llibre en català i es mostra convençut que la investigació és l’esperança d’una medicina millor en un futur que ja està arribant. Ha atès a Capgròs des de la capital francesa.

• El llibre d’Adríán Villalba es pot comprar aquí

Com arriba un mataroní a viure a París i a escriure aquest llibre sobre les teràpies de futur en medicina?
Vaig fer la meva tesi de doctorat al Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (Can Ruti), on tractàvem de desenvolupar una teràpia combinada pel tractament de la diabetis tipus 1 en ratolins, malaltia que pateixo. Just quan acabava la tesi, al 2020, Europa finançava un projecte a 5 anys (anomenat ISLET) on científics liderats per diferents països tractarien de desenvolupar una teràpia basada en cèl·lules mare per tractar la diabetis tipus 1 en pacients. Em van seleccionar al grup que es troba a París per treballar en aquest projecte i ja porto tres anys a França, on estudiem com es desenvolupen les cèl·lules que produeixen insulina als pàncrees de fetus humans per tractar de generar aquestes cèl·lules al laboratori i trasplantar-les a pacients.

Sempre he estat molt implicat en el món de la divulgació. Considero que els científics hem d’allunyar-nos del prototip d’intel·lectual que viu aïllat a una torre de marfil. La gent té ganes de saber què s’està investigant i nosaltres tenim la responsabilitat de transmetre aquest coneixement. Al 2021 vaig coordinar un llibre de divulgació titulat GENES amb Almuzara, una de les editorials més grans de l’Estat, i després de l’èxit de vendes i crítica vam parlar de publicar un altre llibre. Quan em van preguntar quines idees tenia sabia que necessitava parlar de les teràpies experimentals, que ja existeixen en assaig clínic, però que encara necessitaran anys d’estudi i perfeccionament fins arribar als hospitals.

Quines són les teràpies mèdiques més impressionants i revolucionàries que explores en el llibre?

La que més em va impactar és la història de Kris Boesen, un jove americà que va quedar tetraplègic degut a un accident de trànsit. Va ser transplantat amb unes de medul·la espinal generades al laboratori i ara ha recuperat parcialment la mobilitat. Encara es troba en cadira de rodes però ha passat de no poder moure cap extremitat a pujar vídeos al Youtube jugant a videojocs o fent peses. Un altra cas molt visual és el d’un nen de vuit anys que patia una malatia rara, epidermòlisi bullosa, per la qual la pell se li queia pràcticament a tires. Amb edició genètica uns metges han estat capaços de substituir la mutació que patia al gen del col·lagen i fer créixer un metre quadrat de pell al laboratori. Després del transplantament aquesta pell s’ha comportat com si fos l’original, creixent al mateix ritme que la resta del cos d’aquest noi i sense cap efecte secundari. 

Com veus el paper de la modificació genètica de bacteris en el tractament del càncer?

El càncer és un conjunt de malalties sovint molt diferents les unes de les altres, tot i que les reunim sota el mateix nom. Avui dia és la família de malalties que més s’investiga i on trobem un ventall més gran de possibilitats terapèutiques. La modificació genètica de bacteris consisteix en modificar el seu genoma, ja sigui canviant els seus propis gens o afegint d’altres, per tal de destruir les cèl·lules tumorals. Crec que encara és una de les teràpies que es troba més lluny de la clínica, d’entre les que esmeno al llibre. La he inclòs perquè trobo fascinant la idea de modificar organismes vius, com són els bacteris, amb la finalitat de dirigir-los a un lloc específic de l’organisme i alterar el funcionament de les cèl·lules (en aquest cas les tumorals). Aquest argument s’ha explotat en llibres i pel·lícules de ciència ficció fa vint anys, i avui ja som capaços de fer-ho al laboratori encara que sigui de forma experimental. És increïble com el coneixement científic permet aprofitar les eines de la natura pel nostre propi benefici terapèutic.

Estoy muy contento de anunciar que esta semana llega a las librerías "EXPLORANDO LA MEDICINA DEL FUTURO", de @AlmuzaraLibros.

Un viaje al futuro de la medicina a través de numerosos ensayos clínicos y terapias prometedoras. La medicina del mañana ya ha nacido y te lo cuento aquí pic.twitter.com/9kh84LDoK4

— Adrián Villalba (@villalbaciencia) October 11, 2023

Com pots resumir les implicacions mèdiques i ètiques del "bébé de disseny" mitjançant edició de l'ADN?

Quan parlem de nadons de disseny el primer que se’ns ve al cap és un escenari futurista on podem escollir el color dels ulls o del cabell dels nostres fills. Això no té pinta de passar, però ja podem escollir per Diagnòstic Genètic Preimplantacional quins embrions s’implantaran en una sessió de fecundació in vitro. Avui dia només ho tenim permès per identificar mutacions conegudes, com la trisomia del cromosoma 21 que causa la Síndrome de Down. Ara podríem anar un pas més enllà i corregir algunes mutacions directament a l’embrió, amb la tecnologia de modificació genètica. Queda temps per millorar la tècnica i assegurar-nos que es pot utilitzar de forma segura. Però obre la porta a plantejar-nos si vol eradicar algunes mutacions que causin malalties a les futures generacions. En el llibre no entro en la qüestió ètica, si és o no desitjable fer-ho. Però trobo que és important estar informat sobre la tècnica i les seves possibilitats per prendre la millor decisió possible a nivell de població i el que volem per les futures generacions.

