Postres de músic: un comodí infal·lible

L’hora de les postres, en un restaurant, pot ser sovint un d’aquells moment d’elecció que acabi per convertir-se en un petit maldecap. Maldecap menor, que s’entengui. Estem entaulats, estem bé, portem un plat i el tall fent giragonses pel duodè: no estem malament sinó tot al contrari. Passa amb les postres, però, que mentre a casa ja venen marcades (per la compra, pel que hi ha) quan fem el tec fora de casa és el segon moment de mullar-se.

El moment de les postres, d’escollir-les, és tota una dimensió nova en el ritual de l’àpat compartit. Hem vist la planta baixa i hem pujat a dalt, abans. Ara anem-hi de cara i pugem un pis més: siguin golfes o terrat. Sovint, de fet, es reinicia el cerimonial de consuetud. Una altra carta o la mateixa oberta pel final. I de nou un nombre variable d’opcions. Potser n’hi ha de la casa i d’altres de genèriques. I val la pena atinar l’orella perquè sempre allò que ens diguin que hi ha i no estigui anotat al paper tindrà l’encant de l’ocasió. Però tornem-hi, torna a ser moment d’escollir i com dèiem abans l'intringulis ens pot resultar empipador.

A l’hora d’escollir postres hi ha conveniències, preferències i comodins. Conveniències són les argumentacions revingudes que ens ressonen endins o verbalitzem: “si hem carregat abans ara quelcom lleuger” seria l’exemple més estès. Per preferències cal concretar poc: el teu gelat preferit, la primera fruita de temporada (bon any sigui de bé!) o aquell pastisset que, precisament, goites de demanar sempre que n’hi ha. És el tercer àmbit, el dels comodins, que avui ens aturarem. Perquè són sovint segons i terceres eleccions, sí, però hi ha dies que mereixen protagonisme i avui és un d’ells per a un dels seus il·lustres jugadors de plantilla. Parlem de les postres de músic.

Rònegues, si es vol, però venen tant de gust!

El darrer cop que vaig anar a dinar fora, en un restaurant del Passeig Marítim conegut pels seus arrossos, el qui tenia davant per davant va escollir postres de músic. Ell ho va fer com nosaltres ho podem fer. Res més li va fer el pes o vés a saber el què, perquè sovint sembla desmenjat: es diu el pecat però no el pecador. Sembla que per la simplicitat extrema, per un concepte quasi rònec de postres com és el dels fruits secs i el gotet de moscatell o vi bo, les postres de músic puguin semblar una elecció de segones. I no. Són un comodí però sempre fan el pes.

Heus aquí la cosa més senzilla del món. Per què complicar-s’hi la vida, sempre? Les postres de músic deuen el seu nom, pel que es veu, a que eren una manera ràpida de prendre quelcom, un xeflis sobrevingut per als músics que tocaven i que no tenien temps d’entaular-se. La ignorància sobre si això és real o més fals que un duro sevillano és absoluta, però quedin escrites totes dues coses. El que se’n diu i l’escepticisme que ens genera.

M'apunta un bon amic, que no és desmenjat sinó tant llegit i culte com panxa-contenta que falta l'altre nom de la cosa. Ell, convertit pràcticament en activista d'aquestes postres, reclama ressenyar l'altre nom amb el que es coneix al "músic": Grana de capellà. I és cert, si en veieu d'anunciada heu de saber que és el mateix. Es diu que el nom ve de quan les famílies de bé feien convidar al capellà (o a l'alcalde, o al metge, parlem d'abans quan la divisió dels poders venia a ser aquesta) a treure el ventre de pena i fer-la petar. Les tardes d’hivern els oferien un plat de fruits i una mica de vi dolç, d’aquí el seu nom.

Ganyips amb copeta

En un platet de postres, per fer-hi “el músic” que és l’abreviació corrent del genuí “postres de música” hi posarem tot de ganyips. Fruits secs, vaja. Que si anous, avellanes i ametlles, sobretot. Ja que en prenem amb protagonisme propi, a aquestes alçades, molt millor si són de bona qualitat de procedència o ben torrades. Però el fet és que aquests ganyips, als que sovint afegim alguna fruita dessecada com figues, dàtils o orellanes ve presida amb caràcter escènic central pel gotet. Per les gotes.

Les dels músics són unes postres amanides, amb vi bo, moscatell o vi ranci. Del de la casa que se sap que és bo. Poquet, que no es tracta de sortir-ne escaldat, però no estem parlant d’un xarrupet. El got xic i alt, que sempre ha respost al nom de “cavallitu” o la copa menuda són les presentacions més usuals tot i que també hi ha restaurants que, per donar-li encant encara més tòpìc, fan sortir una mena de porronets que semblen de mentida per mida i raig menut.

Fruits secs i una copeta. No cal pas anar a un restaurant per fotre-se’ls, podem pensar amb raó. I potser les postres de música poden sortir a taula. Podem adquirir-les com a hàbit per als àpats generosos que s’allarguen, fins i tot complementari a unes altres postres per practicar allò que resa que en la varietat també hi ha l’alegria. Sigui al vetust menjador que ens acollia després de l’arròs quan vaig fer la foto o en qualsevol altre racó que hagin sortit, quan les postres de músic han comparegut han resultat infal·libles. Cal cuidar la classe obrera del tercer torn de dinars i sopars. Demanem sempre que calgui aquest comodí.