Diferències entre el part fisiològic i l’induït

“Sempre és millor el part que tingui menys intervenció per a la dona i el nadó, però depèn de molts factors; la situació i els riscos previs, els desitjos de la dona o l’evolució del propi part. A l’Hospital de Mataró intentem treballar amb la mínima intervenció possible, però quan hi ha situacions de risc o complicacions durant el part hem d’intervenir.” És Mireia Monllau, llevadora de l’hospital de la capital del Maresme.

A grans trets, podríem distingir entre el part fisiològic i el part induït: “El fisiològic esdevé de manera espontània i sempre és via vaginal. Acaba amb la mare i el bebè sans. És el part que recomanem, sobretot en dones de baix i mitjà risc. En alguns casos pot ser que s’estableixi algun factor de risc durant l’embaràs. Aleshores estaríem parlant del part induït.” Factors de risc ho podrien ser, per exemple, que el bebè no estigués creixent correctament perquè la placenta ja no l’alimenta bé, que la mare fos diabètica i no la tingués ben controlada o que es trenqués la bossa perquè, en aquest cas, quan passen moltes hores augmenta el risc d’infecció. En aquests casos, doncs, ens n’aniríem cap al part induït: “Utilitzem medicació per a provocar contraccions i que la dona tingui un part vaginal.”

El part, doncs, pot ser vaginal, però també es podria practicar una cesària: “Una cosa és com comença i l’altra com acaba”, apunta Monllau. “El part normal no comporta cap tipus d’intervenció. En alguns casos, però, cal utilitzar instruments com el fòrceps, la ventosa o les espàtules perquè alguna circumstància que es produeix durant el part així ho requereix.” Això seria, en llenguatge tècnic, un part distòcic. La cesària va un pas més enllà: “el bebè no acaba de passar pel canal de part i aleshores s’ha d’intervenir amb una cesària de recurs. També es poden programar en cas de risc previ.”  

A banda de tot això, quan el part és natural ho pot ser sense analgèsia o es pot aplicar epidural per minimitzar el dolor durant el treball i l’expulsiu. Això ja és una elecció molt particular.

Dades sobre els tipus de parts

El darrer informe de salut perinatal publicat pel Departament de Salut de la Generalitat, que data del 2018, assenyala que un 62,4% dels parts van ser vaginals i un 27,2% per cesària. També recull que un 10,2% van ser instrumentals (amb ventosa o fòrceps) i el 0’2% de natges. Cal destacar que pocs centres hospitalaris estan preparats per atendre parts de natges i en molts casos són naixements que acaben en cesària.

Del mateix document es desprèn que en els darrers anys el percentatge de cesàries s’ha mantingut força estable a Catalunya. Si bé durant la dècada del 1993 al 2003 aquesta xifra va créixer progressivament del 22,8 a gairebé el 28%, des del 2004 al 2018 el percentatge ha variat poc, assolint un pic el 2013, quan el 31,8% dels parts van ser per cesària.

Si ens fixem en la titularitat de l’hospital on van tenir lloc els parts, veiem que en l’àmbit públic el 67,3% dels parts van ser vaginals i el 23,2% per cesària. Els percentatges varien a la privada, on el 49,7% van ser vaginals però les cesàries s’enfilen fins el 37,4%. Les dades les completen, en tots dos casos, els percentatges dels parts instrumentals i els de natges. Si ens fixem en els parts domiciliaris (parir a casa és una altra de les opcions) guanyen per golejada els vaginals, gairebé al 95%.

Per edats, el darrer informe de salut perinatal publicat pel Departament de Salut de la Generalitat assenyala que entre les mares de menys de 20 anys, més del 76% dels parts van ser vaginals, el 14,1% cesàries i el 9,3% instrumentals. Entre les mares d’entre 20 i 34 anys baixa el percentatge dels parts vaginals fins al 65,3% i pugen les cesàries fins al 23,6 i també incrementen lleugerament les intervencions instrumentals. En les majors de 35 anys el creixement de cesàries és encara més elevat, de gairebé 10 punts respecte la franja d’edat immediatament més jove, fins al 33,1%. Els parts vaginals entre les mares de més de 35 anys van representar un 57’3%.