Capgròs
Toca mullar-se. Quan personalment et sens indignat necessites deixar les coses clares, encara que només sigui pel pols al qual t'han reptat. Que cadascú es pronunciï com més li plagui, però que ho faci, per convicció, perquè la gent d'aquest país s'ho mereix. La història de Catalunya s'ha escrit de moltes maneres (a vegades, com ara, de males maneres), i el moment històric que estem vivint ens obliga a responsabilitzar-nos i a assumir el dret a decidir. Només nosaltres hem de marcar el nou rumb de Catalunya. Des de la llibertat, el seny i la tolerància pacífica que ha marcat el tarannà del procés. Sense presses però ara sí que sense pausa.
Potser el camí a la independència s'ha donat en bona part per la crisi profunda que estem vivint, pel tracte despectiu dels tutors imposats, per l'espoli econòmic i polític. Sigui el que sigui, darrere de tots els fets sempre hi ha esdeveniments que els provoquen. Això ja no es pot aturar i pretendre el contrari seria antinatura.
Aquest nou camí que la societat catalana està emprenent -un camí de revolta social fins ara pacifica, on el polític cau a segon terme per primera vegada i el poble vol agafar el govern del seu destí- es va gestar l'any 1992. El moviment del voluntariat durant els Jocs Olímpics de Barcelona va fer pujar l'autoestima i l'ego d'un poble que acabaria exigint allò que se li negava, un nou Estatut, més poder de maniobra per ser més competitiu i, el més important, que defensés millor les seves arrels culturals. El voluntariat, essència de la nostra manera de ser, va creure's capaç de situar Barcelona i per tant Catalunya al mapa dels països emprenedors. Veure desfilar a qui ara és el Rei d'Espanya per l'Estadi Olímpic Lluis Companys i milers de catalans de blanc, organitzats i implicats assumint las responsabilitats necessàries per aconseguir l'èxit de la fita, és quelcom que els afortunats que ho vam viure no oblidarem mai.
Ara sant tornem-hi, aprofitem la força del nou voluntariat, perquè aquest moment no quedi en l'oblit. Va ser a Arenys de Munt on es va destapar la capsa de trons, i ara toca seguir aquesta estela per fer realitat el sentiment, sigui quin sigui el de cadascú de nosaltres. Un cop més, tornem-nos a situar en el mapa, els ulls del món contemplen el que som capaços de fer, i aquests mateixos observadors no permetran cap nou maltractament. En el nou 9-N la nostra autoestima tornarà a créixer, com ha succeït en les darreres Diades. Ens ho hem de creure. Després el resultat serà el que serà i acceptarem democràticament el que les urnes diguin.
Potser acabarem deixant l'Onze de Setembre per als novaiorquesos i nosaltres celebrarem per primera vegada una data històrica, el nou 9-N, on aquest cop no haurem estat derrotats, senzillament haurem guanyat la llibertat de decidir.
Comentaris