Visió de conjunt (II)

De bell antuvi, el desenvolupament de les ciutats es va fer al voltant del lloc que els grecs van definir com l’àgora. Una gran plaça pública, inicialment seu del mercat que amb el  temps va esdevenir el centre polític i social, doncs fou el lloc triat per ubicar-hi les dependències del comú i seu de les relacions socials i comercials de la ciutat. Les troballes a la vella Iluro han estat constants, essent encara avui un dels més  importants tresors de la ciutat, amb una gran potencialitat i pendent que la ciutat les posi en valor. El nucli històric de Mataró és clau pel  desenvolupament i millora de la qualitat de vida de tota la ciutat. El procés del seu abandonament ha suposat una progressiva pèrdua de la seva funció tradicional de centralitat, donant lloc a un desplaçament de població i activitat comercial cap a la perifèria i ha produït una pèrdua de vitalitat funcional, el buidament demogràfic amb envelliment de la població, infrautilització residencial, dificultats de mobilitat i d’aparcament i també un precari nivell d’equipaments i serveis.

D’aquesta realitat objectiva no se’n fa una adequada lectura per part de molts polítics i tècnics, cosa que ens col·loca, encara sense voler-ho, en  dinàmiques de tensió entre el centre i els barris. Avui el nostre centre urbà està clarament en decadència i el fet perjudica al conjunt de la ciutat. Tot això exigeix que des de les administracions i la pròpia societat civil augmenti la consciència que cal introduir elements correctors que siguin capaços de recuperar els elements d’atracció (patrimoni històric, formats comercials, oci, etc.) i revitalitzar  l’activitat social i econòmica de la ciutat.

Tot centre urbà amb voluntat d’èxit comercial necessita portar a terme un seguit d’iniciatives que ajudin a configurar un àmbit on la cultura, el comerç, l’oci i l’artesania estimulin la consolidació de teixit urbà. Es diu que el comerç de proximitat dóna vida als centres de les ciutats i fomenta l’interacció social. A més, crea llocs de feina, aposta per l’excel·lència i l’especialització i, sovint, és la base de l’economia d’una família. Així mateix, l’aprofitament del patrimoni cultural, històric i artístic és igualment un actiu per a la ciutat i una manera de preservar la nostra identitat.

A Mataró, es comença a tenir consciència que cal donar un tomb radical al procés de  desertització del centre. Tenim algunes experiències que ens  mostren com evitar alguns dels errors comesos. Equipament importants, com la Nau Gaudi, El Museu tèxtil, l’àmbit del Cafè de Mar i el de la Presó  i el Cafè Nou, no poden ser, com passa ara, illes dins d’un desert, sinó vèrtexs del que ha d’esdevenir un gran districte cultural que no avivarem si no aconseguim relacionar aquests equipaments entre ells i també amb la quotidianitat ciutadana. Cal delimitar tot aquest sector amb un planejament urbanístic coherent i amb mesures fiscals que creïn al seu voltant teixit urbà, és a dir, activitat humana i econòmica, és a dir, riquesa.

L’àgora (avui darrera de l’Ajuntament) no pot ser més el traster de la ciutat. Per això, cal desenvolupar un dels punts del programa de l’actual equip de Govern que es compromet a crear un gran equipament cultural a l’entorn de Can Cruzate, que permeti la racionalització i optimització de tots els elements, no només els de titularitat municipal, ubicats en aquell espai.

I potser sí, després de tot, l’expressió de fer un “Guggenheiem”, que els regidors del PDeCAT van escenificar en roda de premsa, es pot titllar d’atrevida però denota una lectura correcta de la realitat alhora que demostra certa valentia amb tot allò que es pretén i ha de ser convenientment explicat, dibuixat i, sobretot, consensuat, no només amb tots els actors polítics sinó amb els agents de la societat civil de Mataró.