'Yo soy de Villa'

El meu poble d’origen, Alhucemas, situat al nord-est del Marroc a 150 km de Melilla, va ser una construcció espanyola. Abans del 1925, any del desembarcament de les tropes espanyoles a la cala de la Cebadilla, Alhucemas no existia. Era un sorrall que es deia Taghzuyt (oasi), rodejat de muntanyes, boscos, cales verges i camps de civada.

Va ser pocs anys després d’haver-se dut a terme la dita “pacificació del Rif” amb la sufocació de la resistència rifenya al colonialisme espanyol, que grups de persones procedents de diferents indrets de l’Estat Espanyol, empesos per la pobresa i la misèria van venir per instal·lar-s’hi.

Al principi es van muntar campaments en les cales del poble. Les primeres cases que es van fer eren per allotjar als militars. La resta de civils que van anar venint van muntar barraques amb lata. De mica en mica, es van anar substituint les barraques amb cases de maçoneria. Però no tothom va poder tenir-ne. Molta gent va seguir vivint en barraques fins a la tornada.

Tot un poble es va anar configurant i engrandint a mesura que arribava més gent: carrers, barris, edificis i de mica en mica, es va anar forjant tota una vida econòmica, cultural i social. Li van donar al poble el nom de“Villa Sanjurjo” en honor al general que més va destacar en el desembarcament. Però en deien senzillament Villa, tal com en diem encara ara.

Com que la població era de diferents procedències de l’Estat Espanyol, cada grup celebrava les festes pròpies de la seva identitat d’origen: falles valencianes, les corrides de toros, novillos de Jerez de la Frontera, les revetlles de Sant Joan,…

Part de la toponímia d’Alhucemas encara és testimoni d’aquest passat no gaire llunyà: noms de cales com la Cebadilla, el Quemado, la Cala Bonita, monts com el Malmusi, el Morro Viejo, el Morro Nuevo,…noms de barris: el barrio obrero, el barrio Román, …altres llocs com el Mirador, el Miramar, el Varadero, el Matadero,….encara són vigents i en ús. Edificis (encara que molts es van malauradament destruir), el parlar de la població rifenya molt influenciat per l’espanyol, el català i la resta de parlars de la península…tot això demostra l’empremta de la població que durant dècades va viure-hi.

Però Alhucemas/Villa, també ha deixat una empremta molt i molt gran en aquesta població que un dia la va haver de deixar com si no res, “durante las vacaciones de Semana Santa de 1956, aquí, el altavoz del gobierno nos anunciava que Marruecos era independiente y que Villa Sanjurjo se llamaría en adelante Al-Hoceima”. (Juan Román, Fragmentos de una conversa contínua sobre Alhucemas, Ayuntamiento de Melilla, 1994, p 36-37).

L’impacte de la notícia va ser dramàtic. Ningú obligava als villans a abandonar Alhucemas. No hi va haver cap expulsió ni oficial ni popular llevat de l’acabament progressiu del poder polític i militar espanyol. Però la por del que potser vindrà i el discurs oficial espanyol que cridava a abandonar el territori que ja era marroquí impulsava la població espanyola a emprendre el camí de la diàspora.

Molts tornaren, van haver de vendre a preus molt baixos les seves cases, les seves propietats i negocis. No sabien massa on ni com començar de nou. No arribaven a assumir com deixar enrere tota una vida: naixements, casaments, morts, festes, temporals, records de la guerra civil…per començar de nou.

Alguns encara s’hi van quedar durant molts anys després de la independència abans de decidir emigrar. Sí, emigrar perquè ja no se’n recordaven del que era Espanya o senzillament ni tan sols hi van néixer.

D’altres van decidir quedar-s’hi fins a la seva mort, com Juan Román Sempre, escriptor, escultor i fotògraf que coneixia a fons el Rif i la seva cultura. No ho va dubtar ni un moment “en esta selva de inconciliables discusiones, de desesperadas y diarias constataciones, sólo había un espacio de luz, una decisión ni siquiera planteada: yo no abandonaría mi tierra” (J.Roman, p.38).

Per la gent que va abandonar el Rif, no tan sols Villa seguia vivint en els seus cors i records, sinó que la declaració de pertinença i procedència van esdevenir la seva arma per poder continuar vivint en harmonia amb el seu passat.

Així neixen iniciatives com la “Asociación de los Antiguos Residentes de Alhucemas” que realitza vàries trobades l’any entre totes les persones que allà vivien o que estiguin vinculades amb Alhucemas d’algun tipus de vincle. S’hi poden llegir pancartes amb lemes com “Somos los de Villa”. Es comuniquen per diferents vies: la revista electrònica titulada el “Heraldo de Alhucemas” que reprèn el nom d’un diari que es publicava en Alhucemas durant el protectorat, i les xarxes socials. S’hi intercanvien records, notícies, fotografies, cançons …amb un sol fil conductor: Villa.

Llibres com “Alhucemas en mis recuerdos”, “Fragmentos de una conversación contínua sobre Alhucemas”,…..són testimonis de tota aquesta vida interrompuda i de que malgrat el context colonialista, les persones, el futur de les quals es decideix en conferències i congressos: ara cap allà, ara cap aquí, ara units, ara separats, saben deixar el seu llegat humà i cultural que és, al damunt de tot, el que ens uneix a tots els i les de Villa.

En descobrir aquesta experiència, vaig sentir que m’arribava al cor i em commocionava perquè pensava que es tracta d’unes persones que s’estimen la meva ciutat. Després vaig descobrir que m’equivocava, el que s’estimen és la seva ciutat, la nostra. Poc marge d’opció han tingut les persones en triar on néixer i viure, però ningú té el dret de negar-los el dret d’estimar i pertànyer allà on van néixer i viure: “Árbol de otra tierra, nací en mi tierra, en el Rif”. (J. Román, I Genún, 1985).