Parles de la "biologia DIY" en el llibre; quines preocupacions planteja aquest moviment?

La preocupació principal que hi ha sobre el terme DIY (Do It Yourself, fes-lo tu mateix) és el risc d’escapar de la regulació. Els organismes que s’encarreguen de dissenyar i produir teràpies, com pot ser un laboratori públic o d’una farmacèutica, està regulat segons la legislació vigent i totes les etapes de la manufactura de fàrmacs està controlada i subjecte a moltes proves de qualitat. En el moment que això es vol traslladar a l’àmbit personal, i qualsevol persona sense prou coneixement pot fer-ne ús, existeix el risc d’aconseguir usos no desitjats pel comú de la societat.

Quins desafiaments creus que enfronta el camp del MedTech (Tecnologia Mèdica)?

Avui dia tenim robots que poden fer microcirurgia i fins i tot es poden dur a terme operacions on el cirurgià es troba a l’altra punta del món. Per cirurgies molt fines, com alguns càncers de pròstata, el futur està en aquestes màquines. El desafiament més gran que enfronta aquest camp és abaratir la producció d’aquestes màquines per fer-les més assequibles i que arribin al màxim número d’hospitals.

Com creus que la intel·ligència artificial ha transformat la investigació mèdica i l'atenció al pacient?

Al llibre explico un cas molt interessant: com una intel·ligència artificial és capaç d’analitzar mamografies amb molta més precisió que qualsevol metge. L’Institut del Càncer dels EU creu que el 20% dels càncers de mama es diagnostiquen tard, amb el que això implica per la supervivència dels pacients. Això no vol dir que el paper dels radiòlegs s’hagi acabat, són fonamentals per confirmar els diagnòstics i realitzar les proves. Tot i així, amb les eines actuals com la mamografia sabem que la IA pot jugar un paper clau en la interpretació de les dades: tant diagnosticant casos que escapen a l’ull clínic com descartant falsos positius (pacients sans diagnosticats erròniament).

Parles de l'esperança com a recurs mèdic; què voldries que els lectors aprenguessin sobre aquest tema?

Més que un recurs mèdic crec que ha de ser un recurs social. Hi ha molta feina darrera de les teràpies que avui dia es porten a terme en assajos clínics. Poden passar vint anys des de que un investigador fa una troballa fins que aquesta es materialitza en un fàrmac. L’objectiu d’aquest llibre és ensenyar que la recerca no es troba de mans plegades, que hi han moltíssimes teràpies ara mateix que s’estan provant de forma experimental i que tenen moltes paperetes d’arribar als nostres hospitals en un futur. Aquest és el recurs que hem de valorar i recolzar si volem tenir esperança com a societat, el de la recerca.

De tot el que planteges al llibre, què és el que més aviat podrà percebre un pacient normal i corrent del nostre sistema sanitari?

Al primer capítol parlo dels tests genètics, com amb una prova d’ADN podem saber si som bons candidats o no a rebre un fàrmac determinat. Això ja existeix per alguns fàrmacs però cada vegada tenim més informació sobre la interacció entre unes teràpies i uns gens determinats. Crec que no estem gaire lluny de veure això de forma automatitzada als hospitals o fins i tota ambulatoris.

Fins a quin punt planteges escenaris distòpics? Què hauria de canviar per anar per alguns dels camins que planteges?

Cada capítol d’aquest llibre comença amb una història real, moltes vegades fins i tot amb els noms i cognoms dels pacients, però hi ha un capítol on la història és inventada. Al capítol de medicina reproductiva tracto el tema dels gàmetes artificials, òvuls i espermatozoides generats a partir de cèl·lules mare. Això no ho podem fer encara amb cèl·lules humanes però ja s’ha aconseguit amb ratolins. D’aconseguir-se, l’horitzó reproductiu s'expandeix molt més enllà dels límits actuals. Dones post-menstruals, parelles del mateix sexe... tots ells són candidats a reproduir-se biològicament amb aquesta tècnica. Crec que tard o d’hora aquest escenari també arribarà a la medicina reproductiva actual.

Quina és la teva visió personal sobre com evolucionarà la medicina en els propers anys?

Crec que la medicina té una vessant social i política prou important com per anul·lar totes les prediccions que es puguin fer basades en el coneixement científic actual. Al pròleg precisament comento això. Hem d’esperar que tots aquests avenços científics arribin als hospitals quan anem a demanar visita al CAP i ens donen vita d’aquí dos mesos? Seria una llàstima que no podem gaudir dels recursos científics que hem pagat amb els impostos de tots perquè a l’hora de gestionar i repartir els recursos que tenim som incapaços de fer-ho. M’agradaria que aquest llibre també serveixi per adonar-nos del valor que té la recerca en les nostres vides i com hem d’exigir als dirigents polítics que li donin suport i lluitin perquè sigui una eina fonamental en la construcció del nostre futur.