Peres de Sant Joan: aprofita, que no duren!

Es diuen peres de Sant Joan però pràcticament que quan arriba la festa del solstici d’estiu aquestes ja han fet figa (en sentit metafòric, s’entén). Una de les fruites de temporada del mes de juny més especials de totes, sobretot per fugisseres, són aquestes peres petites, robustes, carnoses i bones que sempre s’han associat al sant baptista.

El nom, en aquest cas, fa la cosa o si més no la feia. Anem a les fonts, que en aquest cas és la plaça. Hi trobo les peres de Sant Joan quan tot just despunta el juny però el desgarriat amb el calendari fruiter en aquest cas sóc jo. El professional em diu “ja és això, les peres s’han avançat del tot”. Avançat de què? Doncs de la festa del 24 de juny. Si la consuetud les associava a la segona meitat del sisè mes de l’any, entre el canvi climàtic, els hivernacles i el sursum corda ara ja hi són a inicis de mes i, amb el to més baix de consell que saben fer tots els paradistes quan busquen complicitat però no esbombar massa res, la consigna és clara: “aprofita, que no duren!”.

Les peres de Sant Joan són de les primerenques, una mena de prefaci de la temporada dels exemplars més clàssics que semblen creades per refrescar-nos els mesos més xafogosos. Són d’una mida petita que, si fossin peixos, pensaries en si collint-les estàs fent alguna il·legalitat. Però no. Són així. Són petites i m’atreviria a dir que juganeres. Semblen de joguina, mida de mos, com unes postres. Una mena de bombó de fruita. Cridaneres per la mida i especials perquè es coneix que no duren: quan arriben a plaça o a la botiga i les veus és normal que t’hi acabis atansant. Tenen bona premsa.

Per la seva mida petita un gairebé que podria fabular amb què va ser la pròpia natura les que se les va haver d’inventar per fer colzes enmig de l’alta temporada de fruita dolça i menuda. Si fossin creades per un inventor, les peres de Sant Joan serien un antídot reivindicatiu de la pera en temps de prunes de rovell d’ou, cireres, maduixes, nespres o albercocs. Un “o ens escalfem tots o l’estufa va al carrer”, que diria en Lopes de Plats Bruts per no fer la dita masclista més comuna de la prostituta i el riu. 

Dolces, petites, d’un sol mos

Com que de petit les recordo amb fruïció, com tot el que no durava i era d’un sol dia, les peres de Sant Joan sempre em van semblar una cosa excepcional en tots els sentits de l’adjectiu. Una mena d’artifici fruiter, molt fràgil perquè no aguanta el pas del temps ni sap (o potser no vol) allargar la temporada. Que pràcticament exigeix queixalar-la fins i tot per aquells que les peres grosses preferim pelar-les bé. No conec ningú que se la peli (ep: seguim parlant de les peretes) però segurament hi ha fent per a tot. En tot cas diria que en la fermesa rugosa i enganxada de la pell hi ha una de les claus del seu gust.

La carnositat és més contundent que les peres de temporada i per fora tenen un verd sovint poc reforçat, amb un toc més groguenc al cap dels dies, fet pel que la peça és propensa a alguna taca o maca: no siguem llepafils que llavors seran més bones. Envermelleixen quan maduren pel que el punt òptim és una mena de de difuminat entre els tres colors. Costa trobar-lo: però quan l’enganxes la recordes, aquella pera. Per contra, si la mengem verd ens pot arribar a semblar massa dura de textura i d’un gust més insuls. 

Costa trobar-los el punt perquè com si sentissin de lluny els primers petards o els missatges creuats de telèfon mòbil “què fem aquest any per Sant Joan?”, les peres homònimes reculen ràpid i es fan malbé. És probable que si estem de revetlla tardem tot un any a tornar-les a entomar. Voldrà dir que torna a ser just i recuperem unes peres úniques i especials que paga la pena d’esperar tot l’any.