Capgròs
Que Mishima vingui al Clap de Mataró (divendres 24 de març, dins del Curtcircuit) gairebé que ja es pot començar a considerar tradició. David Carabén és el cantant i compositor d’un dels grups més respectats de l’escena catalana, amb un públic més que fidel i 23 anys de trajectòria basats en un rock de lletres sofisticades i emocionals. Mishima està en forma, el 2022 va presentar el disc ‘L’aigua clara’ i arriben ara a la fase de desplegament de la gira on toquen als seu espai natural: les sales. De la importància d’aquestes, del propi Clap i de Mishima n’hem parlat amb el propi Carabén.
MISHIMA + MAR PUJOL
- Dia: Divendres 24 de març
- Entrades anticipades: 18€ - Taquilla: 20€
- Horari: 21.00h
- Espai: Sala Clap
- Les entrades per Mishima a Mataró es poden comprar aquí
‘L’aigua clara’ és un disc fill dels anys de la Covid. El de gestació més llarga?
El 2017 traiem l’ara i res i va molt bé, funciona fantàstic. El 2019 ens comencem a plantejar de preparar l'àlbum però ens n’adonem que és el nostre 20è aniversari, que no ens podem aturar just llavors amb tot el que implica. Ens decidim a publicar un disc en directe, ens va molt bé i s’allarga. Entrem el 2020 i quan ens havíem de tancar per fer el disc esclata la pandèmia i el confinament i ho trastoca tot. El confinament va bé per concentrar-se en la feina creativa però alhora com que s'allarga molt en el temps la incertesa, no aconsella en cap moment treure el disc. Fins que no s’aclareixi la situació ens ho prenem més amb calma. I finalment el 2022 publiquem. I va molt bé. Quan surt un disc, els primers 10 concerts són fonamentals. És quan saps que t’hi podràs seguir guanyant la vida.
La gira del 2022 va molt bé. El segon any de gira, aquest 2023, ja deu anar tot més rodat.
Ens passa amb les gires com el món editorial, que treu una primera fornada de llibres de portada dura i després ja en fa una segona en format butxaca. La primera part d’una gira consisteix en presentar en grans teatres, festivals, esdeveniments i la segona ronda és més de proximitat. Fas gira de sales, tens relació més intensa amb el públic i és el que ens agrada. Som una banda que guanya enters en la proximitat més que no pas a l’aire lliure o en festivals. Guanyem en la sala perquè som una banda de rock i és quan ens ho passem més bé. Pel tipus de cançons que fem, la gent se les aprèn passat un temps, fa falta temps per digerir-lo… i és molt agraït. El públic ha canviat molt després de la pandèmia, de generació o de costums. Estem veient que la gent està molt per anar a grans directes però a la sala encara no.
Reestrenareu La Paloma i mai heu deixat de fer sales. Per què?
Cal reivindicar les sales. La gira té el propòsit de reivindicar-les, és un bon moment per enarborar les sales perquè fan molta falta. És en el circuit de sales on hem crescut, és on creixen les propostes interessants. No només formen a bandes sinó que també formen a públic. El públic que va per costum a una sala és després més exigent i sofisticat que no pas qui va a grans esdeveniments on el 70% de la música que sona és pregravada o hi ha grans focs d’artifici però no se sent gaire bé. Una sala és una caixa de ressonància que s’afina a base de concerts. La relació entre una sala i el seu públic és una tradició que no s’ha de perdre.
El Clap de La Casa de la Música de Mataró us el coneixeu molt bé, com el valoreu com a sala?
Amb el Clap ens passa com la Zero de Tarragona, l’Stroika de Manresa o la Nau de Granollers, per posar exemples. Tenen uina entitat pròpia que no depèn de nosaltres… al Clap hi ha tocat tanta gent que gairebé és un privilegi formar part d’aquesta història. Saps que ja hi va gent i és una sala de rock amb tots els seus atributs com pot ser la Sidecar, també. Acabes deduint que, en efecte, per nosaltres Mataró és el Clap.
Una de les característiques vostres és que les cançons representen moments i emocions que van i venen i adquireixen matisos diferents amb el temps. És buscat?
La meva tècnica de compondre cançons inclou no tenir del tot resolt allò del que parla la cançó, a vegades. Hi ha cançons d’una escena i en sóc el narrador, però en la majoria m’agrada més explorar sensacions i significats no resolts i que la música fa a la seva manera,. Quan la música resol coses obre les portes a moltes situacions, per tant vull que les cançons quedin obertes perquè em segueixin cantant a mi. Una cançó resolta i tancada té tots els números per acabar aparcada. Crec que tenim un estil que acabem arribant a la gent en moments molt diferents. Hi ha cançons que toquen el timbre i d’altres que ho faran més endavant. Aquesta és la meva principal afició i el que m’agrada més dels artistes.
El tens present al públic a l’hora de compondre? El què interpretaran o com ho rebran?
En el moment de compondre no. No sóc tan sofisticat per fer-ho. Evidentment transformo les maneres de compondre d’acord a la meva vivència interior. Les cançons del darrer àlbum estan molt empaltades del confinament i del canvi de sensibilitats però en el públic hi penso d’una manera més explícita quan les hem de dur al directe o a l’hora de muntar el bolo, no abans.
A cada disc nou, els periodistes sempre diem el mateix de vosaltres. Que si la maduresa, que si les lletres acurades. Heu pensat mai en res més gamberro o destripat?
El xulo de ser músic és que ho pots fer cançó a cançó. N’hi ha de jugar i n’hi ha de solemnes per entendre quelcom de la teva ànima. Hi ha cançons estripades i d’altres més elaborades. Al final el que hi ha és tots els colors emocionals. Pots voler-te escapar de tu mateix o obrir-te en canal. I aquí és on hi ha el destrip, si n’hi ha d’haver.
Manel acaba d'anunciar una aturada indefinida. És un grup amb força paral·lelismes amb vosaltres. Us esteu quedant sols, generacionalment?
No ens sentim sols. Manel s’estimen molt, han estat molt feliços, ha estat una de les excepcions de la norma perquè els hi ha anat de fàbula des del primer dia pel talent i la capacitat de connectar. El difícil en una banda és aguantar perquè sempre hi ha situacions de desajust entre les vides de cadascú. Una banda és un equip. Al llarg de 15 anys la gent canvia molt i és difícil mantenir-se plegats. Nosaltres estem en crisi permanent: ens estimem, ens entusiasmem, ens enfadem i hi tornem..
L’escena musical en català està en un moment d’efervescència i canvis, amb la puixança de l’escena urbana. Com ho viviu?
Com sempre, cada 10 o 20 anys, els estils canvien de forma radical i un artista agafa el que li interessa de la nova brisa i descartar el que no. Això és el que explica l'èxit o el fracàs d’una banda: si es manté fidel o si va canviant segons la tendència. Cada banda troba el seu moment i en la mesura que trobi públic pot anar certificant la seva trajectòria.
Comentaris