El futbol és un constructor d’imaginaris col·lectius i qualsevol aficionat local de ben segur que relaciona el nom d’Abel Mourelo a una etapa emblemàtica. Ell va ser l’entrenador d’un dels millors juvenils de la història del CE Mataró. D’això ja ha passat gairebé una dècada i ara, després d’experiències trepidants a Lleó, Reus o al Japó, Mourelo ha tornat a casa amb una mirada futbolística més profunda però amb la mateixa passió que sempre l’ha caracteritzat.

En què no ha canviat Abel Mourelo durant aquests anys?

L’amor, la passió i la il·lusió per aquest joc. En això sóc el mateix. Com deia Charles Bukowski, "troba allò que estimes i deixa que et mati." Jo moriré en un camp de futbol.

En què ha canviat Abel Mourelo durant aquests anys?

La meva visió del joc és molt més àmplia. Des d’un punt de vista ‘micro’, més individual del jugador, però també des del vessant col·lectiu, ara comprenc millor la lògica interna del joc. Això és un viatge continu. D’altra banda, també he crescut en la gestió de les persones, en el tracte amb el jugador. Abans pensava que jo guanyava partits, però el futbol és dels jugadors. Els entrenadors som ‘possibilitadors’.

Qui t’ha ajudat a ampliar la teva mirada futbolística?

Sobretot tres persones en concret. Rubén de la Barrera (va coincidir amb ell a la Cultural Leonesa i ara entrena l’Al-Ahli Doha del Qatar), Óscar Cano (aleshores director esportiu de la Cultural i actual entrenador del Castelló) i Xavi Bartolo (va treballar amb ell a Reus).

A Reus vas patir una experiència fallida a nivell de gestió de club que va afectar la vostra feina a la banqueta.

Sí, però allà també hi vaig viure moments molt enriquidors. Durant aquells sis mesos vaig tenir la sensació que portava a Reus mitja vida. La categoria humana de la gent del club era espectacular. Vaig arribar allà i em vaig sentir de la família des del minut zero. Els problemes econòmics ens van obligar a transformar-nos en altres aspectes. La gestió emocional del conflicte va guanyar pes i aquí Xavi Bartolo (el primer entrenador) es va comportar de manera exemplar. Una gestió humana de ‘10’. Es va convertir en entrenador, psicòleg, portaveu i cap de premsa del club, president… gràcies a ell l’equip va competir fins on el van deixar.

A Lleó, en una etapa anterior a la de Reus, vas treballar en un club amb tradició i en una ciutat espanyola important, també dins del mapa esportiu de l’Estat. L’exigència era superior i, en aquest sentit, també ho va ser l’aprenentatge futbolístic?

Va ser un context molt més exigent perquè Lleó és una ciutat de futbol i la Cultural portava 23 anys sense formar part de les categories professionals. La primera temporada va ser perfecta en tots els sentits (ascens a 2ª Divisió inclòs), però el més important va ser veure qui érem quan començàvem la temporada i en què ens havíem convertit quan l’acabàvem. Aquest procés va ser meravellós. Érem persones i entrenadors totalment diferents. Després, a nivell de joc, Rubén de la Barrera és talent pur. Estem parlant del millor entrenador dels propers anys. Segur. Té uns coneixements brutals i una facilitat enorme per llegir, interpretar i avançar-se a allò que passarà.

Ara has renunciat al teu contracte amb el Tokushima Vortis per tornar a casa. Has viscut mitja temporada al Japó. Com vas anar a parar a l’altra punta de món?

Em va trucar l’entrenador de l’equip, Ricardo Rodríguez. Ens havíem conegut a Lleó. Es va vendre com un entrenador pioner del futbol de posició al Japó, però a la pràctica vaig veure que no era ben bé així…

Com ho vas veure?

Si una cosa he après al Japó és que no pots jugar al concepte. Entrenar i jugar al concepte fa que els jugadors estiguin més pendents d’executar que no pas de jugar. Paco Seirul·lo diu que això seria com parlar sense utilitzar la ‘a’. Què fas per parlar sense utilitzar la ‘a’? T’has de parar a pensar. Entrenar o jugar al concepte és això. T’acabes oblidant del joc. El més important és que, durant la setmana, el jugador no senti que està entrenant. El jugador ha de sentir que està jugant.

El jugador japonès és molt sistemàtic. Això que m’acabes d’explicar és encara més important en personalitats futbolístiques com aquesta?

Totalment. Ells fan allò que tu els hi dius. Tècnicament són molt bons, però tenen pendent el pas de la interpretació del joc. Han de sentir que estan jugant ells i no pas executant ordres de l’entrenador. A banda d’això, el jugador japonès generalment és poc competitiu. Dins d’un partit se’n poden jugar deu. Cada gol d’un dels equips canvia la pel·lícula de manera increïble. Tenen unes desconnexions mentals i competitives terribles. En aquest punt cal trobar l’evolució del futbol japonès.

Com ha sigut la teva relació amb els jugadors de l’equip?

M’he sentit respectat i escoltat. Seguien amb interès les meves explicacions i tinc la sensació que els he ajudat a veure més coses sobre el camp. Ens hem acomiadat amb grans abraçades. Al Japó m’he adonat que tinc carisma.

Quan llegeixes o sents Club Esportiu Mataró, què et passa pel cos?

Moltes coses, i totes molt boniques. Quan sento Mataró o Camp del Centenari, o com n’hi dèiem nosaltres en aquella època, Anfield Padrós, em ve al cap una cosa que em va dir el meu fill: "papa, per què no tornes al Mataró? Mai t’he vist tan feliç com quan estaves al Mataró." Jo sóc entrenador de futbol gràcies al Club Esportiu Mataró.